Per què no podem entendre que algú vulgui suïcidar-se? Senzillament, perquè la seva opció és contrària a la nostra, perquè desafia la nostra concepció de l’existència, perquè repta la nostra normalitat. Els que no ens suïcidem pensem que la vida és com el pa: molla i crosta, i cal empassar-se’l sencer, si convé amb una mica d’oli i sucre perquè baixi millor. Els que no ens suïcidem hem decidit, si més no tàcitament, perquè potser mai no hi hem pensat, que la vida és per viure-la i no es pot abandonar fins que aquesta ens abandona. Quan algú ha mort per la pròpia mà o manifesta que vol plegar de la vida no podem acceptar-ho, però en realitat no volem acceptar-ho perquè fer-ho ens obligaria a replantejar el que pensem sobre el valor i el sentit de l’existència i, segons els cas, el valor de les creences religioses en què que ho fonamentem.
Aquests darrers dies és notícia el cas d’una jove francesa de vint-i-tres anys, anomenada Olympe, que ha anunciat a les xarxes socials que vol suïcidar-se el tercer trimestre d’aquest mateix any amb l’ajuda del servei de suïcidi assistit que ofereix l’estat belga.
Evidentment, el seu anunci ha aixecat enorme polseguera. Hom li ha preguntat si ja és conscient del (mal) exemple que pot donar a altres persones, especialment les més joves. La seva resposta és que ja ha viscut prou en funció dels altres i no vol continuar fent-ho ni continuar vivint només perquè els altres així ho volen. De fet, té molts motius per voler plegar de viure: el maltracte, i després abandonament familiar que ha sofert, la pedofília patida durant quatre anys, l’assetjament escolar posterior, les cinc violacions de què ha estat víctima durant l’adolescència, la malaltia mental que l’aclapara (trastorn dissociatiu de personalitat) i les resultants psicosomàtiques que l’acompanyen: anorèxia i bulímia. Tot un recital que fa que declari que, malgrat no haver-ho intentat tot encara, ja no pugui resistir més, «epuisée» és el mot que empra.
No vol que es faci un debat sobre la seva decisió perquè no es tracta d’un debat, es tracta de la seva vida. Aleshores, ens preguntem, perquè ha fet un vídeo a Instagram? Potser encara hi ha esperança. No és una manifestació en cerca de notorietat, de fet, és un crit desesperat d’auxili.
Hem de viure tant com es pugui o tant com calgui ? Som «propietaris» de la nostra vida i podem decidir «plegar de viure»? O no tenim aquest dret perquè, en realitat, només som usufructuaris del nostre cos? Hem de ser víctimes involuntàries de l’acarnissament terapèutic que pot estirar ‒ben dolorosament‒ els nostres dies o podem decidir que no ens apliquin cap tractament i, eventualment, que ens sedin, per estalviar-nos el patiment, escurçant l’inevitable? Són preguntes que hom es planteja un dia o un altre, més tard que aviat, i normalment a través de persones interposades. És el pare qui agonitza entre patiments, és la mare malalta d’Alzheimer que hi és i alhora ja no hi és… I hom es pregunta si vol morir d’aquesta manera, i si no seria millor caminar fins la mort en lloc d’arribar-hi arrossegant-se. 
Quan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. 
«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure. 
“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera. 
Ramon Camats 