Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SUÏCIDI’ Category

«Alegria per estar trist» és la definició de malenconia que trobem a Les travailleurs de la mer de Victor Hugo, una novel·la amb un desenllaç força depriment. La definició conté un oxímoron evident. Es pot estar alegre del fet d’estar trist? O és més aviat una complaença en l’aflicció? O potser una mena d’autocompassió sense espectadors perquè no tens cap motiu per estar content mentre tens la sospita que altres en tenen? Per malenconia s’entén una tristesa permanent. El concepte ve del grec, literalment significa «bilis negra», que era un dels quatre humors constitutius de l’organisme segons la teoria de Galè. Els altres són la sang, la flegma i la bilis groga. Els individus en què predomina algun dels humors serien, respectivament, tristos, hiperactius, inalterables o colèrics. La teoria donava compte dels principals tipus caracterològics humans i no poques persones se sentien identificades amb algun d’ells.

Els malencònics estan tristos. És una malaltia estar trist? I ser-ho? Amb l’edat tothom acaba fent l’experiència de passar per tots els graus de la tristesa i l’alegria. Però hi ha persones que (gairebé) sempre estan tristes, i aquest ànim defineix el seu to vital. En contrast, n’hi ha que estan habitualment alegres i somrients. Alhora hi ha qui sempre està enfadat i també hi ha els que no s’alteren per res. Racionals i pragmàtics, no s’esveren mai ni s’estiren els cabells, flegmàtics, en diem. Tot plegat no és altra cosa que una mostra no patològica dels tarannàs humans d’arreu. 

Un dels efectes de la pandèmia és que ens ha obligat a parar més atenció a la nostra salut física i mental. A mig superar el perill de patir per la primera ‒gràcies a les vacunes‒ s’ha estès la preocupació per la segona. A banda d’insistir en els sospitosos habituals: depressió, ansietat…, ara es comença a parlar de la germana pobra: la llangor o languidesa. Seria una mena d’apatia o fluixesa, una indiferència per la pròpia indiferència per tot. En altres paraules, un menfotisme generalitzat, amanit per una desgana infinita, com aquella que t’agafa sempre que una situació incòmoda i alhora inevitable s’allarga. Si reconeix els símptomes, ja som dos que els tenim ‒a mi m’ho provoca la política‒, si és així, prengui-s’ho amb filosofia.  

Read Full Post »

Ma padrina Mercè, que va néixer l’any que s’iniciava la Primera Guerra Mundial, deia sovint que “La vida és com el pa: molla i crosta”. Havia tingut moltes ocasions de tastar la realitat de la comparació. Ella en va viure una, de guerra, i la misèria, la repressió i patiment posteriors. Així, igual que la granissada, la pluja, el fred i el vent que malmeten la collita, que s’han de sofrir amb paciència, les maltempsades de la vida també s’han d’aguantar. Tan inevitables són unes com altres.

Quan estic fotut puc dir que em trobo «xafat» o que estic «fet pols», però no que «estic cancerós». En canvi, moltes vegades dic «estic deprimit» o «depre» quan estic trist. Les metàfores que empro en el primer cas: «xafat» o «fet pols» són llicències poètiques, exageracions perfectament admissibles. Però no dic mai que «estic cancerós» si no tinc  un càncer; de la mateixa manera no hauria de dir «estic deprimit» si no tinc una depressió.

Hand with pen drawing the chemical formula of Fluoxetine

Hi ha facultatius que, si dius que estàs trist, ja et mediquen, i és que de vegades ni ells mateixos entenen que la tristesa és un estat d’ànim i no pas una malaltia. Els metges tenen tendència a mirar la realitat humana des de la perspectiva del cos, al capdavall, això és el que han estudiat: el cos i les seves malalties. Així, l’abordatge de la salut és gairebé sempre físic. El lema és: si tenim pastilles per al dolor físic, també n’hem de tenir per al dolor psíquic. Si tot es redueix al cos i expliquem tot el que ens passa com una alteració somàtica ‒les malalties mentals són descrites només com a problemes neuronals‒, tot queda reduït a biologia. Tot depèn de les neurones, cèl·lules que constitueixen el sistema nerviós, i els neurotransmissors que faciliten la seva interconnexió. Aleshores, és evident que el funcionament global de l’individu és considerat només en termes materials, com si un subjecte no fos més que un cos.

Per tot això, els patiments quotidians, l’estrès, l’estar cremats per la feina o l’angoixa de no tenir-ne, la incertesa per la salut pròpia i dels propers, fins i tot el dol pels morts, hauríem d’aprendre a entomar-los amb una mica més d’estoïcisme i endurança. No són coses que hagin de curar-se amb una pastilla, llevat que vulguem medicalitzar la natural desesperança.

Read Full Post »

“Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat” li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amitròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare havia d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que condemnen amb presó les persones que col·laboren o assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada fa poc al congrés hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a conservar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat…

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no. Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable. La llei ‒encara molt restrictiva quant a molts detalls del dret reconegut‒ ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.

Read Full Post »

eutanasia-espanaHem de viure tant com es pugui o tant com calgui ? Som «propietaris» de la nostra vida i podem decidir «plegar de viure»? O no tenim aquest dret perquè, en realitat, només som usufructuaris del nostre cos? Hem de ser víctimes involuntàries de l’acarnissament terapèutic que pot estirar ‒ben dolorosament‒ els nostres dies o podem decidir que no ens apliquin cap tractament i, eventualment, que ens sedin, per estalviar-nos el patiment, escurçant l’inevitable? Són preguntes que hom es planteja un dia o un altre, més tard que aviat, i normalment a través de persones interposades. És el pare qui agonitza entre patiments, és la mare malalta d’Alzheimer que hi és i alhora ja no hi és… I hom es pregunta si vol morir d’aquesta manera, i si no seria millor caminar fins la mort en lloc d’arribar-hi arrossegant-se. (més…)

Read Full Post »

Swanson-SuicideCrisisQuan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. (més…)

Read Full Post »

angel-hernandez-con-esposa-maria-jose-carrasco-1554397185502«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure. (més…)

Read Full Post »

eutanasia jose antonio arrabal 2“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera. (més…)

Read Full Post »