EL SUÏCIDI D’OLYMPE

Per què no podem entendre que algú vulgui suïcidar-se? Senzillament, perquè la seva opció és contrària a la nostra, perquè desafia la nostra concepció de l’existència, perquè repta la nostra normalitat. Els que no ens suïcidem pensem que la vida és com el pa: molla i crosta, i cal empassar-se’l sencer, si convé amb una mica d’oli i sucre perquè baixi millor. Els que no ens suïcidem hem decidit, si més no tàcitament, perquè potser mai no hi hem pensat, que la vida és per viure-la i no es pot abandonar fins que aquesta ens abandona. Quan algú ha mort per la pròpia mà o manifesta que vol plegar de la vida no podem acceptar-ho, però en realitat no volem acceptar-ho perquè fer-ho ens obligaria a replantejar el que pensem sobre el valor i el sentit de l’existència i, segons els cas, el valor de les creences religioses en què que ho fonamentem.

Aquests darrers dies és notícia el cas d’una jove francesa de vint-i-tres anys, anomenada Olympe, que ha anunciat a les xarxes socials que vol suïcidar-se el tercer trimestre d’aquest mateix any amb l’ajuda del servei de suïcidi assistit que ofereix l’estat belga.

Evidentment, el seu anunci ha aixecat enorme polseguera. Hom li ha preguntat si ja és conscient del (mal) exemple que pot donar a altres persones, especialment les més joves. La seva resposta és que ja ha viscut prou en funció dels altres i no vol continuar fent-ho ni continuar vivint només perquè els altres així ho volen. De fet, té molts motius per voler plegar de viure: el maltracte, i després abandonament familiar que ha sofert, la pedofília patida durant quatre anys, l’assetjament escolar posterior, les cinc violacions de què ha estat víctima durant l’adolescència, la malaltia mental que l’aclapara (trastorn dissociatiu de personalitat) i les resultants psicosomàtiques que l’acompanyen: anorèxia i bulímia. Tot un recital que fa que declari que, malgrat no haver-ho intentat tot encara, ja no pugui resistir més, «epuisée» és el mot que empra.

No vol que es faci un debat sobre la seva decisió perquè no es tracta d’un debat, es tracta de la seva vida. Aleshores, ens preguntem, perquè ha fet un vídeo a Instagram? Potser encara hi ha esperança. No és una manifestació en cerca de notorietat, de fet, és un crit desesperat d’auxili.

Read Full Post »

PASTILLES CONTRA LA DESESPERANÇA

Ma padrina Mercè, que va néixer l’any que s’iniciava la Primera Guerra Mundial, deia sovint que “La vida és com el pa: molla i crosta”. Havia tingut moltes ocasions de tastar la realitat de la comparació. Ella en va viure una, de guerra, i la misèria, la repressió i patiment posteriors. Així, igual que la granissada, la pluja, el fred i el vent que malmeten la collita, que s’han de sofrir amb paciència, les maltempsades de la vida també s’han d’aguantar. Tan inevitables són unes com altres.

Quan estic fotut puc dir que em trobo «xafat» o que estic «fet pols», però no que «estic cancerós». En canvi, moltes vegades dic «estic deprimit» o «depre» quan estic trist. Les metàfores que empro en el primer cas: «xafat» o «fet pols» són llicències poètiques, exageracions perfectament admissibles. Però no dic mai que «estic cancerós» si no tinc  un càncer; de la mateixa manera no hauria de dir «estic deprimit» si no tinc una depressió.

Hand with pen drawing the chemical formula of Fluoxetine

Hi ha facultatius que, si dius que estàs trist, ja et mediquen, i és que de vegades ni ells mateixos entenen que la tristesa és un estat d’ànim i no pas una malaltia. Els metges tenen tendència a mirar la realitat humana des de la perspectiva del cos, al capdavall, això és el que han estudiat: el cos i les seves malalties. Així, l’abordatge de la salut és gairebé sempre físic. El lema és: si tenim pastilles per al dolor físic, també n’hem de tenir per al dolor psíquic. Si tot es redueix al cos i expliquem tot el que ens passa com una alteració somàtica ‒les malalties mentals són descrites només com a problemes neuronals‒, tot queda reduït a biologia. Tot depèn de les neurones, cèl·lules que constitueixen el sistema nerviós, i els neurotransmissors que faciliten la seva interconnexió. Aleshores, és evident que el funcionament global de l’individu és considerat només en termes materials, com si un subjecte no fos més que un cos.

Per tot això, els patiments quotidians, l’estrès, l’estar cremats per la feina o l’angoixa de no tenir-ne, la incertesa per la salut pròpia i dels propers, fins i tot el dol pels morts, hauríem d’aprendre a entomar-los amb una mica més d’estoïcisme i endurança. No són coses que hagin de curar-se amb una pastilla, llevat que vulguem medicalitzar la natural desesperança.

Read Full Post »