Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Economia’

…se’n ve de mena», segons diuen. Jo no ho crec, però. Més aviat penso que els porcs bípedes –els més abundants, que es desplacen sobre dues cames– no neixen, sinó que esdevenen, metafòricament parlant. No crec que ningú vingui al món amb aquesta habilitat ferotge i sibil•lina que tenen aquells que, mentre et somriuen i abracen, alhora que amb una mà et donen copets a l’esquena, amb l’altra t’hi enfonsen un punyal. (més…)

Read Full Post »

La mirada dels diners

A criminal is a person with predatory instincts who has not sufficient capital to form a corporation. HOWARD SCOTT
(Un criminal és una persona amb instints depredadors que no té prou diners per a crear una corporació)

Howard Scott (1890-1970) fou un enginyer americà d’origen irlandès que va destacar força pel seu interès en la Tecnocràcia. Advocava per una societat més racional i productiva que havia de ser liderada per experts tècnics.
El cas és que la frase és força suggerent: en el context actual, de globalització de la competitivitat, les pressions empresarials i corporatives fan que els estàndards ètics de les empreses i especialment de les multinacionals tendeixin a zero.
Exemples mil: productes elaborats a països del Tercer món per part de nens que treballen en condicions de semiesclavitud, abocaments de residus industrials perillosos a països africans, deslocalitzacions salvatges, acomiadaments… Sí, no cal ser un crimial per a captenir-se de la manera més injusta… de vegades els pitjors van sempre amb vestit i corbata, i roben i abusen sense despentinar-se mai.

Read Full Post »


Un home, en emprendre un viatge, crida els seus servidors i els confia els seus béns. A un li dóna cinc euros, a un altre dos i a un altre un, segons les respectives capacitats, i els diu que hi negociïn. En tornar troba que el que n’havia rebut cinc n’ha guanyat cinc més i el que dos, dos més. Però el que només n’havia rebut un no n’ha tret cap rendiment –temorós de perdre’l, l’ha guardat sota la rajola– i sols retorna el capital íntegre. El senyor felicita els dos primers servents i amonesta el darrer tot dient: –Servent mandrós i dolent, almenys podries haver dipositat els diners en un banc, perquè jo ara pogués rebre els interessos! Aleshores ordena que li prenguin l’únic euro que té. Ho fa amb aquestes paraules: –Prengueu-li el seu euro i doneu-li al que en té deu, perquè a tots el que tenen se’ls donarà més i tindran en abundància. Als qui no tenen se’ls prendrà fins i tot el que tenen.
Aquesta paràbola, que trec i adapto lliurement de Mateu 25, 14-30 conté, a ulls de moltes persones, una exemplar descripció del capitalisme. No ho discutiré. Fossin les que fossin les intencions de l’apòstol en escriure el text, el cas és que ho contempla pràcticament tot: l’objectiu d’increment del capital –sigui amb el treball, sigui amb l’especulació, això no s’indica–, la institució bancària, l’interès, etc. Però sobretot explicita els resultats: els més rics veuen incrementat el seu bé i els més pobres el veuen disminuït o el perden del tot.

La paràbola escau molt a la crisi econòmica actual, creada per l’afany de riqueses dels més rics però que, com sempre, pagaran els més pobres. Els estats –l’estat som tots– han posat els diners perquè el sistema bancari no s’enfonsi i els de sempre puguin continuar tirant de beta, i ara els poderosos d’arreu, perfectament conxorxats, estan obligant els governs a la involució social i laboral, promovent el retorn de la classe obrera a les condicions de servitud del segle XIX. No és estrany que, en iniciar-se aquesta crisi sortís un llibre titulat El Capital, una defensa de l’home. El que sobta és que el seu autor sigui l’arquebisbe de Munich: Reinhard Marx. Confesso que em congratulo de la notícia i que tinc moltes ganes de llegir-lo. A fe que convenia que una institució que té per sagrats textos com «No es pot servir al mateix temps Déu i el diner» (Mt 6,24), digués alguna cosa sobre la deshumanització, la manca d’equitat i de moral d’un sistema econòmic que només contempla el món i les relacions humanes a través dels ulls d’una caixa registradora.

Read Full Post »

Ja té collons que algunes empreses de llum, telèfon i gas cobrin el nou IVA –preceptiu a partir de juliol− amb les factures corresponents a consums del mes de juny. Serà tan legal com es vulgui però, a banda de semblar una broma de molt mal gust, és una manera indecent i cínica d’emprenyar el personal. D’una banda, fent-li apurar el calze de fel que representa tota factura i de l’altra fent-li saber que no compta per a res.
La paradoxa és més trista i dolorosa pel fet que aquest mateix mes han començat les rebaixes, no solament les de productes diversos com la roba sinó també les més penoses de totes, les dels salaris. En efecte, de moment els funcionaris de totes les administracions, però de seguida s’ho trobaran, posem per cas, els treballadors de les empreses públiques, els mestres i professors de les escoles concertades… I aquí no pararà la cosa. Aviat la rebaixa del sou serà un fenomen universal, tant, que aviat li direm «melic» perquè tothom patirà la seva. Tots plegats sofrirem per la retallada del sou, però també per l’empitjorament de les nostres condicions de treball. Si en un sentit volem sortir de la crisi gràcies als baixos costos laborals, en un altre sentit complementari, i gràcies a la reforma que acabem d’estrenar, farem ús de l’acomiadament, cada cop més rebaixat de costos, com a mesura d’ajustament. A les xifres em remeto: en l’hora de l’acomiadament, només 33 dies de sou per any treballat, i 20 si l’empresa al•lega trobar-se en una «situació econòmica negativa». I encara més, la reforma laboral decretada permetrà que les ETT es transformin en «Agències de col•locació», que podran –i moltes tindran, segur− ànim de lucre. Així tindrem empreses parasitàries del sistema públic d’ocupació que convertiran la noble tasca de «donar feina» en un negoci que serà pagat pels treballadors.
«Rebaixar» significa, segons el diccionari, fer més baix el nivell, l’alçada, el grau o el gruix d’una cosa. A fe que, de totes les rebaixes amb què ens trobarem només una, la que afecta els preus dels productes de vestir, serà dolça d’empassar. Les altres, tant les que s’estan donant en els drets humans i els drets dels pobles –oi que no calen exemples?− com les que s’apliquen als drets dels treballadors, seran molt amargues. I això perquè tenen un sentit específic: el d’estimar una cosa per sota del seu valor, menystenir, i també humiliar.

Read Full Post »