Ten little niggers és el títol original de la novel·la que Agatha Christie va publicar l’any 1939. En català apareix en dos títols, un que és fidel a l’original: Deu negrets, i un altre que ho és a la versió que els americans en van fer l’any 1940: And then there were none, (I aleshores no en quedà cap), que evitava el substantiu «niggers», molt marcat en una Amèrica racista.
La censura sempre troba excuses per retallar, alterar o suavitzar temes, arguments, substantius i adjectius. Tenim exemples ben conspicus, com quan a Mogambo, a base de retallades i alteració dels diàlegs, hom fa passar un adulteri per un incest, o quan es tradueix la divertida comèdia protagonitzada per Marilyn, Jack Lemon i Tony Curtis Some like it hot (A alguns els agrada calent), per Con faldas y a lo loco. Però, més enllà d’aquestes ridiculeses hispàniques, de llarga tradició i d’origen purità-religiós-ultramoral, sovint mal interpretat, s’enceta ara una nova censura de caràcter esquerranós pseudoprogressista. Consisteix bàsicament a fer passar pel Gulag o camp de reeducació aquells autors d’obres d’art i textos que exhibeixen idees «incorrectes» amb el propòsit de fer un món més just, inclusiu i, sobretot, bleda i ximple.
Es tracta d’una infantilització en tota regla de la nostra cultura protagonitzada per benintencionats ignorants amb vocació de talibans de la correcció política que no distingeixen una obra d’art d’una pel·lícula porno, altrament no s’entendria que als EUA la directora d’un centre hagi hagut de dimitir perquè a classe d’art s’hagi mostrat una fotografia del David de Michelangelo Buonarroti, que els pares han considerat pornogràfica i ofensiva per a les tendres ments dels seus rebrots.
Així, quant a la literatura, ara ens dediquem a retallar paraules i expressions com «Estil gitano, aspecte oriental, tors de marbre negre, origen nubi, jueu» que apareixen a les novel·les de la Christie. I, com he assenyalat al començament, ja comencem pel títol, no fos cas que algú s’ofengués. Hom vol fer desaparèixer tota referència a l’esclavitud, al racisme, al patriarcalisme, com si eliminant el mot suprimíssim la cosa. Algú pensa que s’hi guanya res? Sense referències al que hem estat ‒i potser encara som‒ no sabrem mai si hem millorat en res, viurem en un etern, purità i tirànic present.
«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. 
No cal entendre la lletra d’una cançó per tal de gaudir-ne, fins i tot de tremolar d’emoció en sentir-la. Això és el que té la música, un llenguatge que pot prescindir de paraules. La paradoxa és només aparent. La música és un gest que sense cos, sap tocar, i que, com una besada, pot fer estremir de plaer i omplir la imaginació de somnis. Si, la música, a més, s’expressa amb paraules, la seva força expressiva es desmesura. Les lletres que cantava Aretta Franklin tenien aquesta doble qualitat que he tractat d’escriure. Vagi per ella el meu respecte. 
«Hi ha una cosa que he de dir a la meva gent que espera al llindar que du al palau de la justícia. En el procés d’obtenir allò a què tenim dret no hem de ser culpables d’actes injustos. No ens hem de permetre de satisfer la nostra set de justícia bevent de la copa de l’amargor i de l’odi. Hem de conduir sempre la nostra lluita en l’elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre ens hem d’elevar a les majestuoses alçades per enfrontar la força física amb la força de l’ànima». Aquest paràgraf* sencer pertany al discurs «I have a dream» que Martin Luther King va adreçar a la multitud congregada davant del Lincoln Memorial de Washington el 3 d’agost de 1963. 
The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒ per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. 
Amb aquest malnom són qualificats, sovint, els “mixed blood” o “half breed” (sang barrejada i mitja raça, respectivament, a Amèrica), els “mestizos” i “mulatos” a Hispanoamèrica o els “hafu” al Japó. Són els fills d’unions interracials. Deixant de banda que el concepte de “raça” no és aplicable als humans (en efecte, no som gossos ni conills), el cert és que el nombre de matrimonis interètnics augmenta cada dia. Als EUA són legals només des de 1967, en què es va derogar la “Racial Integrity Act”, de 1924, promulgada per
Agost de 1955, al poble de Money, estat de Mississipi. Un noi negre de 14 anys fou segrestat, torturat i mutilat salvatgement, mort a trets i enfonsat a les aigües del riu Mississipi amb un ventilador lligat amb filferro al seu coll. Emmet Till, car aquest era el seu nom, havia atemptat contra una llei no escrita al profund sud dels Estats Units: havia parlat a una dona blanca casada i, presumptament, li havia dit alguna floreta. Aleshores estaven prohibides les relacions interracials (per bé que eren disculpades les dels homes blancs amb dones negres) com a sistema per mantenir la supremacia blanca. La legitimació d’aquesta política era que calia «protegir» les dones blanques dels homes negres. Fins i tot la insinuació d’un contacte sexual implicava penes severes per al transgressor. 
Ramon Camats 