Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘VIOLÈNCIA MASCLISTA’ Category

«Home, ets capaç de ser just? És una dona qui et pregunta, no li prendràs pas aquest dret. Dis-me, qui t’ha donat el poder sobirà d’oprimir el meu sexe? La teva força, les teves capacitats?» Així comença l’Exhortation aux hommes que precedeix la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, d’Olympe de Gouges. Fa 230 anys que es va publicar. Era la resposta d’aquesta dona valenta a la insuficient Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de 1789. En efecte, la Déclaration de 1789 reconeixia la igualtat de drets de tots els homes, però només dels homes entre sí. Desapareixien les diferències de drets per qüestions d’origen, classe, professió i religió, s’acabava amb el règim aristocràtic, però els homes, com a col·lectiu, retenien per a ells els drets que abans es reservaven als aristòcrates. Les dones restaven excloses de la participació política, no eren considerades ciutadanes i romanien davant la llei, a tots els efectes, menors d’edat tota la vida. Imaginin quina seria la seva situació aleshores si el codi civil de Napoleó, de 1804, que es considerà molt avançat per l’època, declarava que «L’home ha de donar protecció a la dona, i la dona té el deure d’obediència  al marit.»

La hipocresia dels francesos quant al tema de la igualtat ja havia estat denunciada per la mateixa autora en dues de les seves obres de teatre: El mercat dels negres,  de 1790 i L’esclavatge dels negres, o el feliç naufragi, de 1792. La Revolució Francesa, que tant pregonava la seva lluita contra el despotisme i la seva defensa de la llibertat, no havia pas abolit l’esclavatge a les seves colònies d’ultramar, només a França, on pràcticament no hi havia negres. Valenta revolució ‒diu Olympe‒  la que, lluny d’abolir privilegis, els reserva per a una part de la població!

No tinc espai per fer referència a les raons que de Gouges esgrimeix per reclamar els drets de ciutadania per a les dones, però, per acabar, transcric un fragment de l’article X de la Déclaration que de Gouges escriví: «…si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tindre també igualment el dret de pujar a la Tribuna». No va pas de broma: la reina Maria Antonieta fou la primera dona a qui la Revolució va executar a la guillotina. Olympe de Gouges fou la segona, va demanar massa.

A començaments d’octubre teníem tres coses importants a recordar, i les tres tenen a veure amb el dret de participació política. Ens recorden que encara som lluny d’una democràcia. La primera és el quart aniversari del referèndum d’independència que l’Estat Espanyol va voler avortar a bastonades. La segona és el noranta aniversari de l’aprovació del sufragi universal ‒i això és, el dret de les dones a votar‒ en aquest mateix estat. I la tercera és el 230 aniversari de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, escrita per Olympe de Gouges durant la Revolució Francesa. El feminisme contemporani encara beu d’aquesta iniciativa.

Read Full Post »

Gòrgias deia que la funció principal del llenguatge era persuadir, no pas reproduir o representar la realitat. Tothom ha fet l’experiència que, amb paraules, només amb paraules -i sovint mentideres- l’han fet riure o plorar, alimentar esperances o desesperar. El vell filòsof grec, inventor de la retòrica, ens va fer adonar de l’error de considerar el llenguatge com una mera reproducció, un mapa fidel de la realitat. Aquí tenim la paraula «gos» i aquí tenim l’animal al qual ens referim. Sembla clar, oi? I és probable que, al principi, el llenguatge fos això, només això, una manera de referir-se a les coses que tenim davant dels ulls quan ja no les hi tenim i necessitem fer-les presents de manera virtual.

Ara ja sabem que no és així, el llenguatge, els llenguatges, contenen munts de paraules que no es refereixen a res que es pugui veure o tocar, pensi en «ànima» si li ve de gust, o en «comunitat de destí en l’universal» si en té un altre. El que vull dir és que les diferents llengües no són simplement mapes diversos que reprodueixen un mateix territori, uns amb quadrícules numerades, altres amb rombes i altres amb cercles. És molt més complex que això, no solament perquè els rombes no són iguals a les quadrícules o els cercles, sinó també perquè hom ensopega, sovint, amb el fet que amb un mapa no pots trobar una ciutat clarament assenyalada en un altre.

No hem de confondre, doncs, el mapa amb el territori, i sobretot, no hem de pensar que si modifiquem el mapa, alhora modificarem el territori. Amb tot plegat vull intervenir en un debat obert des de fa temps on, al meu entendre, hi ha persones que, de bona fe, cauen en l’error que acabo de descriure. A la nostra societat, amb independència del seu sexe biològic, hi ha persones que se senten homes, altres dones i, altres no se senten ni una cosa ni una altra i encara unes altres (espero no deixar-me’n cap) que depèn del dia.

A les llengües del nostre entorn, llevat de l’anglès, els substantius es classifiquen en gèneres, masculí-femení i en alguns fins i tot neutre, com l’alemany, i això té el seu reflex en els articles i en tota l’estructura sintàctica i gramatical que en penja. Tal com està la cosa, no existeix una nomenclatura específica per referir-se a les persones anomenades «no binàries». Cal? Hi ha qui proposa el «totis» al costat dels «tots», «totes» i «tothom», ja existents. Jo no vull posar ni treure rei, però tampoc no crec que es pugui imposar res, i menys encara des de les institucions de la Generalitat de Catalunya. Per què no deixem que, si la necessitat és genuïna, l’ús acabi creant la realitat lingüística?

Read Full Post »

FERRERES I VOX VIOLÈNCIA DE GÈNEREEl títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra. (més…)

Read Full Post »

VIOLÈNCIA MASCLISTA 3 ULL MORAT«Los hermanos fueron criados para ser hombres. Ellas habían sido educadas para casarse. Sabían bordar con bastidor, lavar y planchar (…) Son perfectas. Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.» Són paraules de la mare del narrador de Crònica de una muerte anunciada (1981) de Gabriel García Márquez. La descripció escauria a moltes dones educades a España durant tot el segle XX. Aleshores hi havia menys crims masclistes, en primer lloc perquè no es comptaven com a tals. «Un hombre mata a su mujer por celos» era la descripció habitual, i hom els emmarcava dins l’epígraf de «violència domèstica».  En segon lloc, perquè les dones «criades per a patir» crónica muerte anunciada 2per l’educació masclista tradicional, no es queixaven mai de les humiliacions o dels maltractes que rebien de les seves parelles perquè havien assumit que el seu paper era complaure-les. (més…)

Read Full Post »

JUTGES FERRERESjutgesLa indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral.  A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap,  atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn. (més…)

Read Full Post »

CANILLA DE LLOPS 1Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossosMANADA FDP que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se JUTICIA VIOLADA ERMENGOLsosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen. (més…)

Read Full Post »

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  (més…)

Read Full Post »

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!» (més…)

Read Full Post »

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden. (més…)

Read Full Post »

masclisme-1S’imagina una disposició al Codi Penal que digui que la pena per una atracament a mà armada és una multa i que només el segon cop que l’assaltant tregui un ganivet, o una pistola, serà jutjat penalment, però només si ho fa abans que hagi passat un any de l’anterior assalt? Oi que una tal llei seria interpretada com una invitació a robar, i encara a fer-ho amb violència? (més…)

Read Full Post »