Andrea Lago no pot morir en pau. Així ho han decidit els jutges consultats pel servei de pediatria de l’Hospital Universitario de Santiago. Alhora, han desestimat la demanda dels pares de la nena, que demanaven la retirada de l’alimentació artificial per facilitar-li una mort digna.
Andrea està en fase terminal d’una malaltia neurodegenerativa, es troba inconscient i en estat vegetatiu. Els metges la mantenen viva, literalment, però sense cap esperança de recuperació. La nena, es faci el que es faci, no pot sinó degenerar físicament fins a la mort. Els pares, és clar, no volen que s’allargui aquesta situació sense sortida. Fins aquest juliol els avalava la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 (Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica. BOE 274 de 15/11/2002). La llei deia que qualsevol persona major de 16 anys tenia la potestat de rebutjar el tractament mèdic que li fos proposat pels metges, fins i tot en el cas que aquest rebuig posés en perill la seva vida. La llei, és clar, protegia el dret de les persones a decidir sobre la fi de la seva vida. En el cas que una persona fos menor de 16 anys o estigués incapacitada per prendre una decisió i no tingués, tampoc, un Testament Vital, els metges, abans d’intervenir o deixar de fer-ho, consultaven la família. Així, amb bona fe, s’evitava l’acarnissament terapèutic en pacients terminals o desnonats.
Què ha canviat, doncs? El PP, animat per una ferma voluntat de retallar la llibertat de les persones (en aquest cas, els
pacients) i inspirat per determinats valors religiosos (de base 
opusdeista i ultraconservadora en totes de les seves polítiques de salut), aquest juliol va decidir modificar la Llei d’Autonomia de 2002 (feta sota el govern d’Anzar i no modificada pel PSOE de Zapatero). Ho va fer sense debat parlamentari, els darrers dies del mes abans de les vacances estivals, de manera que ha passat gairebé desapercebut. No hi fa res que els parlaments autonòmics aprovin lleis de mort digna, sempre preval la normativa estatal d’un estat en plena recentralització.
Ara, si el pacient no està conscient, no ha fet Testament Vital o té menys de 18 anys, no té dret a decidir sobre si mateix. Tot queda en mans dels metges. I aquests, ideologia a banda, estan lligats per l’article 143 del Codi Penal, que castiga amb penes de presó aquells que cooperin amb actes necessaris a la mort d’un altre, encara que aquest ho demani expressament, encara que pateixi una malaltia greu que hagués de conduir necessàriament a la seva mort, encara que tingués patiments insuportables… Ja ho veuen, els drets de les persones estan cada cop més collats pel PP, que de sempre ha volgut controlar la vida de les persones, ara també la seva mort.
Ramon Camats 
Deixa un comentari