Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llenguatge’ Category

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

Gòrgias deia que la funció principal del llenguatge era persuadir, no pas reproduir o representar la realitat. Tothom ha fet l’experiència que, amb paraules, només amb paraules -i sovint mentideres- l’han fet riure o plorar, alimentar esperances o desesperar. El vell filòsof grec, inventor de la retòrica, ens va fer adonar de l’error de considerar el llenguatge com una mera reproducció, un mapa fidel de la realitat. Aquí tenim la paraula «gos» i aquí tenim l’animal al qual ens referim. Sembla clar, oi? I és probable que, al principi, el llenguatge fos això, només això, una manera de referir-se a les coses que tenim davant dels ulls quan ja no les hi tenim i necessitem fer-les presents de manera virtual.

Ara ja sabem que no és així, el llenguatge, els llenguatges, contenen munts de paraules que no es refereixen a res que es pugui veure o tocar, pensi en «ànima» si li ve de gust, o en «comunitat de destí en l’universal» si en té un altre. El que vull dir és que les diferents llengües no són simplement mapes diversos que reprodueixen un mateix territori, uns amb quadrícules numerades, altres amb rombes i altres amb cercles. És molt més complex que això, no solament perquè els rombes no són iguals a les quadrícules o els cercles, sinó també perquè hom ensopega, sovint, amb el fet que amb un mapa no pots trobar una ciutat clarament assenyalada en un altre.

No hem de confondre, doncs, el mapa amb el territori, i sobretot, no hem de pensar que si modifiquem el mapa, alhora modificarem el territori. Amb tot plegat vull intervenir en un debat obert des de fa temps on, al meu entendre, hi ha persones que, de bona fe, cauen en l’error que acabo de descriure. A la nostra societat, amb independència del seu sexe biològic, hi ha persones que se senten homes, altres dones i, altres no se senten ni una cosa ni una altra i encara unes altres (espero no deixar-me’n cap) que depèn del dia.

A les llengües del nostre entorn, llevat de l’anglès, els substantius es classifiquen en gèneres, masculí-femení i en alguns fins i tot neutre, com l’alemany, i això té el seu reflex en els articles i en tota l’estructura sintàctica i gramatical que en penja. Tal com està la cosa, no existeix una nomenclatura específica per referir-se a les persones anomenades «no binàries». Cal? Hi ha qui proposa el «totis» al costat dels «tots», «totes» i «tothom», ja existents. Jo no vull posar ni treure rei, però tampoc no crec que es pugui imposar res, i menys encara des de les institucions de la Generalitat de Catalunya. Per què no deixem que, si la necessitat és genuïna, l’ús acabi creant la realitat lingüística?

Read Full Post »

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen. La frase conté un deliciós regust irònic. Deu ser per això que els que s’atreveixen a escriure sobre llibres, això és, sobre el que els altres han escrit, de vegades són tan mal rebuts. Un crític literari va cometre una recensió sobre Així va parlar Zarathustra de Friedrich Nietzsche on afirmava que el llibre contenia un excel·lent exercici d’estil i esperava que, el proper cop, l’autor s’ocupés una mica més del contingut. Nietzsche va correspondre amb una ironia equivalent, però de valor universal. Li va dir que, en darrera instància, ningú no pot escoltar als llibres més del que ja sap, perquè les persones estem mancades d’oïdes per sentir allò a què no tenim accés des de la vivència. 

És cert, un llibre és com un mirall, si un porc s’hi contempla no pot esperar pas veure-hi reflectida una margarida. Potser exagero una mica, però el cas és que dels llibres només entenem allò que d’alguna manera podem connectar amb la nostra experiència vital. Em refereixo a entendre, és clar, perquè una comprensió superficial, purament acadèmica, és tota una altra cosa. Sovint el que pensa, diu o fa un personatge d’una novel·la provoca més sorpresa, i així també interès, que no pas commou, i això perquè la comprensió és només intel·lectual: hom entén la lletra però no pas l’esperit. Per això, quan un llibre, posem per cas un assaig, parla de coses que estan més enllà de l’experiència freqüent o d’idees inusuals, pot passar que hom no senti res, cosa que produeix la il·lusió acústica que el llibre no parla perquè no té res a dir. I la realitat és, en canvi, que el lector no pot sentir  ‒per manca d’oïda‒ el que el llibre proclama sorollosament.

Hi ha lectors àvids que ho poden llegir tot perquè també estan disposats a viure, ni que sigui només al seu univers interior, tot allò que l’escriptor els proposa. Amb aquesta disposició poden llegir i, llegint, (re)viure allò que no han viscut, aprendre de les experiències de l’altre. Aquesta és la màgia de la lectura, i alhora la font dels seus plaers, inimaginables per a qui mai no llegeix. Aquest és el plaer d’entendre. Jo, per la meva feina, sóc professor, en tinc un altre, i és el plaer de fer entendre. Que els aprofiti la lectura, i recordin que si el llibre els cau del prestatge damunt del cap, i sona buit, no és pas necessàriament culpa del llibre. 

