Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘MENYSPREU’

Tots en coneixem algun, i el seu nombre no para de créixer. Els corcons, murmuradors, maldients, portafardells, detractors i xafarders són legió. Tenim, en primer lloc, el xafarder-llenguallarg-malcontent. Aquest furga arreu, tot ho troba cagat i pixat, es queixa de qualsevol cosa sense motiu suficient, emet judicis precipitats sobre el comportament dels altres i, mancat d’informació, escampa comareigs que donen peu a les murmuracions i notícies falses que arriben a les nostres orelles. Tanmateix, no és un autèntic falsari i normalment no té mala intenció; el perd el seu caràcter bocamoll i la seva ignorància.
És pitjor el mediocre-inoperant-actiu, que es caracteritza per la seva incapacitat per a reconèixer l’excel•lència dels altres. Aquest tipus d’individu és molt freqüent en la nostra societat competitiva, on no sempre és evident que la jerarquia o els honors vinguin justificats pel mereixement. És fàcil reconèixer-lo a la feina en aquell que, descontent del lloc que ocupa, es dedica a ensorrar els que són millors que ell, amb l’esperança de suplantar-los, desenvolupant sistemes sofisticats de persecució i entorpiment.
Finalment tenim l’envejós-venjatiu-maldient, forma hipertrofiada i malaltissa de les anteriors. Aquest odia tota superioritat, tant la que té a tocar com la distant, cosa que el fa especialment perillós perquè, com l’escurçó a la vora del camí, mossega tothom amb difamacions i calúmnies, sempre que pot darrere la màscara de l’objectivitat i el desinterès.
Hi ha dues maneres d’anihilar un individu: o matem la persona (destrucció del cos) o matem la seva imatge. En un món on les aparences són el baròmetre de la majoria dels nostres judicis i on el crim es castiga amb penes de presó, la maldiença és l’instrument dels assassins de la fama i dignitat alienes.
Existeix la creença que el venjatiu és aquell que té algun compte pendent amb algú altre que l’ha ofès prèviament. Això només és cert a mitges. De fet, hi ha molts venjatius per enveja. La raó és simple: l’envejós, encara que no hagi estat víctima de res, s’entristeix del fet que altres tinguin més sort, fama, diners, coneixements, poder o dignitat que ell. Per això el seu objectiu no és una persona concreta sinó el món en general, que creu injust; i en particular, tots els que d’una manera o altra, estan damunt d’ell. L’envejós-venjatiu-maldient, que pateix d’un sentiment d’inferioritat, i que malgrat els seus autoenganys, en el fons s’adona de la seva manca de brillantor pròpia, intenta compensar-la apagant la resplendor dels altres.
El senyal de tenir gastada la fama pròpia és ocupar-se de la infàmia aliena. Més enllà d’aquesta reflexió, en cal una altra: amb els escurçons no hi ha millor remei que l’oblit i el menyspreu, que consisteixen a sepultar-los amb la pols del seu no-res.

Read Full Post »