“Jo no voto persones, jo voto idees!
-I si li dono mil euros?
-Doncs aleshores el votaré a vostè, ja que la idea no és pas tan dolenta.”
Han sentit mai a parlar de clientelisme? El clientelisme polític és un sistema extraoficial d’intercanvi de favors, en el qual els titulars de càrrecs polítics regulen la concessió de prestacions, obtingudes a través de la seva funció pública o de contactes relacionats amb ella, a canvi de suport electoral.
Això funciona arreu i és tan vell com l’Imperi Romà. A Roma es referia a la relació que unia un “patró” amb el seu “client”. El client (etimològicament: aquell que obeeix), era un individu de posició social modesta, es posava sota la protecció del ric patró, que li garantia una ajuda material regular com a pagament per determinats serveis: recolzament electoral, acompanyament al fòrum, ajuda en cas de processos… Amb la crisi de la República romana, els demagogs maldaven per fer-se clienteles nombroses i sovint convertien les seves aparicions al fòrum en grans manifestacions que reunien centenars de persones…
En l’època de l’Antic Règim francès, just abans de la Revolució, Richelieu, Mazarin, Colbert i altres com ells també van fer ús del clientelisme per assentar el seu poder i contenir la Fronda i altres aixecaments populars…
Avui en dia funciona de manera similar i molt fàcil de constatar: des dels governs estatals, autonòmics o municipals, hom prova de vincular l’obtenció de determinades prebendes per al territori o per a les persones: que si el manteniment del subsidi per peonades, que si la construcció de cert equipament, que si la col•locació del nebot del president de l’associació de veïns… De vegades el funcionament és gairebé explícit, un “do ut das” descarat i públic, en altes és més subtil però no per això menys evident i escandalós. A les ciutats, posem per cas, quan hom va a parlar amb els representants d’alguna associació que rep subvencions de l’ajuntament, hom nota la prudència amb la qual es fan suggeriments o crítiques al govern de torn –per si de cas es perdés l’ajuda…
Estic segur que tot plegat els sona molt… algú té alguna cosa a dir de la ciutat de Lleida?
Ramon Camats 
Grans veritats! La història ensenya… massa i tot. Però avui no és tant el ‘do ut des’ sinó el ‘do quia dedisti’ (“dóno perquè ja vas donar”). En política i en tota activitat humana cal depurar les intencions, la finalitat dels nostres actes. I per damunt de tot cal posar la veritat, del tot transparent, damunt la taula. La gestió dels béns comuns ho exigeix. Altrament el judici de la història serà implacable: però la gent només pensa en l’aquí i l’ara (‘hic et nunc’). Vaja, potser m’ha sortit massa llatí per començar el dia!
Richelieu, Mazarin, Colbert eren tots vaticanistes?
Corruptes per definició.
Buff…tanta claredat abruma.
Ramon, ets un valent!