Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.
A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.
Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.
Ruth Jefferson és una llevadora que treballa a l’hospital de Connecticut des de fa vint anys. Durant el seu torn, comença una revisió de rutina d’un nou nat, però al cap de no res, li assignen una altra habitació. Els pares són supremacistes blancs que no volen que Ruth, que és negra (als EUA usen l’eufemisme «afroamericana») toqui el seu nen. L’hospital per tal d’evitar problemes, fa cas dels pares, i prohibeix a Ruth de tenir cura del nen. El bressol d’aquest du un rètol on posa: «No african american personnel to care for this patient». La cap li diu: «No t’ho prenguis malament, no és personal», i ella replica: «És que hi ha una altra comadrona negra al nostre torn?». 
«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. 
Quan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és 
que no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? 
A vostè la van violar perquè anava massa escotada. Si li han robat la cartera és perquè estava passejant de nit per un barri marginal. Els jueus van conspirar per afavorir la derrota alemanya a la 1a Guerra Mundial. La seva condició d’enemics del Reich els condemnava. Els gitanos són expulsats de tot arreu perquè no s’integren amb la gent normal. Els catalans mereixen ser espoliats i sotmesos perquè són uns traïdors a España, a qui odien, i han despertat el feixisme. Les precedents són frases model i alhora exemples reals de culpabilització de les víctimes. En uns casos es tracta de fer responsable l’innocent d’allò que ha fet el violador, el lladre o el genocida. En altres es tracta de deshumanitzar-lo, com es feia amb els esclaus negres, que hom considerava semianimals. 
«El sistema està tan corrupto que expulsa los decentes». Amb aquesta frase, gairebé una sentència, acaba el documental «Las cloacas de Interior», emès dimarts passat. El seu autor és el comissari Barrado, testimoni d’excepció quant al podrimener del ministeri de l’Interior, vist des de dins estant. I si només els expulsa, rai. En el seu cas, va ser expedientat i suspès de sou i feina per investigar allò que feien alguns dels seu caps corruptes. En qualsevol cas, parafrasejant Thoreau (1817-1862), sota un govern que empresona injustament, el lloc adequat per a una persona justa és també la presó. 
The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒ per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. 
Agost de 1955, al poble de Money, estat de Mississipi. Un noi negre de 14 anys fou segrestat, torturat i mutilat salvatgement, mort a trets i enfonsat a les aigües del riu Mississipi amb un ventilador lligat amb filferro al seu coll. Emmet Till, car aquest era el seu nom, havia atemptat contra una llei no escrita al profund sud dels Estats Units: havia parlat a una dona blanca casada i, presumptament, li havia dit alguna floreta. Aleshores estaven prohibides les relacions interracials (per bé que eren disculpades les dels homes blancs amb dones negres) com a sistema per mantenir la supremacia blanca. La legitimació d’aquesta política era que calia «protegir» les dones blanques dels homes negres. Fins i tot la insinuació d’un contacte sexual implicava penes severes per al transgressor. 
