Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PACIÈNCIA’ Category

Ma padrina Mercè, que va néixer l’any que s’iniciava la Primera Guerra Mundial, deia sovint que “La vida és com el pa: molla i crosta”. Havia tingut moltes ocasions de tastar la realitat de la comparació. Ella en va viure una, de guerra, i la misèria, la repressió i patiment posteriors. Així, igual que la granissada, la pluja, el fred i el vent que malmeten la collita, que s’han de sofrir amb paciència, les maltempsades de la vida també s’han d’aguantar. Tan inevitables són unes com altres.

Quan estic fotut puc dir que em trobo «xafat» o que estic «fet pols», però no que «estic cancerós». En canvi, moltes vegades dic «estic deprimit» o «depre» quan estic trist. Les metàfores que empro en el primer cas: «xafat» o «fet pols» són llicències poètiques, exageracions perfectament admissibles. Però no dic mai que «estic cancerós» si no tinc  un càncer; de la mateixa manera no hauria de dir «estic deprimit» si no tinc una depressió.

Hand with pen drawing the chemical formula of Fluoxetine

Hi ha facultatius que, si dius que estàs trist, ja et mediquen, i és que de vegades ni ells mateixos entenen que la tristesa és un estat d’ànim i no pas una malaltia. Els metges tenen tendència a mirar la realitat humana des de la perspectiva del cos, al capdavall, això és el que han estudiat: el cos i les seves malalties. Així, l’abordatge de la salut és gairebé sempre físic. El lema és: si tenim pastilles per al dolor físic, també n’hem de tenir per al dolor psíquic. Si tot es redueix al cos i expliquem tot el que ens passa com una alteració somàtica ‒les malalties mentals són descrites només com a problemes neuronals‒, tot queda reduït a biologia. Tot depèn de les neurones, cèl·lules que constitueixen el sistema nerviós, i els neurotransmissors que faciliten la seva interconnexió. Aleshores, és evident que el funcionament global de l’individu és considerat només en termes materials, com si un subjecte no fos més que un cos.

Per tot això, els patiments quotidians, l’estrès, l’estar cremats per la feina o l’angoixa de no tenir-ne, la incertesa per la salut pròpia i dels propers, fins i tot el dol pels morts, hauríem d’aprendre a entomar-los amb una mica més d’estoïcisme i endurança. No són coses que hagin de curar-se amb una pastilla, llevat que vulguem medicalitzar la natural desesperança.

Read Full Post »

rellotge de sorraQui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Ambpaciència ommmmm paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

paciència caragolTant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »