Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘MASCLISME’ Category

Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.

En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu ­–o, gairebé pitjor, se’ls mostra­– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.

A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.

Read Full Post »

«Home, ets capaç de ser just? És una dona qui et pregunta, no li prendràs pas aquest dret. Dis-me, qui t’ha donat el poder sobirà d’oprimir el meu sexe? La teva força, les teves capacitats?» Així comença l’Exhortation aux hommes que precedeix la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, d’Olympe de Gouges. Fa 230 anys que es va publicar. Era la resposta d’aquesta dona valenta a la insuficient Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de 1789. En efecte, la Déclaration de 1789 reconeixia la igualtat de drets de tots els homes, però només dels homes entre sí. Desapareixien les diferències de drets per qüestions d’origen, classe, professió i religió, s’acabava amb el règim aristocràtic, però els homes, com a col·lectiu, retenien per a ells els drets que abans es reservaven als aristòcrates. Les dones restaven excloses de la participació política, no eren considerades ciutadanes i romanien davant la llei, a tots els efectes, menors d’edat tota la vida. Imaginin quina seria la seva situació aleshores si el codi civil de Napoleó, de 1804, que es considerà molt avançat per l’època, declarava que «L’home ha de donar protecció a la dona, i la dona té el deure d’obediència  al marit.»

La hipocresia dels francesos quant al tema de la igualtat ja havia estat denunciada per la mateixa autora en dues de les seves obres de teatre: El mercat dels negres,  de 1790 i L’esclavatge dels negres, o el feliç naufragi, de 1792. La Revolució Francesa, que tant pregonava la seva lluita contra el despotisme i la seva defensa de la llibertat, no havia pas abolit l’esclavatge a les seves colònies d’ultramar, només a França, on pràcticament no hi havia negres. Valenta revolució ‒diu Olympe‒  la que, lluny d’abolir privilegis, els reserva per a una part de la població!

No tinc espai per fer referència a les raons que de Gouges esgrimeix per reclamar els drets de ciutadania per a les dones, però, per acabar, transcric un fragment de l’article X de la Déclaration que de Gouges escriví: «…si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tindre també igualment el dret de pujar a la Tribuna». No va pas de broma: la reina Maria Antonieta fou la primera dona a qui la Revolució va executar a la guillotina. Olympe de Gouges fou la segona, va demanar massa.

A començaments d’octubre teníem tres coses importants a recordar, i les tres tenen a veure amb el dret de participació política. Ens recorden que encara som lluny d’una democràcia. La primera és el quart aniversari del referèndum d’independència que l’Estat Espanyol va voler avortar a bastonades. La segona és el noranta aniversari de l’aprovació del sufragi universal ‒i això és, el dret de les dones a votar‒ en aquest mateix estat. I la tercera és el 230 aniversari de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, escrita per Olympe de Gouges durant la Revolució Francesa. El feminisme contemporani encara beu d’aquesta iniciativa.

Read Full Post »

FERRERES I VOX VIOLÈNCIA DE GÈNEREEl títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra. (més…)

Read Full Post »

sexualitat reprimida Ferrerres 23.2.19Fa uns anys, en el context d’una conversa sobre els vicis i passions humanes, vaig dir que la gola és la vàlvula d’escapament de la castedat. Un capellà que participava de la conversa es va posar a riure amb ganes. I tots el vam acompanyar a gust. Val a dir que entre els presents hi havia gent casada que, igual que el capellà, tenia un cert sobrepès.

De la frase irònica d’aleshores no se’n pot treure la conclusió que les persones compensen l’abstinència sexual amb la golafreria i els plaers del gust en general. Però sí que es pot afirmar que és difícil, si no impossible, reprimir alguna de les grans passions humanes sense amollar en alguna altra. (més…)

Read Full Post »

1993 Tango - La mate porque era mia (esp) 01‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents!  (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) (més…)

Read Full Post »

CANILLA DE LLOPS 1Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossosMANADA FDP que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se JUTICIA VIOLADA ERMENGOLsosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen. (més…)

Read Full Post »

JO TB ADÚLTERAAl novembre de 1976, cinc mil dones es van manifestar a Barcelona per tal de donar suport a Maria Ángeles Muñoz, una senyora d’Albacete que havia estat acusada d’adulteri pel seu marit. El cas és que aquest: Ramón Soto Gómez, l’havia abandonada el 1970, després de catorze mesos de matrimoni, deixant-la sense suport econòmic i amb la filla comuna de dos mesos. Quan el marit va voler tornar, el 1974, va adonar-se que la que encara era la seva esposa ‒no existia el divorci, aleshores‒ estava embarassada, i la va acusar d’adulteri amb la finalitat de prendre-li la custòdia de la nena, a qui no veia des de feia quatre anys. El jutge va sentenciar que l’acusada havia de perdre la custòdia de la seva filla Yolanda en favor dels pares del marit. (més…)

Read Full Post »

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  (més…)

Read Full Post »

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!» (més…)

Read Full Post »

MODERACIÓ BEUREUn savi no és aquell que sap moltes coses, sinó aquell que sap viure bé, i això no pot ser altre que viure feliçment. Un pensador antic, Aristòtil va posar les bases d’una ètica que confessava aquest mateix objectiu, al qual havia d’arribar-se a través de la moderació, que els grecs tenien en gran estima per bé que no la practiquessin gaire. Aristòtil, així,  inaugurava la idea que en cap cosa, començant per la conducta humana, no hi ha un bé o un mal absoluts fora  dels extrems. És per excés i per defecte que hi ha el vici i la virtut no és altra cosa que el terme mig. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »