Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘ENVEJA’

ImatgeÉs que algú es pot alegrar de la desgràcia d’un altre? –I tant….! Em diuen que això passa exactament de la mateixa manera que hom pot entristir-se de la bona sort d’algú. –Però no deien també que l’alegria és causada pel bé i la tristesa pel mal? Com és possible, doncs, que hi hagi una alegria que procedeixi del mal i hi hagi també una tristesa que procedeix del bé? (més…)

Read Full Post »

Tots en coneixem algun, i el seu nombre no para de créixer. Els corcons, murmuradors, maldients, portafardells, detractors i xafarders són legió. Tenim, en primer lloc, el xafarder-llenguallarg-malcontent. Aquest furga arreu, tot ho troba cagat i pixat, es queixa de qualsevol cosa sense motiu suficient, emet judicis precipitats sobre el comportament dels altres i, mancat d’informació, escampa comareigs que donen peu a les murmuracions i notícies falses que arriben a les nostres orelles. Tanmateix, no és un autèntic falsari i normalment no té mala intenció; el perd el seu caràcter bocamoll i la seva ignorància.
És pitjor el mediocre-inoperant-actiu, que es caracteritza per la seva incapacitat per a reconèixer l’excel•lència dels altres. Aquest tipus d’individu és molt freqüent en la nostra societat competitiva, on no sempre és evident que la jerarquia o els honors vinguin justificats pel mereixement. És fàcil reconèixer-lo a la feina en aquell que, descontent del lloc que ocupa, es dedica a ensorrar els que són millors que ell, amb l’esperança de suplantar-los, desenvolupant sistemes sofisticats de persecució i entorpiment.
Finalment tenim l’envejós-venjatiu-maldient, forma hipertrofiada i malaltissa de les anteriors. Aquest odia tota superioritat, tant la que té a tocar com la distant, cosa que el fa especialment perillós perquè, com l’escurçó a la vora del camí, mossega tothom amb difamacions i calúmnies, sempre que pot darrere la màscara de l’objectivitat i el desinterès.
Hi ha dues maneres d’anihilar un individu: o matem la persona (destrucció del cos) o matem la seva imatge. En un món on les aparences són el baròmetre de la majoria dels nostres judicis i on el crim es castiga amb penes de presó, la maldiença és l’instrument dels assassins de la fama i dignitat alienes.
Existeix la creença que el venjatiu és aquell que té algun compte pendent amb algú altre que l’ha ofès prèviament. Això només és cert a mitges. De fet, hi ha molts venjatius per enveja. La raó és simple: l’envejós, encara que no hagi estat víctima de res, s’entristeix del fet que altres tinguin més sort, fama, diners, coneixements, poder o dignitat que ell. Per això el seu objectiu no és una persona concreta sinó el món en general, que creu injust; i en particular, tots els que d’una manera o altra, estan damunt d’ell. L’envejós-venjatiu-maldient, que pateix d’un sentiment d’inferioritat, i que malgrat els seus autoenganys, en el fons s’adona de la seva manca de brillantor pròpia, intenta compensar-la apagant la resplendor dels altres.
El senyal de tenir gastada la fama pròpia és ocupar-se de la infàmia aliena. Més enllà d’aquesta reflexió, en cal una altra: amb els escurçons no hi ha millor remei que l’oblit i el menyspreu, que consisteixen a sepultar-los amb la pols del seu no-res.

Read Full Post »