Read Full Post »

Alguna vegada ha estat discriminat pel seu accent, per les expressions o pel vocabulari que usa, vostè? No ha estat mai objecte de burla quan ha dit, posem per cas: “m’he arrofredat” en lloc del més normatiu “refredat”, o “tinc l’asgolfa plena d’andròmines”, o “a mi m’agraden les aulives”? Jo sí, i recordo la cara de bonhomiosa condescendència amb què el barceloní de torn entomava les meves “lleidatanades”. També recordo com l’individu estrafeia el meu accent provant de dir: “És que tu ets de Lleide” i no ho pots amagar. I jo que pensava, “Bastrús, és que no el vull amagar de res. Sóc de Lleida, i no em sap cap greu. El meu accent és el que és, les meves paraules són meves, i no pas menys bones que les teves.”

ACCENTISME: MANIA DE DISCRIMINAR PER L’ACCENT

La cosa no passaria d’anècdota si no fos perquè em consta que existeix una discriminació lingüística real i efectiva contra els parlants de la perifèria, com si només hi hagués un accent i un parlar normatius i acceptables. Sembla que en aquest estat, on el sistema legal-constitucional estableix el principi de jerarquia lingüística ‒hi ha una llengua de primera, el castellà, protegit, i llengües de segona, a la intempèrie‒ el mal exemple s’estén com taca d’oli i ja afecta arreu. Així, els parlants de les llengües de segona ‒el català, per exemple‒ també discriminen els que xerren amb accents particulars com el lleidatà, o el tortosí ‒aquests deuen ser de tercera‒. I el pitjor és veure, o millor, sentir, com alguns lleidatans, com si els fes vergonya, amaguen l’accent quan són a Barcelona, i especialment quan parlen en públic. No fos cas que es pensessin que són de poble. I és que és difícil mantenir-se ferm menystenint el prejudici, quan saps que, en igualtat de condicions, i en una feina de cara al públic, abans escolliran un que parla “xava” que no pas a tu, que fas tuf de la Noguera o de la Ribera d’Ebre.

Fa temps, una antiga alumna em va preguntar si el títol de la meva secció era una crítica irònica al parlar del Barcelonès (vaja, dels pocs que hi parlen català, devia voler dir), perquè això de “cave canem” sembla “què ve que anem” amb la pronúncia de Can Fanga. “No”, li vaig respondre. El títol de la secció l’he tret de la inscripció que els romans de Pompeia posaven l’entrada de les finques per tal que els lladres no els entressin a casa: “Pareu compte amb el gos”. Així queda dit.

Read Full Post »

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »

FALSOS AMICS–Señora, señora, que no encuentro el pene!

–Quèeeeee?

–Sí, el pene, que no lo encuentro por ningún sitio.

–El «pene» has dit, Marcela?

–Sí. Eso, cómo se dice? El plumero, he perdido el plumero y no sé dónde lo he dejado.

–Ahhh, el plomall! Em penso que l’he vist damunt de la tauleta del menjador. (més…)

Read Full Post »

RETÒRICAQuè respondria a algú que li digués, amb posat seriós: « Si ningú no em mira, em torno invisible» ? El prendria per boig, oi? Hi ha alguna manera de comprovar que allò que diu és cert? Evidentment, no. Estic segur que vostè ha sentit abans aquest tipus de frases. Són «prediccions irrefutables», és a dir, enunciats que no es poden ni  desmentir ni demostrar de cap manera. (més…)

Read Full Post »

rae-mujer-facil-kl4--1240x698@abc-kqcH--1240x698@abcEl Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española s’ha negat a modificar, malgrat les crítiques rebudes, la cinquena accepció de l’adjectiu «fácil», que diu, literalment: «Dicho especialmente de una mujer: Que se presta sin problemas a mantener relaciones sexuales». Diu el seu portaveu que no volen «censurar» el diccionari i que, en qualsevol cas, l’expressió també es pot referir als homes. Això darrer és cert sobre el paper, que tot ho aguanta, però difícilment «home fàcil» s’entendrà en el mateix sentit que «dona fàcil», especialment en una societat tan masclista com la nostra, que en aquest punt assenyala Oppression-Domination-Violence-Women-Free-Image-Ba-0776.jpgmés l’excepció que no pas la norma. En efecte, «fàcil» probablement, si acceptem la definició del diccionari, s’aplicaria pràcticament a tots els homes, potser per això mateix no es fa servir l’expressió, car ja es dóna per suposada la seva veritat. (més…)

Read Full Post »

llengua vacaEl president del congrés dels diputats austríac va declarar oberta la sessió de la càmera amb les següents paraules: «Senyories, havent-se verificat el recompte de les diputades i diputats presentes, s’aixeca la sessió», i ell mateix es va alçar de la cadira per marxar. La riallada dels assistents el va fer adonar de l’error, que ràpidament va esmenar. Havia confós «s’obre la sessió» amb «s’aixeca la sessió», un verb per un altre de sentit oposat en aquest context específic. La comprensió de la fallada és fàcil: el president preveia, segurament, una reunió tensa i difícil, tenia poques ganes de participar-hi i moderar-la. Per això el seu desig inconscient i reprimit es va obrir pas a través de l’error i aquest va dir la veritat, com si en realitat hagués volgut dir: «Declaro oberta la sessió, però en realitat preferiria suspendre-la.» (més…)

Read Full Post »