Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘democracia’

mort sòcrates DavidL’any 399 abans de Crist, va tenir lloc el judici més anomenat de la història: Sòcrates era jutjat i condemnat a mort per un tribunal compost de cinc-cents ciutadans d’Atenes. L’acusaven de corrompre la joventut, de no respectar els déus de la ciutat i –paradoxalment– d’inventar-ne de nous. La votació que va decidir la seva culpabilitat va donar el resultat de dos-cents vuitanta contra dos-cents vint. Acostumats com estem que els tribunals ordinaris només tenen un jutge i a tot estirar un tribunal popular de nou membres no especialistes més el magistrat president, ens resulta difícil pensar en un tribunal compost de mig miler de persones. El cas és que, durant el segle V a.C, a la ciutat d’Atenes això era el més normal del món. Els ciutadans que van inventar la democràcia (i el nom, per a ells, tenia un sentit literal: govern del poble) tenien l’obligació de participar activament en el govern. Dit d’una altra manera, el simple fet de ser un ciutadà era equivalent a tenir un càrrec. I els càrrecs, si més no aquells que no exigien una alta especialització, eren repartits a sorts. Així, hom es podia veure nomenat, posem per cas, membre del jurat popular que durant un any veuria tots els litigis de la ciutat-estat d’Atenes. (més…)

Read Full Post »

ABDICACACIÓ DE LO REI ANGLÈS MORLAND THE TIMESLlepaculs diversos s’han esforçat, des de fa temps, a demostrar el dret d’uns homes a manar i l’obligació d’uns altres a obeir. N’hi havia un, anglès, anomenat Robert Filmer, que va escriure un llibre titulat El Patriarca. En aquell paper defensava el dret diví dels reis identificant l’origen del poder amb la potència paterna. L’argumentació tenia una base bíblica, segons la qual Déu hauria donat el poder a Adam i, a partir d’ell, existiria un dret de primogenitura que, per herència, s’encarnaria en els reis. D’aquesta manera el rei vindria a ser com un pare per als seus súbdits i governaria l’estat com una gran família. La monarquia, que és el més antic dels governs hereditaris, es justificaria així com el model volgut per Déu a través de la primogenitura d’Adam. (més…)

Read Full Post »

shylock the merchant of veniceEl mercader de Venècia és una obra publicada per Shakespeare l’any 1600. Explica la història de Bassani, un venecià noble però pobre, que li demana al seu amic Antoni 3000 ducats per a poder aspirar a la mà de Pòrcia, una rica hereva. Antoni, que no disposa d’efectiu perquè el té tot invertit en vaixells mercants, demana els diners a Shylock, un usurer jueu. Aquest facilita l’operació sota contracte. Aquest estableix que si els diners no tornen ell podrà cobrar-se de la peça, això és, podrà tallar una lliura de carn de la part del cos d’Antoni que li plagui més. Bassani aconsegueix el seu propòsit però Antoni, els vaixells del qual han naufragat, no pot saldar el seu deute amb el prestamista. Aleshores aquest clama justícia i exigeix tallar una lliura de carn del seu deutor, de la carn més propera al cor. (més…)

Read Full Post »

Tan injust i empobridor és afirmar que tots els “indignats” són violents com dir que tots els polítics són iguals. I tanmateix, els episodis de violència viscuts els darrers dies obliguen a plantejar el tema del seu ús en un context de reivindicació, per una part, i de manteniment de l’ordre, per l’altra.
Podem emprar mitjans injustos amb l’objectiu d’obtenir fins justos? O els fins només són justos si ho són també els mitjans? (més…)

Read Full Post »

«Le meilleur des gouvernements n’est pas celui qui fait les hommes les plus heureux, mais celui qui fait le plus grand nombre d’heureux.»
CHARLES PINOT DUCLOS (12 de febrer de 1704 – 26 de març de 1772)

(El millor dels governs no és pas aquell que fa els homes més feliços sinó el que fa el més gran nombre de feliços.)
La frase l’hagués signat, sense cap dubte, qualsevol filòsof utilitarista, començant per Jeremy Bentham i acabant per John Stuart Mill. Aquests creien que la regla per tal d’avaluar la justícia d’una acció no era altra que la seva utilitat. I per tal entenien –si més no Bentham− el plaer. Així, una acció era justa en la mesura que augmentava el plaer o utilitat del major nombre de persones.
És aquesta una regla d’ampli ús en contextos democràtics. Com que és impossible acontentar tothom –maximitzar el benestar o plaer de tots− almenys s’intenta amb la majoria… encara que això impliqui perjudicar una minoria. I aquest és el problema: és justa una mesura que, beneficiant la majoria, perjudica una minoria? És que les minories no tenen dret a fer sentir la seva veu? És que la justícia no ha de ser altra cosa que la tirania de la majoria –al capdavall, una tirania com qualsevol altra? I d’altra banda, és que no és correcte admetre que hem d’acceptar les decisions majoritàries un cop acceptem la regal democràtica, això és, la regla de la majoria? I encara, és que no és correcte que, si més no dins d’uns límits, els menys han d’acceptar una minva en la satisfacció dels seus interessos perquè sigui possible l’augment de la satisfacció de la resta?
Al final, el problema més gruixut és a l’arrel mateixa de l’utilitarisme: el caràcter de suma zero de moltes decisions. El benefici d’uns compensa l’augment de la infelicitat de la minoria… El problema és com fer el càlcul. I també si es pot considerar un benefici allò que té com a conseqüència determinats perjudicis. Una cosa és que m’hagi de resignar a conduir per la dreta quan m’aniria millor –particularment− fer-ho per l’esquerra, i una altra és que l’augment de la felicitat del conjunt m’obligui a perdre la meva llibertat, la meva dignitat o la meva vida… L’exemple clàssic és el de l’esclavisme: l’augment de la felicitat de la majoria propietària d’esclaus, compensa l’augment de la infelicitat de la minoria esclavitzada?

Read Full Post »