Ningú no pot preveure que una persona concreta es traurà la vida en un moment determinat. Però, curiosament, és possible predir l’augment del suïcidi en una societat específica. Així, per exemple, la crisi actual permet a molts sociòlegs i psiquiatres anunciar un augment –que les dades estadístiques ja confirmen– dels suïcidis arreu d’Europa. Es tracta de persones desesperades per una raó o altra: han perdut la feina, la casa, els estalvis…, o les tres coses alhora successivament o simultània. Els mitjans de comunicació no se’n fan gaire ressò perquè, com és sabut, existeix un «efecte crida», que consisteix en el fet que hi ha individus que, en veure que altres adopten aquesta «solució» als seus problemes, se’ls acut que també podria ser la seva. El suïcidi, doncs, no és pas un problema, si més no per als que se’n van; ho és únicament per als que es queden. I, en aquest cas, els que es queden, a més a més del dol, amb l’altre «problema», el que ha fet que aquells que han «plegat» hagin buscat un «remei definitiu», si és que se’n pot dir així. En aquesta avinentesa em ve a la memòria un conte de Pere Calders. Ningú com ell per a fer de la tristor alegria o del dolor riure. I per a fer veure el cantó còmic del més seriós, o per a estirar, fins a la paradoxa, les més profundes reflexions i màximes morals. Acabo l’article amb les seves paraules. No vull donar cap interpretació, només suggerir als qui vulguin guin triar l’opció calderiana que escullin bé les seves víctimes, perquè ara hi ha molts –i enlairats– objectius. Així, alhora que, per desgràcia, ens posen un problema, almenys ens poden deslliurar d’un altre.
Carta al jutge (Conte de Pere Calders, tret de Invasió subtil i altres contes)
Distingit senyor:
Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…
Aparegut a La Quera. 15 de juny de 2012
Deixa un comentari