Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘vida’

Hi ha una mena de lladres per als quals la justícia penal no preveu cap mena de càstig. I tanmateix allò que furten impunement és el més valuós que posseïm els humans. És la matèria de la qual està feta la vida, l’única propietat que els lladres no poden restituir ni compensar amb res un cop ens l’han robada. El temps, perquè d’això és tracta, és tot el que som: temps de vida que mai no retorna.
Els lladres del temps són innombrables i actuen amb bona consciència: és el metge que concerta les seves cites sense marge suficient entre elles per tal de no haver d’esperar ni un instant si alguna visita no es presenta. (més…)

Read Full Post »

A la vida hi ha moments de tot, això és completament cert. Vivim estones meravelloses, satisfactòries, passadores, avorrides, pesades, desagradables, horribles, insuportables… podria multiplicar els adjectius per tal de recollir més matisos. Amb el temps, tothom acaba tenint alguna experiència d’aquesta diversitat de moments, uns buscats per un mateix i altres de trobats o ensopegats.
Em ve ara al cap el bolero “Bésame mucho”, universalment conegut a partir de la interpretació que en feu, l’any 1953, el cantant xilè Lucho Gatica, però que havia estat escrit el 1940 per la compositora mexicana Consuelo Velázquez, la qual al seu torn s’havia basat en l’obra d’Enric Granados –el compositor lleidatà–. Anem al cas, però. Recordaran que la lletra fa més o menys així: “Bésame, bésame muuuuucho, como si fuera esta noche la úuuuultima vez…”. I la raó que el cantant esgrimeix per a demanar una tal cosa és que “tengo miedo a perderte después” perquè “tal vez mañana yo ya estaré lejos de tí”. El cert és que la lletra de la cançó, per bé que demana quantitat –de petons– tots hi veiem intensitat –passió i vehemència–. I d’això és tracta: la intensitat és reclamada per la imminència –o si més no el perill– de la separació, i l’eventualitat que el fet: els petons, ai, tan satisfactoris, no es puguin repetir.
Ara bé, aquesta concepció de l’existència té un punt negatiu. Sembla com si la intensitat o vigoria en les accions –o els pensaments– només s’haguessin de donar en el cas de trobar-se properes al seu fi, com diuen del cant del cigne. És el caràcter d’ultimitat el que resulta excepcional. Jo penso altrament; si de la vida es tracta, crec que el que dóna valor a un instant qualsevol és que en viure’l puguem dir: val la pena repetir-lo eternament. Estic convençut que tothom té instants eterns d’aquests en el seu historial.
No es tracta, doncs, de pensar i actuar per a que la intensitat es doni com a cloenda –si hom es descuida, pòstuma– de cada acte, sinó que cal viure cada instant de com si s’hagués d’esdevenir un cop i un altre. Si ho tinguéssim present, quantes coses no deixaríem de fer, conscients de la seva insubstancialitat, del seu caràcter de mers “passa-temps”. Quantes decisions no prendríem, convençuts, a la fi, que només tenim una vida i que aquesta –com el pa: molla i crosta– té moments de tot i que, tanmateix, s’han de viure amb autenticitat.

Read Full Post »

