Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘mentida.’

Imatge«La fada se’l mirava i se’n reia: –Però per què rius? Va preguntar el ninot, perplex i pensarós, en adonar-se que el nas li creixia. –Ric de les mentides que m’has dit. –I com saps que he dit mentides? –Les mentides, fill meu, es veuen de seguit, perquè n’hi ha de dues menes: les mentides que tenen les cames curtes i les que tenen el nas llarg. Les teves, és evident, són de les que tenen el nas llarg.» La cita, és clar, prové del llibre Le avventure di Pinocchi. Storia di un Burattino (Les aventures de Pinotxo. Història d’una titella), de l’escriptor italià Carlo Collodi. (més…)

Read Full Post »

Imatge«Es pot falsificar l’amor? –Sí, es pot falsificar tot: l’amor, l’amistat, l’afecte, la fidelitat, l’interès, la convicció, la fe… Amb totes les coses passa com amb els objectes d’art. I no resulta impossible descobrir la impostura. Amb els quadres, posem per cas, sempre hi ha un moment en què el falsificador es descuida o es deixa anar. Aleshores, en lloc d’imitar aquell a qui vol reproduir –estrafent la seva obra– hi posa una mica de si mateix. (més…)

Read Full Post »

ImatgeUn home és despertat de matinada pel soroll insistent del telèfon: –Hola, sóc en Pere, el masover de la seva finca. –Hola, Pere, que passa alguna cosa? –No res, només volia dir-li que s’ha mort el seu lloro. –El meu lloro, aquell que va guanyar el concurs el mes passat? –Exacte, aquest. –Quina llàstima!, però de què ha mort? –És que ha menjat carn podrida. –I qui li n’ha donat? –Ningú, se la menjava d’un dels seus cavalls morts. –Quins cavalls? –Doncs, de dos dels seus cavalls de pura sang. S’han mort de cansament de tant donar tombs a la sínia del pou. –Valga’m Déu, i per què ho feien, això? –Per a apagar el foc. –Foc? On? Quin foc? –A casa seva, senyor. Per accident, un ciri va encendre una cortina i miri… –Ciri, com és que teníeu encès un ciri? Al mas hi ha llum elèctrica! –Va ser un dels ciris de la vetlla. –Vetlla, de quina vetlla em parles? –La vetlla de la seva mare, senyor. Ella va entrar de matinada, sense avisar, i jo li vaig disparar un tret d’escopeta perquè em vaig pensar que era un lladre… (més…)

Read Full Post »

ImatgeEls diccionaris –aquells cementiris de paraules– com el de la Reial Acadèmia Española, que esgrimia la «periodista» de Telemadrid al seu reportatge de dilluns, no diuen res més del que hom hi posa. Per això resulten un magre suport d’afirmacions com aquesta: «Colar eufemismos para rebajar el verdadero significado de las palabras es una estrategia común en políticas totalitarias», frase amb la qual la cadena madrilenya es referia al suposat ús que els catalans fem de certes expressions per a ocultar les nostres vertaderes intencions. (més…)

Read Full Post »

ImatgeLes mentides pietoses, segons diuen, són aquelles el beneficiari de les quals és la persona que n’és objecte. Si hi ha provades raons que la ignorància o l’engany són preferibles a la veritat, és millor mentir o ocultar la veritat. Així, si una persona  té una malaltia terminal i sabem (es pot saber mai segur, però?) que aquest coneixement li ha de malmetre el poc que li resta de vida, hem de fer el possible per estalviar-li aquest patiment inútil i innecessari.  Totes les altres mentides, en canvi, són egoistes, això és, el seus beneficiaris són les persones que les diuen. (més…)

Read Full Post »

Els vells mentiders, els que han mentit tota la vida, hi ha moments en què entren tan completament en el seu paper que fins i tot tremolen i deixen caure llàgrimes d’emoció…, tot i que, al mateix temps, són capaços de dir-se a si mateixos, xiuxiuejant: «Tu sempre estàs mentint, desvergonyit mentider». (més…)

Read Full Post »

La mentida ha estat sempre un instrument de la diplomàcia i de la política. Maquiavel, al seu Il Principe, ho teoritza a bastament: omple de prevencions el governant contra la bona fe i la franquesa, li recomana captenir-se amb astúcia i dissimulació, l’assessora pel que fa a la conveniència de fer promeses a fi de guanyar-se el cor dels homes i l’avisa de la necessitat de faltar a la paraula donada quan l’ocasió ho requereix. (més…)

Read Full Post »

Cada cop és més gran el nombre d’individus que, abans de prendre cap determini, es mullen un dit i l’aixequen, per veure d’on bufa el vent, a fi de posar-s’hi d’esquena perquè aquest els empenyi… D’aquesta mena són en Rajoy, en Mas, el nostre alcalde Ros…, això sí, de vegades per diferents motius però amb idèntica finalitat. Es tracta de penells humans. Els penells de ferro que es troben als campanars, que s’orienten segons bufa el Gregal, el Xaloc o el Mestral, són els seus models, la llum i guia de les seves vides. (més…)

Read Full Post »

Tres homes grans van al metge a fer-se un test de memòria. El metge demana al primer:
–Quant fan tres per tres?
–285! –respon l’home.
Amoïnat, el metge es dirigeix al segon home:
–I vostè, què me’n diu? Quant fan tres per tres?
–Doncs… Dilluns! –Exclama el segon home.
Encara més preocupat, el metge s’adreça al tercer home:
–Quant diria vostè que fan tres per tres?
–Nou! –respon el tercer home.
–Molt bé! –exclama el metge–. Com ho ha calculat?
–Molt fàcil –diu l’home– només cal restar 285 de dilluns! (més…)

Read Full Post »

–Quina hora és, Ramírez? –La que vostè vulgui, excel•lència. El poder del dictador era tan gran que s’estenia fins i tot sobre les hores, els dies i les estacions de l’any. Si li plaïa que l’endemà fos diumenge, perquè havia acabat les ganes de treballar, hom decretava que avui ja era dissabte. I el mateix passava arreu: si l’exèrcit del dictador, derrotat, es batia en retirada, hom proclamava que «la tropa victoriosa avançava cap a la rereguarda»; si es deia que un dissident havia estat torturat, el règim només admetia que havia sigut «interrogat físicament.» (més…)

Read Full Post »

Older Posts »