Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘POBRESA’ Category

journal plague yearFa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.

El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia als voltants de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o si més ho ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a rics d’infectar-me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i fins i tot, eventualment,  als meus propis interessos. Si estic infectat no solament moriré jo sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que pestahauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.

Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difussió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven pels altres sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.

I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa –com sempre, els pobres, ignorants i espantats—sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals com Donald Trump i el seu desinfectant, com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.

pesta metgeL’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava: que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.

En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia que tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.

 

Read Full Post »

SOLITUD HOME VELL AL BANCUn conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. «Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos». S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar. (més…)

Read Full Post »

happiness-ratSi de quatre individus, només un té un pollastre, un cop feta l’estadística corresponent, cadascú disposa d’un quart. És meravellós això de la Renda per Càpita. Les matemàtiques reparteixen que és una meravella. Gràcies a individus com Amancio Ortega (el del pollastre, president d’INDITEX, que, com ara s’ha sabut, té una arquitectura financera estalviadora d’impostos) resulta que cada espanyol disposa de 29.863 euros. Ja veuen què fàcil que és ser ric, segons l’estadística. Ara bé, això de la riquesa és una realitat absoluta o relativa? Ortega és ric aquí i a Honolulú, però un català pobre és comparativament igual de pobre a Marroc o Mauritània? I a Anglaterra o als Estats Units? (més…)

Read Full Post »

murs-separacio-rics-i-pobresMarx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy : «Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise ; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.» (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust;  i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general.). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: «Les nacions pobres són aquelles en què el poble es pobre i son riques aquelles en què encara ho és més». Ho podeu llegir a les seves Notes disperses, editades a Destino, pàgina 107. Es tracta, per als qui llegiu francès, d’una traducció interpretativa del text de Tracy. (més…)

Read Full Post »