Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Capitalisme’

Trista felicitat, apressar-se lentament, horrible bellesa, amor odiós, gel abrusador, plaer espantós o instant etern són oximorons, com el títol d’aquest article. Un oximoró és una figura literària que consisteix en una contradicció en els termes: posar dos termes de significat oposat en una mateixa expressió, formant-ne així una tercera, de caràcter metafòric.
L’oximoró del títol és simple, i no obliga el lector a buscar un sentit metafòric, com passa, en canvi, amb «instant etern» on es fàcil imaginar un instant de felicitat que, per l’intens, faci perdre el sentit del temps. Al capdavall tots hem tingut alguna experiència d’això. «Ètica empresarial» és un oximoró despullat, simple. (més…)

Read Full Post »


Un home, en emprendre un viatge, crida els seus servidors i els confia els seus béns. A un li dóna cinc euros, a un altre dos i a un altre un, segons les respectives capacitats, i els diu que hi negociïn. En tornar troba que el que n’havia rebut cinc n’ha guanyat cinc més i el que dos, dos més. Però el que només n’havia rebut un no n’ha tret cap rendiment –temorós de perdre’l, l’ha guardat sota la rajola– i sols retorna el capital íntegre. El senyor felicita els dos primers servents i amonesta el darrer tot dient: –Servent mandrós i dolent, almenys podries haver dipositat els diners en un banc, perquè jo ara pogués rebre els interessos! Aleshores ordena que li prenguin l’únic euro que té. Ho fa amb aquestes paraules: –Prengueu-li el seu euro i doneu-li al que en té deu, perquè a tots el que tenen se’ls donarà més i tindran en abundància. Als qui no tenen se’ls prendrà fins i tot el que tenen.
Aquesta paràbola, que trec i adapto lliurement de Mateu 25, 14-30 conté, a ulls de moltes persones, una exemplar descripció del capitalisme. No ho discutiré. Fossin les que fossin les intencions de l’apòstol en escriure el text, el cas és que ho contempla pràcticament tot: l’objectiu d’increment del capital –sigui amb el treball, sigui amb l’especulació, això no s’indica–, la institució bancària, l’interès, etc. Però sobretot explicita els resultats: els més rics veuen incrementat el seu bé i els més pobres el veuen disminuït o el perden del tot.

La paràbola escau molt a la crisi econòmica actual, creada per l’afany de riqueses dels més rics però que, com sempre, pagaran els més pobres. Els estats –l’estat som tots– han posat els diners perquè el sistema bancari no s’enfonsi i els de sempre puguin continuar tirant de beta, i ara els poderosos d’arreu, perfectament conxorxats, estan obligant els governs a la involució social i laboral, promovent el retorn de la classe obrera a les condicions de servitud del segle XIX. No és estrany que, en iniciar-se aquesta crisi sortís un llibre titulat El Capital, una defensa de l’home. El que sobta és que el seu autor sigui l’arquebisbe de Munich: Reinhard Marx. Confesso que em congratulo de la notícia i que tinc moltes ganes de llegir-lo. A fe que convenia que una institució que té per sagrats textos com «No es pot servir al mateix temps Déu i el diner» (Mt 6,24), digués alguna cosa sobre la deshumanització, la manca d’equitat i de moral d’un sistema econòmic que només contempla el món i les relacions humanes a través dels ulls d’una caixa registradora.

Read Full Post »

“El centre comercial és la nova catedral de la societat actual”
JOSE SARAMAGO

Aquest home lúcid que ahir va morir als 87 anys ens deixa una obra immortal. Deia Plató que tots els individus aspirem a la immortalitat. La majoria només és capaç d’assolir-la segons el cos, a través de la descendència. N’hi ha molts menys, com en Saramago, que ho facin a través de l’esperit, gràcies a l’originalitat, la força o l’esplendidesa de les obres que han nascut de la seva imaginació creativa.
La frase, com tantes altres d’aquest autor, conté una diagnosi precisa de la nostra societat de consum, on el sistema econòmic capitalista s’ha ensenyorit tant de la matèria com de l’esperit del món. Un sistema que no content de posseir els nostres cossos per al treball domina també els nostres esperits: el consumisme com a manifestació del centre de gravetat de la vida contemporània.

Read Full Post »