EL CREPUSCLE DELS ÍDOLS

«…este programa en la llengua que compartim, en el Valencià, com li diguem nosaltres al Català». Així s’expressava Frederic Ferri, presentador d’un informatiu de Radiotelevisió Valenciana poc abans del seu tancament. Aquest ha tingut lloc entre crits de «Açò és un colp d’estat!!!» que els treballadors proferien. Al final, una fosa a negre. Silenci. Vergonya.

La referència al «cop d’estat» no és pas una exageració hiperbòlica. No hi ha hagut tancs als carrers de València –els darrers els va treure Milans del Bosch al darrer cop d’estat que vam patir, l’any 1982–, no hi ha hagut cap tret al sostre i no ha calgut, és clar, cap intervenció miraculosa i oportuna del rei d’España, llum i guia d’esmaperduts i perplexos. I tanmateix, una mica de ferum de cop d’estat sí que fa tot plegat, perquè sense el soroll de sabres, fusells i canons, la llei de Seguretat ciutadana que s’està preparant, amb multes forassenyades per a qui gosi manifestar desafecte –el ministre anomena així a dur pancartes «ofensives» amb Espanya, la bandera espanyola o la corona– és un magnífic exemple d’acció dictatorial sense que el règim –aiiiii!– en dugui el nom. Deu ser que el centralisme autoritari ja ha après a dur a terme allò que deia en Felip V l’any 1716, sobre que «se produzca el efecto sin que se note el cuidado».

Els protagonistes d’aquestes malifetes, encimbellats als seus setials de president, ministre o conseller, semblen Déus, gent més enllà del bé i del mal, que s’adrecen als pobres mortals. Tan bon punt obren la boca, però, s’evidencia que no són Déus, pobrets, amb prou feines són ídols. Rajoy, que amb l’agosarament que només la ignorància proporciona, va voler alliçonar el Primer Ministre escocès sobre un futur negre fora d’Europa, s’ha vist ridiculitzat mundialment des del Parlament d’Edimburg. En una escena per a la història, Salmond cita les paraules de Rajoy: «Jo encara no sé el que diu el Llibre Blanc que ahir va ser presentat pel Primer Ministre d’Escòcia” Se senten sorolloses riallades dels membres del Parlament escocès, i Salmond continua, amb un indissimulat somriure irònic: «La promoció (del llibre, feta per Rajoy, és clar…)  sempre és benvinguda…» i a continuació aclareix que el futur de l’estat escocès està escrit amb lletres resplendents al llibre: Scotland’s Future. Una pena que Rajoy, mancat de llengües, no el pugui llegir.

Un ridícul basat en una ignorància del mateix calibre l’ha fet fa pocs dies la consellera d’Educació balear,, Joana Maria Camps, a partir d’ara, coneguda com «la que trepitja siempre que pisa». Aquesta senyora, de proverbial cultura, s’ha referit a l’informe «TREPITJA» en lloc de «PISA», volent justificar les seves (contra)mesures educatives. Sens dubte, el traductor automàtic castellà-català-balear li ha fet una mala passada.

Ja veuen, volia parlar de Berlusconi, un ídol caigut –tot el que puja, baixa, ja se sap– i he acabat parlant de Rajoy i Cia. Em disculparan, vistos de prop, tots els ídols s’assemblen.