Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘MEMENTO MORI’ Category

Amb la frase del títol, Daniel Defoe va descriure la gran plaga de Londres dels anys 1665-1666, que va provocar 68.000 morts, segons les fonts oficials, i 100.000 segons les oficioses, que l’autor valida. Una quarta part de la població va morir. Com sempre la majoria dels decessos pertanyien a la classe més pobra, que no havia pogut comprar-se el certificat de salut exigit per sortir de la ciutat durant la plaga. Per rematar la feina, el darrer any de la pesta va acabar amb l’incendi de la City (la part de la ciutat inclosa dins de les muralles romanes, incloent la catedral de St. Paul), on va cremar gairebé el 80% de les cases. Els anglesos estaven carregats de raons per anomenar «Annus horribilis» cadascun dels que acabaven de passar. Paradoxalment, un dels millors poetes d’aquell temps, John Dryden, va titular «Annus Mirabilis» el poema que rememorava el passat immediat. Any horrible o Any de les meravelles, hom posarà un nom o altre segons com li hagi anat la cosa, perquè aquí l’únic que ens iguala, per fora, és la mascareta; a la majoria li ha anat malament, però també hi ha qui s’ha enriquit amb la pandèmia.

No penso suportar més les frases buides i adotzenades que volen descriure la situació present: «Ja es veu la llum al final del túnel» o «La vacuna significa una injecció d’esperança» perquè la llum al final del túnel pot ser, perfectament, el far d’un tren que ens ve a sobre; i la injecció, fins que no la tinguem tots, qui sap quan, no farà els seus efectes. 

No llenço aigua al vi si dic que l’esperança no és més que una alegria inconstant, no necessàriament injustificada, sorgida de la imatge d’una cosa futura de la realització de la qual dubtem. La seva antagonista, la por, també és una cosa inconstant, però té forma de tristesa, que neix també de la imatge d’una cosa dubtosa. I dubtós és, en efecte, el que ens espera l’any que acaba de començar. Prou voldria, però no puc treure el dubte ni a l’esperança ni a la por, encara que en el primer cas em duria a la seguretat, mentre que, en el segon, a la desesperació. Però poca esperança tinc en preveure les conseqüències de la nostra manca de seny i de precaució quant a les mesures de seguretat i distanciament, justament ara que alguns s’entesten a dir que “veiem la llum al final del túnel…”. Només espero que no sigui la de les estrelles.

Read Full Post »

Imagini, que això costa poc, que cada dia, a mitjanit, li ingressen 1.440 euros al seu compte corrent. Els diners són a canvi de res i vostè se’ls pot gastar com vulgui. L’únic inconvenient, si és que se’l pot qualificar així, és que no són acumulables; si no els gasta, desapareixen del compte a mitjanit, com la Cendrosa. És a dir, els ha de despendre en vint-i-quatre hores. (com en aquells concursos en què els participants tenen una hora per comprar per valor d’X diners en un supermercat,  i la càmera ‒tafanera‒ els segueix fent que els televidents gaudeixin vicàriament del regal consumista.) Tant si els ha despès tots com si no, tant si els ha malgastat, regalat o llençat a la brossa, l’endemà, a les 00.01, li’n tornen a ingressar 1.440, i així tots els dies fins un, d’indeterminat, en què trobarà el compte a zero.

Donades les condicions, és previsible que la gent entenimentada provaria de gastar tots els diners cada dia. Com que no són acumulables, els convertiria en béns de tot tipus, els regalaria a familiars i amics, els poliria en bones teques i en viatges. Segur que hi hauria qui, a més, compraria llibres amb intenció de llegir-los, com a inversió per al seu esperit.

LES PARQUES

Ja ho ha endevinat, oi? Aquesta ficció, que algú em va explicar, no és més que una al·legoria de la condició humana, del temps que ens és donat cada dia des que naixem. 1.440 són els minuts del dia, que al seu torn contenen els seus 86.400 segons. El cas és que, a diferència dels diners, tothom disposa dels mateixos minuts cada dia. La igualtat, doncs, no és quelcom a conquerir amb una revolució, perquè ja ens ve donada, per bé que no n’hem fet cas, a força d’evident. La igualtat ens ve de la nostra condició mortal, que només avui, dia dels morts o de les ànimes, recordem oficialment.

Què farem, així, del capital de què disposem tots a mitjanit? Serem gasius, i com els capitalistes, direm que és or per tal de no regalar-lo ni als amics? En farem un ús racional, allò de vuit hores per treballar, vuit per dormir i vuit per viure? El cert és que a mi mai no em quadren els números, i això que dormo poc. L’espremerem com un llimó, a còpia d’intensitat, a fi de morir joves i fer un cadàver ben bonic? No tinc consells: faci el que li convingui, però recordi que un dia ha de morir.  

Read Full Post »