La nit de l’onze al dotze de gener de l’any 49 abans de Crist, Juli César, ple de dubtes, es va aturar davant del riu Rubicó amb les seves tropes. Sabia que el riu marcava la frontera entre la Gàlia Cisalpina, d’on era governador, i Itàlia. I sabia també que travessar-lo significava iniciar una guerra civil. Diuen que fou llavors que pronuncià la frase «Alea iacta est» (la sort ja està llençada) amb la qual volia manifestar que era perfectament conscient que, igual que els daus quan surten de la mà del jugador, la seva decisió desencadenava uns esdeveniments polítics que ja no es podrien aturar.
«Travessar el Rubicó», però, no significa pas el mateix que «La sort està llençada». La segona frase, en qualsevol cas, és conseqüència de la primera. Aquesta marca el punt que inicia la seqüència de fets, el punt temporal o físic. En canvi, aquella indica el resultat d’un acte de la voluntat.
El pas del Rubicó, metafòricament, indica la presència d’un llindar, d’un abans i un després clars, i no solament des del punt de vista temporal. Un «Rubicó» indica un punt de no retorn, i això es pot referir a l’espai-temps (anem pel desert amb aigua per a quatre dies, si en caminem tres d’anada, ja no podrem tornar); es pot referir a la moral (un cop hem traït algú resulta molt difícil refer els bocins trencats de la relació); als afers socials i econòmics (si ens aixequem de la taula de negociacions sense acord el govern imposa la reforma laboral per decret); a la situació econòmico-administrativa (quan signes la hipoteca amb la nòvia t’hi cases més que no pas quan passeu per l’església o el jutjat), etc. A la vida n’hi ha molts de Rubicons, i de diferents qualitats i mides: decideixes estudiar Enginyeria i no Medicina, et converteixes al judaisme i et fas la circumcisió, decideixes declarar el teu amor a algú… D’alguns Rubicons et pots fer enrere, però d’altres no i cal parar molt de compte a travessar-los, perquè no solament t’impliquen a tu sinó també a altres i la sort o la desgràcia són compartides.
He dit que travessar un Rubicó és un acte de la voluntat: hom sap o hauria de saber on vol anar o quedar-se a casa. Diuen que César, un cop travessat el riu, va fer destruir el pont, perquè la seva voluntat no flaquegés davant de les dificultats que havia de trobar. Aquest és l’esperit i la lliçó del Rubicó: saber què fas, quan ho fas i on et du la teva decisió.

Read Full Post »

Qui impedeix que, tot fent broma, diguem la veritat? Aquest sembla ser el lema del llibre Elogi de la follia, que Erasme va publicar ara fa cinc-cents anys. Al llibre és la bogeria mateixa qui pren la paraula, per tal de fer el seu propi elogi. La bogeria, conscient de la mala fama que té –fins i tot entre els poc assenyats– vol reivindicar la seva utilitat, el seu caràcter d’imprescindible a l’hora de fer feliços els mortals. (més…)

Read Full Post »

Fixeu-vos en el picapedrer: ha donat noranta-nou cops amb el mall damunt la pedra i aquesta només s’ha escantellat en alguns indrets. Es diria que el mall no li ha fet sinó pessigolles. Allà la tens, immensa, imponent, sòlida. L’home, rajant de suor, deixa caure l’enorme martell als seus peus i, per un moment, rumia si no serà millor deixar-ho estar. Però és que, convenientment escairada, aniria tan bé per al llindar de l’edifici… A la fi, el picapedrer empunya un altre cop el mall, el branda damunt del cos i colpeja amb força damunt la pedra. Sense un gemec, aquesta es parteix en dues. (més…)

Read Full Post »

Mesquita de Còrdova, ampliada per Abd-al-Rahman

May you live all the days of your life.
JONATHAN SWIFT
(Que puguis viure tots els dies de la teva vida)

El primer cop que vaig llegir la frase, ja fa temps, em va semblar una pocasoltada, ho confesso. Vaig pensar que era redundant, pel cap baix, i en qualsevol cas una facecia o un joc de paraules. Més endavant vaig aprendre que emfasitzant el sentit del verb en infinitiu i contrastant-lo amb el del substantiu «vida» la frase era plena, ai, de sentit.
Després vaig assabentar-me que Abd-al-Rahman III, emir i califa de Còrdova, successor del Profeta i Príncep dels creients, que va governar els seus dominis amb mà de ferro durant cinquanta anys dels setanta que va viure −per cert, el proper dia 7 de gener es compliran 1120 anys del seu naixement− no va «viure» precisament tots els dies de la seva «vida»… (més…)

Read Full Post »