Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SER O NO SER’ Category

skull-hd-wallpaper-dekstopLa fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí.

Sòcrates digué fa dos-mil cinc-cents anys que filosofar és aprendre a morir, una preparació per a la mort, vaja, com ens recorda el primer paràgraf d’aquest article, estrafet a partir dels Essais de Montaigne. Entre nosaltres, però, l’única forma de pensament que s’ha preocupat de preparar la gent per a la mort és el Cristianisme, que aquests dies celebra el seu dogma fonamental: mort i resurrecció de Jesucrist. Només hi ha un problema, en aquesta filosofia, i és que per eliminar la por a la mort hom la nega alhora que inventa una vida eterna, però sense el cos. Deixo de banda la radical disminució del valor de la existència física que s’obre per aquest camí, on la vida passa a ser una «vall de llàgrimes», com fa la coneguda oració, i alhora, només un pont i un camí per a la «vertadera» vida que és la mort. Però això no resta valor a l’enorme aportació del Cristianisme pel que fa a aquest tema, i assenyala la necessitat d’una vertadera educació laica per a la mort, absent a la nostra cultura.

En efecte, entre nosaltres només hi ha el silenci i l’ocultació davant de la mort, o, a l’altra banda, la més barroera de les actituds. Fa pocs dies «los novios de la muerte», això és, els membres de la Legión, van cantar la marxa nupcial del soldat que es disposa a casar-se amb la mort, davant d’uns nens i dels seus familiars a l’Hospital Materno de Málaga, dins dels actes de celebració de la Setmana Santa de la ciutat. No es perdin la lletra, que diu així: «Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera. / Soy un novio de la muerte legion-canta-novio-muerte-materno-1_g/ que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera». En realitat, ja entenem que aquells, la feina dels quals consisteix a matar o a morir, necessiten si més no amistançar-se amb el futur proper. Més tràgic i llastimós és que el Ministerio de Defensa ordeni fer onejar la bandera a mig pal  a tots els quarters per la mort de Crist. Un Real Decreto, fet promulgar per Carmen Chacón, a qui quan han enterrat tan bé aquests dies, quan era titular de Defensa, diu que, en cas de dol nacional per la mort del titular de la Corona, del president del govern o de soldats morts en combat, es farà així. Me n’assabento ara, equiparen el misteri cristià (mort de Crist) amb algun d’aquests tres casos? No seria d’estranyar, ja deia el Caudillo que ho era «Por la gracia de Dios». També el rei és rei i mana por la gracia del Caudillo, no? El que no em queden tan clars són els altres dos casos. Què té a cospedal-costaleraveure Rajoy amb Jesucrist? Potser que, com ell, ressuscita quan ja el donem per mort? I els pobres soldats morts en combat, que reviscolaran el dia del Judici final?  O és tota una altra cosa: la mateixa enfadosa cançó de sempre, un estat falsament aconfessional com España, que ens fa empassar les hòsties amb un embut i on els màxims dirigents de l’estat, mentre llepen ciris ens donen a tots pel cul?

Read Full Post »

eutanasia jose antonio arrabal 2“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera.

Comptat i debatut, a José Antonio només tenia dues alternatives. La primera: fer-se suicidiocuidar per la seva família fins que la sedació terminal fos inevitable, i pel camí acabar de perdre el poc control que li quedava del seu cos; ara ja només podia parlar i moure un braç amb dificultats. La segona: plegar de viure ara que encara podia decidir-ho. A España no podia esperar que altres l’ajudessin: el seu acte és legalment un suïcidi, i la llei preveu penes de presó per a les persones que cooperin amb «actes necessaris» a la mort voluntària d’una persona. Podia anar a Suïssa, on està permesa aquesta ajuda, però el viatge i el procés costen 12.000 euros, que va preferir estalviar a la seva família. Així que eutanàsianomés li va quedar una opció: «Me indigna tener que morir en la clandestinidad», se li veu dir al vídeo on enregistra la seva mort per a la posteritat. La frase és un judici definitiu i inapel·lable sobre la legislació penal i sanitària del país: arcaica, plena de prejudicis religiosos i sobretot indiferent al patiment dels que han de morir. Legislació, però, que no coincideix amb l’opinió de la gent a les enquestes. Segons aquestes, el 80% de la població estaria d’acord a despenalitzar l’eutanàsia. Si tothom creu que tenim dret a la vida però no l’obligació de viure a qualsevol preu, com és que les nostres lleis ens obliguen encara a malviure abans de morir?

Read Full Post »

las_intermitencias_de_la_muerte2Què passaria si la Mort deixés d’actuar? Parlo, és clar, com si la mort fos un ésser real i no simplement fi o acabament o de la vida. Però ja entenen la personificació, al capdavall, la mort és tan propera. La novel·la de Saramago parteix d’aquesta hipòtesi delirant per imaginar què s’esdevindria si, de cop i sobte, només dins dels límits d’un país, els ferits greus d’accident no morissin o si els desnonats pels metges als hospitals continuessin vivint malgrat la ciència mèdica que els pronostica només una hora de vida. S’imaginen la inicial alegria? Renoi, tots immortals. I veuen també els problemes? Funeràries arruïnades, hospitals plens a vessar per habitacions que no es buiden… La novel·la, però, tot seguit es posa seriosa. (més…)

Read Full Post »

ASE BURIDAN PASSANT GANAQuè faria un ase si, mig mort de gana i de set, es trobés a la mateixa distància d’un munt d’alfals i d’una galleda d’aigua? Si la gana i la set fossin exactament iguals i, per tant, els motius per beure i menjar idèntics, l’ase no podria decidir què fer, de manera que, podent beure no beuria i podent menjar no menjaria, i acabaria morint d’inanició. Aquesta paradoxa decisional, que ens ha arribat amb diverses variants, és comunament atribuïda a Joan Buridan (1300-1358), teòleg escolàstic i filòsof, deixeble de Guillem d’Ockham, que defensava el lliure arbitri de l’ésser humà. (més…)

Read Full Post »

calavera acolorida«Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Si pensa amb més noblesa qui suporta els dards i fonades de la ultratjant fortuna o qui s’arma contra un mar de desgràcies, i amb les armes s’hi oposa per finir-les…» Així fa el conegut monòleg de Hamlet, príncep de Dinamarca, protagonista de l’obra homònima de Shakespeare. Com és sabut, Hamlet es debat entre dues alternatives: venjar l’assassinat del seu pare i rei, perpetrat pel seu propi oncle, amb totes les dificultats que l’empresa suposarà,  o acceptar resignadament els fets. En el seu monòleg, Hamlet examina una tercera alternativa: suïcidar-se per tal de fugir d’aquesta incertesa asfixiant. Només el reté una incertesa encara més gran: la d’ignorar si en el son de la mort hi ha un malson més gran que el patiment diürn que donen les desgràcies de la vida, això, diu, és el que fa que no acabem amb un punxó les fuetades de la fortuna i suportem la desraó del dèspota, la llei injusta, els insults del poder i el seu escarni. (més…)

Read Full Post »