CONTRA LA MONARQUIA

Llepaculs diversos s’han esforçat, des de fa temps, a demostrar el dret d’uns homes a manar i l’obligació d’uns altres a obeir. N’hi havia un, anglès, anomenat Robert Filmer, que va escriure un llibre titulat El Patriarca. En aquell paper defensava el dret diví dels reis identificant l’origen del poder amb la potència paterna. L’argumentació tenia una base bíblica, segons la qual Déu hauria donat el poder a Adam i, a partir d’ell, existiria un dret de primogenitura que, per herència, s’encarnaria en els reis. D’aquesta manera el rei vindria a ser com un pare per als seus súbdits i governaria l’estat com una gran família. La monarquia, que és el més antic dels governs hereditaris, es justificaria així com el model volgut per Déu a través de la primogenitura d’Adam.

Read Full Post »

PER LA GRÀCIA DE DÉU

Diu Descartes que el seny (le bon sens, segons expressió del Discurs del mètode) és la cosa més ben repartida que hi ha, perquè ningú no es queixa del que té. I deu tenir raó. Tothom troba que els seus atractius són limitats, l’alçada petita, la dentadura malgirbada, etc. Però ningú no pensa que la seva intel·ligència, la seva agudesa o el seu enginy són insuficients. Deu ser per allò que els ulls miren cap enfora i no pas cap endins. Un mite molt antic deia que els déus, en afaiçonar-nos, van carregar la nostra esquena amb la motxilla dels defectes, i el nostre pit amb la de les virtuts, de manera que veiem fàcilment els defectes dels altres però no pas els nostres.

Read Full Post »

EL CREPUSCLE DELS CÈSARS

Juli Cèsar i Àngel Ros, aparentment, tenen poques coses en comú, llevat de la política com a professió, l’ambició com a motor i l’èxit com a objectiu. Un Plutarc contemporani no podria publicar unes Vides paral·leles, com les que van ser escrites sobre César mateix i Alexandre el Gran, o Demòstenes i Ciceró.

Read Full Post »

MANA, QUE ET CONEGUEM…

És gairebé proverbi la dita que sosté que per a conèixer una persona només cal donar-li alguna responsabilitat. És aleshores que, de vegades, podem veure com persones que fins al moment havien estat molt discretes, gairebé anodines, canvien completament la seva manera de fer, fins a ser irreconeixibles. Uns «agafen fums» i deixen de saludar amics i coneguts; amb un cop de cap, a tot estirar, et passen per la vora sense dir res, ensuperbits.

Read Full Post »