Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Treball’ Category

Donna Summer va morir fa un parell de dies. Havia estat, deien, la reina de la música disco. Recordo la seva veu càlida i sensual de mezzosoprano; recordo haver ballat les seves cançons fa trenta anys, quan, com gairebé tots els joves dels pobles de la Noguera, passava els vespres del dissabte al Kipps d’Agramunt, al Tercer Món de Tàrrega, a la Peacock de Bellpuig o al Big-Ben de Mollerussa. Temps era temps…
La cançó que l’havia fet famosa era Love to love you baby, que es pot traduir literalment per: m’agrada estimar-te, nadó, però que en realitat s’ha de traduir per: m’agrada fer l’amor amb tu, nen. (més…)

Read Full Post »

«El creixement d’un gran negoci és simplement la supervivència del més apte… la rosa American Beauty només pot abastar el màxim de la seva bellesa i l’aroma que ens encanten si sacrifiquem les altres poncelles que creixen al seu voltant. Això no és una tendència malsana del món dels negocis. És merament el resultat d’una combinació de la llei de la naturalesa i de la llei de Déu». Aquesta frase va ser pronunciada per John Rockefeller com a metàfora del Darwinisme social. (més…)

Read Full Post »

En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca, roig de cara, la pell aspra, recremada pel sol i el fred; profundes arrugues solquen el seu front, el seu cabell és escàs i d’una blancor absoluta; vesteix sempre pantalons i americana de vellut negre, revellits i gastats pel temps, boina al cap estiu i hivern. Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. (més…)

Read Full Post »

Al meu poble hi vivia un pagès que deia, ple d’una saviesa antiga i reposada, que tenia moltes ganes de treballar però que gràcies a Déu, se les podia aguantar. I era, no ho dubteu, l’home més feliç del món; tenia un tracte amical i distès i la seva conversa era fluïda i enraonada. Mancat de rellotge, mai no tenia pressa per arribar enlloc ni objecció a fer quan hom li proposava de fer-la petar una estona al cafè. (més…)

Read Full Post »

Hi ha individus que, quan és dissabte, diuen entristits: «Demà passat és dilluns» perquè la perspectiva del retorn a la feina és tan desagradable que, en més d’un cas, els impedeix el gaudi del cap de setmana. També hi ha els qui, quan és dijous, exclamen, amb el mateix aclaparament, «Demà passat és dissabte». I és que no saben pas què fer els dies de festa, sense horaris, sense les seves rutines, sense els companys de cada dia… (més…)

Read Full Post »

De res no serveix penedir-se del que hem fet fins ara a la vida. És inútil i estúpid lamentar-se o imaginar què hi hauria hagut de diferent si en determinat instant haguéssim pres un altre camí. El que compta és fer un bon ús del que ens queda de la nostra vida. Aquest sembla ser el missatge final de la novel•la: The remains of the day (El que resta del dia) de Kazuo Ishiguro.
La novel•la, que ha tingut una magnífica i també molt recomanable versió cinematogràfica, protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson, explica la història de Stevens, majordom d’una noble casa anglesa: Darlington Hall. Stevens és un individu d’una elevada professionalitat –pocs com ell, tant abans com ara– i s’esforça a excel•lir en la seva feina, no solament en els fets del seu treball sinó en la seva pròpia actitud personal. (més…)

Read Full Post »

Els pessimistes no gaudeixen dels diumenges perquè l’endemà és dilluns. En conec molts, d’aquests. Recordo que de (més) jove, quan als estius treballava a la construcció per a pagar-me els estudis, els companys, que havien batejat els dilluns amb el nom de «Sant Tornem-hi», usaven invariablement l’expressió a primera hora del matí. A les vuit, amb la pala a les mans, a punt per fer la primera pastada del dia, deien amb una resignació infinita: «Aaau, Sant Tornem-hi». Ja havien oblidat, ves per on, que dissabte era Sant ToCarlos», això és, el dia que ens pagaven la setmanada. (més…)

Read Full Post »

Al meu poble hi vivia un pagès que deia, ple d’una saviesa antiga i reposada, que tenia moltes ganes de treballar però que gràcies a Déu, se les podia aguantar. I era, no ho dubteu, l’home més feliç del món; tenia un tracte amical i distès i la seva conversa era fluïda i enraonada. Mancat de rellotge, mai no tenia pressa per arribar enlloc ni objecció a fer quan hom li proposava de fer-la petar una estona al cafè.
Aquest home senzill havia anat a escola el necessari per a no ser considerat analfabet, però com d’instint i sense teoria havia copsat l’essència del treball. Així, deia que si treballava –i ho feia, bé havia de llaurar i sembrar cada tardor i segar a l’estiu- era perquè li calia per a poder menjar cada dia, i afegia que no pensava caure en el parany de fer-ho més del compte: “Jo només treballo per viure” era el seu mot d’ordre.
Sorneguer i irònic contemplava l’aqueferament dels altres pagesos del poble, que maldaven per estendre les terres de conreu o demanaven crèdits per a fer una granja de porcs o de vedells amb l’estèril esperança de fer més diners per a poder-los gastar, en una folla dansa circular. Incapaç d’enveja, admirava els llustrosos cotxes dels veïns, vells ja però en prou feines estrenats per manca de temps.
Un dia el capellà del poble li va dir enmig d’una partida de botifarra i en to de broma que estava donant un mal exemple als pagesos joves amb això de llevar-se tard i posar-se el darrer a passar la terra. La resposta fou antològica. “Mossèn, vós hauríeu de saber millor que jo que no faig més que seguir l’exemple de Nostre Senyor, que només va treballar sis dies i el setè es va posar a jeure pel que restava d’eternitat.” (més…)

Read Full Post »

Si ens pregunten quant guanyem a la feina, normalment només se’ns acut parlar de la nòmina que percebem, després d’impostos. Alguns cops, especialment si la nòmina és baixa, afegim, com per compensar, que ens permeten triar l’època de les vacances, o que el lloc de treball és agradable i els companys són bona gent. (més…)

Read Full Post »

SÓN NOMÉS SOMNIS TOTS ELS SOMNIS?

Sueña el rey que es rey, y vive / con este engaño mandando, /disponiendo y gobernando;/ y este aplauso, que recibe / prestado, en el viento escribe, / y en cenizas le convierte / la muerte, ¡desdicha fuerte! / ¿Que hay quien intente reinar, /viendo que ha de despertar /en el sueño de la muerte?
Sueña el rico en su riqueza, / que más cuidados le ofrece;/ sueña el pobre que padece / su miseria y su pobreza; / sueña el que a medrar empieza, / sueña el que afana y pretende, / sueña el que agravia y ofende, / y en el mundo, en conclusión, / todos sueñan lo que son,/ aunque ninguno lo entiende.
Yo sueño que estoy aquí/ destas prisiones cargado, / y soñé que en otro estado /más lisonjero me vi.

PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA: La vida es sueño. 1r Acte, escena XIX (més…)

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »