«El sistema està tan corrupto que expulsa los decentes». Amb aquesta frase, gairebé una sentència, acaba el documental «Las cloacas de Interior», emès dimarts passat. El seu autor és el comissari Barrado, testimoni d’excepció quant al podrimener del ministeri de l’Interior, vist des de dins estant. I si només els expulsa, rai. En el seu cas, va ser expedientat i suspès de sou i feina per investigar allò que feien alguns dels seu caps corruptes. En qualsevol cas, parafrasejant Thoreau (1817-1862), sota un govern que empresona injustament, el lloc adequat per a una persona justa és també la presó. La frase, de fet, és una adaptació d’una conversa real entre Thoreau i Ralph Waldo Emerson. Thoreau, el 23 de juliol de 1846, estava a la presó de Concord (Massachussets) 
perquè es negava a pagar impostos des de 1842 a un estat que feia la guerra i mantenia l’esclavitud. Emerson va entrar a la presó del comtat a visitar-lo i li va etzibar: «Però home de Déu, què feu vós aquí dins?», i Thoreau li va respondre: «I què feu vós aquí fora?.»
La prova de filosofia de la Selectivitat francesa és un test molt seriós. Els estudiants que volen accedir a la universitat ha de redactar, durant quatre hores, un assaig filosòfic de collita pròpia, elaborat a partir de tot l’après durant el curs. És una autèntica prova de maduresa intel·lectual, i jo diria que també humana, social i política. La pregunta que els ha 
correspost enguany és: «Tot el que tinc dret a fer és just?». Parin atenció, no és tema banal. Fins 1898 a Espanya un ciutadà blanc tenia dret a posseir esclaus negres. Era just, però? Durant la dictadura del general Franco, amb la seva legislació masclista, els marits tenien dret a pegar les seves esposes, els policies a torturar els detinguts, i el Caudillo a dictar sentències de mort contra innocents.
Entre Enric Millo (virrei del gobierno) que ha dit que l’Estat es reserva el dret a fer tot el 
que la llei li permeti (fins i tot allò injust, hem d’entendre, és clar. Com sempre, d’altra banda) i el Fiscal General del Estado, José Manuel Maza, que diu que caldrà estudiar si els voluntaris que col·laborin amb el referèndum incorren en delicte, tenim material de sobra per respondre la prova de filosofia francesa. En qualsevol cas, quant a mi, que serè un d’aquests voluntaris, la presó ja m’està bé, serà, com deia Thoreau, el lloc que em correspon. Per cert, ara celebrem el 200 aniversari del seu naixement. Vagi per ell l’article.
Nota bene: L’any 1846 els Estats Units d’Amèrica estaven en guerra amb Mèxic per arrabassar-li Texas. Com tothom sap, aquest robatori va tenir èxit i ara Texas pertany als EUA. A l’estat de Massachussets, on vivia Thoreau, l’esclavitud no era legal, però sí als estats del sud dels EUA. I hi havia una Llei d’esclaus fugitius (Fuygitive Slave Act) que obligava els habitants dels estats del nord a denunciar els esclaus fugitius que venien del sud. A banda, és clar, hi havia tot el genocidi i l’espoliació dels indis americans. Contra tot això protestava, amb tota raó, Enry-David Thoreau, el pare de la Desobediència civil moderna.
The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒ per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. 
Agost de 1955, al poble de Money, estat de Mississipi. Un noi negre de 14 anys fou segrestat, torturat i mutilat salvatgement, mort a trets i enfonsat a les aigües del riu Mississipi amb un ventilador lligat amb filferro al seu coll. Emmet Till, car aquest era el seu nom, havia atemptat contra una llei no escrita al profund sud dels Estats Units: havia parlat a una dona blanca casada i, presumptament, li havia dit alguna floreta. Aleshores estaven prohibides les relacions interracials (per bé que eren disculpades les dels homes blancs amb dones negres) com a sistema per mantenir la supremacia blanca. La legitimació d’aquesta política era que calia «protegir» les dones blanques dels homes negres. Fins i tot la insinuació d’un contacte sexual implicava penes severes per al transgressor. 
