Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘SER O NO SER’ Category

FREUD FUMANT1Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?”  Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació,  Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl CAMP CONCENTRACIÓMarx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.

Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: líving and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció, els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer.

Quan aquests fets van tenir lloc no hi havia cap regulació jurídica del dret a morir FREUD FUMANTdignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors

FREUD FUMANT3 AMB LA FILLA

Sigmund i Anna Freud (la seva filla)

permanents i difícils de suportar.

No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit… En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa pel dret a morir dignament d’una persona. Les nostres legislacions, que malgrat els obstacles, progressen adequadament, encara han de fer molt per aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i per la mort dels ciutadans.

*El text és una recreació del context i de la conversa entre Freud i Schur. En realitat Schur, al seu llibre diu que, després de patir max schur freud living and dyingmolt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.

 

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »

ULISSES I SIRENESDiuen que Ulisses, durant el seu llarg viatge de retorn cap a Ítaca, un cop va fer-se
lligar al pal major del seu vaixell, amb ordre expressa de no deslligar-lo fins que no
haguessin travessat l’estret on vivien les sirenes. Els seus homes, als quals havia fet
tapar les orelles amb cera, no podien sentir el seu irresistible cant i, per tant, no hi havia
cap perill que, atrets per ell, estavellessin el vaixell contra les roques. (més…)

Read Full Post »

skull-hd-wallpaper-dekstopLa fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí. (més…)

Read Full Post »

eutanasia jose antonio arrabal 2“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera. (més…)

Read Full Post »

las_intermitencias_de_la_muerte2Què passaria si la Mort deixés d’actuar? Parlo, és clar, com si la mort fos un ésser real i no simplement fi o acabament o de la vida. Però ja entenen la personificació, al capdavall, la mort és tan propera. La novel·la de Saramago parteix d’aquesta hipòtesi delirant per imaginar què s’esdevindria si, de cop i sobte, només dins dels límits d’un país, els ferits greus d’accident no morissin o si els desnonats pels metges als hospitals continuessin vivint malgrat la ciència mèdica que els pronostica només una hora de vida. S’imaginen la inicial alegria? Renoi, tots immortals. I veuen també els problemes? Funeràries arruïnades, hospitals plens a vessar per habitacions que no es buiden… La novel·la, però, tot seguit es posa seriosa. (més…)

Read Full Post »

ASE BURIDAN PASSANT GANAQuè faria un ase si, mig mort de gana i de set, es trobés a la mateixa distància d’un munt d’alfals i d’una galleda d’aigua? Si la gana i la set fossin exactament iguals i, per tant, els motius per beure i menjar idèntics, l’ase no podria decidir què fer, de manera que, podent beure no beuria i podent menjar no menjaria, i acabaria morint d’inanició. Aquesta paradoxa decisional, que ens ha arribat amb diverses variants, és comunament atribuïda a Joan Buridan (1300-1358), teòleg escolàstic i filòsof, deixeble de Guillem d’Ockham, que defensava el lliure arbitri de l’ésser humà. (més…)

Read Full Post »

calavera acolorida«Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Si pensa amb més noblesa qui suporta els dards i fonades de la ultratjant fortuna o qui s’arma contra un mar de desgràcies, i amb les armes s’hi oposa per finir-les…» Així fa el conegut monòleg de Hamlet, príncep de Dinamarca, protagonista de l’obra homònima de Shakespeare. Com és sabut, Hamlet es debat entre dues alternatives: venjar l’assassinat del seu pare i rei, perpetrat pel seu propi oncle, amb totes les dificultats que l’empresa suposarà,  o acceptar resignadament els fets. En el seu monòleg, Hamlet examina una tercera alternativa: suïcidar-se per tal de fugir d’aquesta incertesa asfixiant. Només el reté una incertesa encara més gran: la d’ignorar si en el son de la mort hi ha un malson més gran que el patiment diürn que donen les desgràcies de la vida, això, diu, és el que fa que no acabem amb un punxó les fuetades de la fortuna i suportem la desraó del dèspota, la llei injusta, els insults del poder i el seu escarni. (més…)

Read Full Post »