Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SUPERSTICIÓ’ Category

skull-hd-wallpaper-dekstopLa fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí.

Sòcrates digué fa dos-mil cinc-cents anys que filosofar és aprendre a morir, una preparació per a la mort, vaja, com ens recorda el primer paràgraf d’aquest article, estrafet a partir dels Essais de Montaigne. Entre nosaltres, però, l’única forma de pensament que s’ha preocupat de preparar la gent per a la mort és el Cristianisme, que aquests dies celebra el seu dogma fonamental: mort i resurrecció de Jesucrist. Només hi ha un problema, en aquesta filosofia, i és que per eliminar la por a la mort hom la nega alhora que inventa una vida eterna, però sense el cos. Deixo de banda la radical disminució del valor de la existència física que s’obre per aquest camí, on la vida passa a ser una «vall de llàgrimes», com fa la coneguda oració, i alhora, només un pont i un camí per a la «vertadera» vida que és la mort. Però això no resta valor a l’enorme aportació del Cristianisme pel que fa a aquest tema, i assenyala la necessitat d’una vertadera educació laica per a la mort, absent a la nostra cultura.

En efecte, entre nosaltres només hi ha el silenci i l’ocultació davant de la mort, o, a l’altra banda, la més barroera de les actituds. Fa pocs dies «los novios de la muerte», això és, els membres de la Legión, van cantar la marxa nupcial del soldat que es disposa a casar-se amb la mort, davant d’uns nens i dels seus familiars a l’Hospital Materno de Málaga, dins dels actes de celebració de la Setmana Santa de la ciutat. No es perdin la lletra, que diu així: «Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera. / Soy un novio de la muerte legion-canta-novio-muerte-materno-1_g/ que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera». En realitat, ja entenem que aquells, la feina dels quals consisteix a matar o a morir, necessiten si més no amistançar-se amb el futur proper. Més tràgic i llastimós és que el Ministerio de Defensa ordeni fer onejar la bandera a mig pal  a tots els quarters per la mort de Crist. Un Real Decreto, fet promulgar per Carmen Chacón, a qui quan han enterrat tan bé aquests dies, quan era titular de Defensa, diu que, en cas de dol nacional per la mort del titular de la Corona, del president del govern o de soldats morts en combat, es farà així. Me n’assabento ara, equiparen el misteri cristià (mort de Crist) amb algun d’aquests tres casos? No seria d’estranyar, ja deia el Caudillo que ho era «Por la gracia de Dios». També el rei és rei i mana por la gracia del Caudillo, no? El que no em queden tan clars són els altres dos casos. Què té a cospedal-costaleraveure Rajoy amb Jesucrist? Potser que, com ell, ressuscita quan ja el donem per mort? I els pobres soldats morts en combat, que reviscolaran el dia del Judici final?  O és tota una altra cosa: la mateixa enfadosa cançó de sempre, un estat falsament aconfessional com España, que ens fa empassar les hòsties amb un embut i on els màxims dirigents de l’estat, mentre llepen ciris ens donen a tots pel cul?

Read Full Post »

giordano bruno fogueraGiordano Bruno va escriure, ja fa més de cinc-cents anys, que l’univers era infinit, i infinits eren els mons que contenia. Res no impedia, per tant, que alguns d’aquests estiguessin habitats per criatures semblants o diferents a nosaltres. La Santa Inquisició el va cremar a la foguera, per heretge, l’any 1600. La seva afirmació contradeia la doctrina oficial de l’església: l’univers és finit i té dues regions clarament diferenciades, el món sublunar (on viuen els humans) i el món supralunar (morada de Déu). Bruno afirmava, a més, l’homogeneïtat de l’univers infinit; tot l’univers és semblant, hi pot haver altres planetes com el nostre. (més…)

Read Full Post »

DANSA PLUJA SIOUX 1Jo devia tenir vuit o nou anys. Poc feia de la primera comunió. Com als altres nens del poble, em tocava fer d’escolanet a missa de diumenge. Però aquell dia l’ofici no l’havíem de celebrar al temple del poble, dedicat a Sant Tirs, sinó al Sagrat Cor, la capella dalt d’un turó, a uns dos quilòmetres del poble, destí del Camí de la Creu. Vam sortir en processó, amb el Sant Crist gros al davant, dut pel sagristà, el capellà al darrera i els escolanets (jo a l’esquerra) al costat. El SANT TIRS D'OLIOLApoble, primer els homes cofats de boina, i després les dones, també cobertes, al darrera. (més…)

Read Full Post »