Ruth Jefferson és una llevadora que treballa a l’hospital de Connecticut des de fa vint anys. Durant el seu torn, comença una revisió de rutina d’un nou nat, però al cap de no res, li assignen una altra habitació. Els pares són supremacistes blancs que no volen que Ruth, que és negra (als EUA usen l’eufemisme «afroamericana») toqui el seu nen. L’hospital per tal d’evitar problemes, fa cas dels pares, i prohibeix a Ruth de tenir cura del nen. El bressol d’aquest du un rètol on posa: «No african american personnel to care for this patient». La cap li diu: «No t’ho prenguis malament, no és personal», i ella replica: «És que hi ha una altra comadrona negra al nostre torn?». L’endemà, el nen té un col·lapse cardíac i Ruth, que està sola, no 
sap què fer. Ha d’obeir les ordres explícites o ha d’intervenir. Dubta uns instants… A la fi, Ruth és acusada d’assassinat, d’haver-se venjat, matant el nen, dels seus pares racistes. No dic més per no avançar esdeveniments. Poden llegir la novel·la Small little things, de Jodi Picoult.
Els sembla realista, l’argument? Sàpiguen que el racisme, als Estats Units, és perfectament vigent. La desigualtat racial es manté ara a nivells similars als de 1968 (quan fou assassinat Martin Luther King, cinc anys després que pronunciés el seu discurs I have a dream, el 28 d’agost de fa cinquanta-sis anys). El 21% dels nens negres viuen en situació de pobresa i un percentatge similar dels llatins. Els afroamericans, a més, són quasi sis cops més propensos que els blancs a ser empresonats, mentre que els hispans tenen 2’3 possibilitats més. No hi fa res que els americans hagin tingut un president negre durant vuit anys. Aquí, mai més ben dit, l’excepció confirma la regla. I que hi hagi negres acceptats socialment, coneguts i 
famosos no oculta el fet que existeix una discriminació real però no reconeguda. En efecte, els blancs que diuen que no «veuen» el color de la pell de les persones amb les quals es relacionen, però aquesta mateixa afirmació ja és genuïnament racista, és una «excusatio non pedita, accusatio manifesta» pròpia de qui vol i dol. Així, els blancs, tant als EUA com aquí, no volem reconèixer que la discriminació no és una qüestió només de color, sinó de possibilitats d’accès als estudis, als llocs de treball, pensi ara en els temporers negres de Lleida. Segur que hi podem fer tots alguna cosa, ni que sigui recordant la frase del reverend King: «If I cannot do great things, I can do small things that are great» (Si no puc fer coses grans, puc fer coses petites que són grans/importants).
«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat.
confirma la regla». I segueix argumentant la seva tesi amb diferents exemples de savis que tenien els ulls blaus. Els alumnes, després de posar alguna objecció, no saben què dir. Tot seguit, la mestra els diu que els nens/es de la classe que tenen els ulls blaus avui tindran cinc minuts més de pati, mentre que els que els tinguin marrons no podran sortir. Els d’ulls marrons protesten, troben arbitrària la mesura. «Per què nosaltres no podem sortir i els altres sí?». «Doncs perquè teniu ulls marrons, vet ací, perquè sou pitjors que els altres.» «Això és injust» diu un nen. «Avui els d’ulls marrons dureu mocadors al coll perquè de lluny puguem saber què sou,
a més, no podreu jugar amb els d’ulls blaus». Algú de la classe, insulta un altre. Li diu «Ulls marrons, ulls marrons! Amb entonació foteta. I l’insultat s’enfada molt. La mestra pregunta a la víctima perquè creu que li han dit això i què significa. El nen respon que és perquè ell té els ulls foscos i és com si li diguessin que és ruc. Aleshores la mestra, que s’ha adonat de la rapidesa amb què tothom ha assumit i normalitzat la discriminació, atura la classe i
els fa rumiar a tots una estona; potser ara els diu que els que tenen ulls blaus són pitjors que els que els tenen marrons. El convido a participar…
Quan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és 
que no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? 
A vostè la van violar perquè anava massa escotada. Si li han robat la cartera és perquè estava passejant de nit per un barri marginal. Els jueus van conspirar per afavorir la derrota alemanya a la 1a Guerra Mundial. La seva condició d’enemics del Reich els condemnava. Els gitanos són expulsats de tot arreu perquè no s’integren amb la gent normal. Els catalans mereixen ser espoliats i sotmesos perquè són uns traïdors a España, a qui odien, i han despertat el feixisme. Les precedents són frases model i alhora exemples reals de culpabilització de les víctimes. En uns casos es tracta de fer responsable l’innocent d’allò que ha fet el violador, el lladre o el genocida. En altres es tracta de deshumanitzar-lo, com es feia amb els esclaus negres, que hom considerava semianimals. 
«El sistema està tan corrupto que expulsa los decentes». Amb aquesta frase, gairebé una sentència, acaba el documental «Las cloacas de Interior», emès dimarts passat. El seu autor és el comissari Barrado, testimoni d’excepció quant al podrimener del ministeri de l’Interior, vist des de dins estant. I si només els expulsa, rai. En el seu cas, va ser expedientat i suspès de sou i feina per investigar allò que feien alguns dels seu caps corruptes. En qualsevol cas, parafrasejant Thoreau (1817-1862), sota un govern que empresona injustament, el lloc adequat per a una persona justa és també la presó. 
The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒ per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. 
Agost de 1955, al poble de Money, estat de Mississipi. Un noi negre de 14 anys fou segrestat, torturat i mutilat salvatgement, mort a trets i enfonsat a les aigües del riu Mississipi amb un ventilador lligat amb filferro al seu coll. Emmet Till, car aquest era el seu nom, havia atemptat contra una llei no escrita al profund sud dels Estats Units: havia parlat a una dona blanca casada i, presumptament, li havia dit alguna floreta. Aleshores estaven prohibides les relacions interracials (per bé que eren disculpades les dels homes blancs amb dones negres) com a sistema per mantenir la supremacia blanca. La legitimació d’aquesta política era que calia «protegir» les dones blanques dels homes negres. Fins i tot la insinuació d’un contacte sexual implicava penes severes per al transgressor. 
