Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘MASCLISME’ Category

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  Encara ens dolem d’aquesta nefasta mentalitat, que en molts casos es tradueix en situacions de menyspreu i d’humiliació cap a la dona, quan no de maltracte de paraula o d’obra, especialment quan aquesta exigeix una relació en peu micromachismos PRESÓd’igualtat. I encara en un context general, en són testimoni els centenars de dones víctimes de micromasclisme, o les assetjades, maltractades, violades i assassinades cada any.

El tema, que ja té prou substància per si mateix, ve a tomb del fet que les relacions «martirimonials» s’han usat com analogia fàcil de la relació entre España i Catalunya. M’estalvio la metàfora que n’ha fet fa poc fa d’Herrero de Miñón en una conferència pública i faig referència només al conte simbòlic que ha explicat Miquel Roca i Junyent: «Un marit arriba a casa, i al rebedor hi ha la dona, que li diu que vol separar-se, que ja no aguanta més. I ell li respon: “Però tu què t’has pensat? Et quedaràs sense cotxe, jo em quedaré els fills, no tindràs pensió, ni segona residència.” Llavors, la dona es posa a plorar. “Plora, desgraciada. Tu per què plores?” “Perquè pensava que em MALTRACTE 2diries que encara m’estimaves.”» El sarcasme resulta esborronador, pel rerefons masclista que revela Miquel Roca (com l’altre, un padrastre de la Constitución) i per la simplificació penosa i insultant tant del problema familiar com de la situació de Catalunya. Talment com si l’únic que els passa als catalans és que senten que no els aprecien prou. Així, a cada «T’estimo» dit per un polític espanyol, per un jutge, per un policia, s’esvaniran anys d’espoli econòmic, sortiran del calabós dos polítics catalans empresonats, i guariran les contusions  dels atonyinats l’u d’octubre de 2017 (i s’omplirà, és clar, la conca buida del votant que va perdre un ull per una pilota de goma).MALTRACTE DONA

El cas és que la metàfora de la molla resulta especialment il·lustradora. Dèiem que la normal convivència implica un grau de simètrica flexibilitat. Què passa, però, quan hom estira més del compte? Doncs que l’altra part ha de cedir massa, i que si no ho fa, la molla ja no retorna, guanyant en rigidesa el que perd en flexibilitat. Des d’un punt de vista moral, la metàfora encara permet una segona interpretació. Quan hom es MALTRACTEpermet de fer o dir certes coses, la consciència, com un ressort, s’estira, es força. Si l’estrebada és prou forta, la molla és vençuda i, a partir d’aleshores, a banda perdre elasticitat, cada cop és més fàcil d’allargar una mica més.

Això és exactament el que ha passat en les relacions entre l’Estat i Catalunya. Primer tot es feia d’amagat, com la guerra bruta dirigida pel ministre Fernández-Díaz, quan encara els feia una certa vergonya la

resorte-de-tension

seva immoral criminalitat. Primera estirada de la molla. Després ja van passar a la guerra judicial oberta, amb la persecució als promotors del 9N. Segona estirada. Amb les garrotades del 1-O l’estrebada fou tal que la molla perdé tota flexibilitat. I ara ja tot és possible. Els autors de la barrabassada, sense fre moral ni legal que els servi, estan disposats a qualsevol cosa. Si tornem al començament de l’article, som, simbòlicament, al cap del carrer. Perduda tota simetria només queda el trencament.

 

Anuncis

Read Full Post »

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!» (més…)

Read Full Post »

MODERACIÓ BEUREUn savi no és aquell que sap moltes coses, sinó aquell que sap viure bé, i això no pot ser altre que viure feliçment. Un pensador antic, Aristòtil va posar les bases d’una ètica que confessava aquest mateix objectiu, al qual havia d’arribar-se a través de la moderació, que els grecs tenien en gran estima per bé que no la practiquessin gaire. Aristòtil, així,  inaugurava la idea que en cap cosa, començant per la conducta humana, no hi ha un bé o un mal absoluts fora  dels extrems. És per excés i per defecte que hi ha el vici i la virtut no és altra cosa que el terme mig. (més…)

Read Full Post »

REINA NEGRAPodem estar a damunt, a sota, dins…, podem estar o anar al darrera d’algú. També ens podem posar davant. Però de la mateixa manera ens podem trobar, posar-nos, o veure’ns col·locats al costat d’algú. Les preposicions i les locucions preposicionals són importants, tant com allò que descriuen: els llocs que persones i coses ocupen respecte a altres. També són molt rellevants els verbs que acompanyen aquestes preposicions. No és igual posar-te al davant d’algú que el fet que t’hi posin per pròpia voluntat, perquè t’escullen. No és el mateix anar al darrera d’algú altre que trobar-te que et releguen a aquest lloc. (més…)

Read Full Post »

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden. (més…)

Read Full Post »

masclisme-1S’imagina una disposició al Codi Penal que digui que la pena per una atracament a mà armada és una multa i que només el segon cop que l’assaltant tregui un ganivet, o una pistola, serà jutjat penalment, però només si ho fa abans que hagi passat un any de l’anterior assalt? Oi que una tal llei seria interpretada com una invitació a robar, i encara a fer-ho amb violència? (més…)

Read Full Post »