ENSENYAR NO ÉS PAS UNA BROMA

Hi ha qui sosté que el millor de la professió docent són els mesos de juliol i agost. La ironia de la frase no amaga la seva veritat.En efecte, ensenyar, si hom s’ho pren seriosament, és una activitat molt dura: cada estudiant és diferent i té la seva particular manera d’aprendre; no n’hi ha cap que tingui els mateixos interessos, experiències i motivacions; a classe és difícil trobar la manera de fer que tots els alumnes estiguin atents alhora i concentrats en el que hom els explica o demana que facin; més sovint del que convé hom pot observar conductes disruptives a l’aula i alguns assisteixen a classe –quan ho fan– només a la força i mancats de les competències bàsiques –i no parlo de les cognitives ni de les coses que haurien de saber–, en forma de bons hàbits, capacitat d’atenció i concentració, que són mínimes i imprescindibles, etc.
I tanmateix, tot plegat no fa sinó fer-nos adonar que l’educació és més un art que no pas un ofici, una vocació més que no pas una tècnica qualsevol. I tot això sense menystenir el que d’ofici i tècnica, mètode i sistema, té l’activitat docent. Jacques Delors, que fou comissari europeu d’educació, feu publicar un informe intitulat: l’Educació amaga un tresor. I tenia raó, però si l’educació és un tresor, els mestres són els orfebres i alhora joiers que dispensen aquest cabal de béns immaterials que anomenem cultura, destreses, hàbits i caràcter.
De vegades hom es desanima quan sospita que l’esforç és inútil, però això només passa quan s’oblida la importància d’educar altres persones, quan s’obliden els professors que es van tenir en la infància i adolescència i que van influir positivament en la vida; quan no es té en compte que els mestres no trameten únicament els continguts d’una assignatura sinó que obren ments i cors; quan hom pensa –equivocadament– que els mestres només han d’omplir recipients, quan el que en realitat fan és encendre focs.
Als docents que ara, a les acaballes del curs, senten el cansament de l’any, m’atreveixo a recordar-los un parell de coses. La primera té a veure amb un aspecte del temps personal que és alhora escolar: no hi ha res com passar els anys sense envellir només perquè els ulls dels que aprenen cada setembre renoven la seva joventut. La segona té a veure amb l’actitud a adoptar. He dit que ensenyar no és pas una broma, però aprendre, amb un somriure, sempre és més fàcil.