TEMPS DIFÍCILS (HARD TIMES, QUE DEIA DICKENS)

Si Franco aixequés el cap, a banda d’obrir-se’l contra la llosa que ens protegeix de la seva presencia, es faria un tip de riure. No s’ho acabaria: els seus hereus un altre cop al poder; la monarquia per ell restaurada amb la finalitat expressa que continués el seu llegat encara vigent, per bé que ja tocada; i la cúpula del sistema judicial posant obstacles perquè els crims de la seva dictadura no siguin investigats i els corruptes empresonats.
La sentència contra Garzón del Tribunal suprem, però especialment el context en què aquesta ha aparegut, m’ha recordat una anècdota que l’historiador Plutarc explica a les seves Vides paral•leles. Anacarsi, un príncep escita que havia visitat Soló –el més famós dels legisladors de l’Atenes clàssica–, li retreia a aquest la seva ingènua confiança en les lleis i la justícia. Anacarsi deia que la llei humana és com una xarxa d’aranya. Aquesta conté i atrapa mosques i insectes petitets, però els insectes de mida gran i els ocells la trenquen amb tota facilitat. De la mateixa manera, la llei i el sistema judicial reprimeixen els febles i els fan patir tot el seu rigor, però la primera és sistemàticament transgredida i el segon evitat pels rics i poderosos. Si apliquem la metàfora tant a les circumstàncies pertinents com al moment actual serà fàcil posar noms a cada actor. Si els sembla, podem fer l’exercici escolar d’omplir espais buits. A continuació esmento els personatges principals i deixo als lectors avisats la tasca d’atribuir-los un paper en aquesta tragicomèdia en què s’ha convertit el sistema jurídico-legal del país: Garzón, cas Gürtel, Francisco Camps, Correa, Tribunal Suprem, Augusto Pinochet, Naseiro, Franquisme.
En fi, que com a la cançó «Vamos a contar mentiras… tralará» sembla que estigui passant allò que pel mar corren les llebres i per la muntanya les sardines, els cirerers estan carregats de pomes i quan hom els tira pedres cauen avellanes, que amb el soroll de les nous surt l’amo del perer, el qual diu que el melonar no és seu sinó d’una vella molt pobra que viu a l’Escorial… ¿Oi que s’entén…, tot?
I perquè la història no acabi de negre carbó, que és l’únic color que coneix el president del govern, recordaré que Dickens, el 200 aniversari del qual celebràvem dimarts passat, dia 7 de febrer, també diria alguna cosa si aixequés el cap. Diria, posem per cas, que les imatges d’inèpcia, d’incompetència, de lentitud i de parcialitat del sistema judicial anglès, que descriu a la seva Bleak House (Casa desolada), són encara escaients a la pell de brau. I també diria que els averanys catastròfics pel que fa a la condició dels treballadors que feia a la seva novel•la Hard Times (Temps difícils), on els obrers eren anomenats irònicament «hands» (mans), com si no fossin altra cosa que extremitats de les màquines en què treballaven, s’estan complint perfectament. I parlant de temps difícils, aquests són els que esperen als ciutadans honorables del país. Sort que Dickens parla tant d’aquests com de la injustícia amb imatges prou iròniques com per a provocar aquelles rialles que estalvien el plor. I és que com fa l’adagi, a mal temps cal fer-hi bona cara.