Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Temps’ Category

Imagini, que això costa poc, que cada dia, a mitjanit, li ingressen 1.440 euros al seu compte corrent. Els diners són a canvi de res i vostè se’ls pot gastar com vulgui. L’únic inconvenient, si és que se’l pot qualificar així, és que no són acumulables; si no els gasta, desapareixen del compte a mitjanit, com la Cendrosa. És a dir, els ha de despendre en vint-i-quatre hores. (com en aquells concursos en què els participants tenen una hora per comprar per valor d’X diners en un supermercat,  i la càmera ‒tafanera‒ els segueix fent que els televidents gaudeixin vicàriament del regal consumista.) Tant si els ha despès tots com si no, tant si els ha malgastat, regalat o llençat a la brossa, l’endemà, a les 00.01, li’n tornen a ingressar 1.440, i així tots els dies fins un, d’indeterminat, en què trobarà el compte a zero.

Donades les condicions, és previsible que la gent entenimentada provaria de gastar tots els diners cada dia. Com que no són acumulables, els convertiria en béns de tot tipus, els regalaria a familiars i amics, els poliria en bones teques i en viatges. Segur que hi hauria qui, a més, compraria llibres amb intenció de llegir-los, com a inversió per al seu esperit.

LES PARQUES

Ja ho ha endevinat, oi? Aquesta ficció, que algú em va explicar, no és més que una al·legoria de la condició humana, del temps que ens és donat cada dia des que naixem. 1.440 són els minuts del dia, que al seu torn contenen els seus 86.400 segons. El cas és que, a diferència dels diners, tothom disposa dels mateixos minuts cada dia. La igualtat, doncs, no és quelcom a conquerir amb una revolució, perquè ja ens ve donada, per bé que no n’hem fet cas, a força d’evident. La igualtat ens ve de la nostra condició mortal, que només avui, dia dels morts o de les ànimes, recordem oficialment.

Què farem, així, del capital de què disposem tots a mitjanit? Serem gasius, i com els capitalistes, direm que és or per tal de no regalar-lo ni als amics? En farem un ús racional, allò de vuit hores per treballar, vuit per dormir i vuit per viure? El cert és que a mi mai no em quadren els números, i això que dormo poc. L’espremerem com un llimó, a còpia d’intensitat, a fi de morir joves i fer un cadàver ben bonic? No tinc consells: faci el que li convingui, però recordi que un dia ha de morir.  

Read Full Post »

SOLITUD HOME VELL AL BANCUn conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. «Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos». S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar. (més…)

Read Full Post »

lladres-de-tempsNo li passa mai, a vostè, se’n va a la cuina a buscar una cosa per picar: quan hi arriba s’adona que el recipient de l’orgànica està ple fins dalt. El treu, el lliga, l’agafa per dur-lo fins la porta del pis pensant que quan surti se l’endurà. Quan hi arriba veu dues cartes damunt de l’armari del rebedor i li sembla que una és d’Hisenda, i pensa: deu ser important. Aleshores, deixa la bossa d’escombraries al mig del rebedor, es diu que ja l’acabarà de treure després, quan hagi llegit la comunicació oficial. Agafa les cartes, se’n va cap al menjador on es disposa a seure a la butaca còmoda on acostuma a repapar-se per llegir el diari. Durant el trajecte sent la seva dona que li diu alguna cosa que no entén bé. Aleshores deixa les cartes damunt de la tauleta baixa de davant del sofà, surt del menjador i va al despatx, des d’on la seva esposa li parlava. Encabat torna, en passar pel rebedor veu la bossa d’escombraries al mig, l’agafa, obre la porta, crida l’ascensor mentre es pregunta: «Què hi fotia la bossa al mig del passadís?», baixa fins a la planta baixa i en sortir al carrer es no entén què fa baixant les escombraries, que, ara sí, recorda que havia preparat per baixar-les en el moment que hagués de sortir per anar a la papereria. I ara ja no ho pot fer, aprofitant el viatge, perquè no porta ni la cartera ni la jaqueta, i fa fresca per sortir en camisa. I, de sobte, pensa que encara no ha llegit la carta d’Hisenda. (més…)

Read Full Post »