Fa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.
El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia als voltants de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o si més ho ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a rics d’infectar-me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i fins i tot, eventualment, als meus propis interessos. Si estic infectat no solament moriré jo sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que 
hauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.
Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difussió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven pels altres sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.
I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa –com sempre, els pobres, ignorants i espantats—sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals com Donald Trump i el seu desinfectant, com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.
L’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava: que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.
En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia que tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.
«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. 
A l’enterrament de la Rita, la família no hi volia cap polític ni cap representant institucional. «Només amics», van dir. La cúpula del PP valencià ho va entendre literalment, i no hi va anar. Tanmateix, Rajoy, Cospedal i Villalobos sí que ho van fer. «Com a president del PP i com amic» va assegurar el primer. 
The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒ per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. 
