Ten little niggers és el títol original de la novel·la que Agatha Christie va publicar l’any 1939. En català apareix en dos títols, un que és fidel a l’original: Deu negrets, i un altre que ho és a la versió que els americans en van fer l’any 1940: And then there were none, (I aleshores no en quedà cap), que evitava el substantiu «niggers», molt marcat en una Amèrica racista.
La censura sempre troba excuses per retallar, alterar o suavitzar temes, arguments, substantius i adjectius. Tenim exemples ben conspicus, com quan a Mogambo, a base de retallades i alteració dels diàlegs, hom fa passar un adulteri per un incest, o quan es tradueix la divertida comèdia protagonitzada per Marilyn, Jack Lemon i Tony Curtis Some like it hot (A alguns els agrada calent), per Con faldas y a lo loco. Però, més enllà d’aquestes ridiculeses hispàniques, de llarga tradició i d’origen purità-religiós-ultramoral, sovint mal interpretat, s’enceta ara una nova censura de caràcter esquerranós pseudoprogressista. Consisteix bàsicament a fer passar pel Gulag o camp de reeducació aquells autors d’obres d’art i textos que exhibeixen idees «incorrectes» amb el propòsit de fer un món més just, inclusiu i, sobretot, bleda i ximple.
Es tracta d’una infantilització en tota regla de la nostra cultura protagonitzada per benintencionats ignorants amb vocació de talibans de la correcció política que no distingeixen una obra d’art d’una pel·lícula porno, altrament no s’entendria que als EUA la directora d’un centre hagi hagut de dimitir perquè a classe d’art s’hagi mostrat una fotografia del David de Michelangelo Buonarroti, que els pares han considerat pornogràfica i ofensiva per a les tendres ments dels seus rebrots.
Així, quant a la literatura, ara ens dediquem a retallar paraules i expressions com «Estil gitano, aspecte oriental, tors de marbre negre, origen nubi, jueu» que apareixen a les novel·les de la Christie. I, com he assenyalat al començament, ja comencem pel títol, no fos cas que algú s’ofengués. Hom vol fer desaparèixer tota referència a l’esclavitud, al racisme, al patriarcalisme, com si eliminant el mot suprimíssim la cosa. Algú pensa que s’hi guanya res? Sense referències al que hem estat ‒i potser encara som‒ no sabrem mai si hem millorat en res, viurem en un etern, purità i tirànic present.
Els novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, -la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin 
reals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.
Les novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.
–Señora, señora, que no encuentro el pene!
Què respondria a algú que li digués, amb posat seriós: « Si ningú no em mira, em torno invisible» ? El prendria per boig, oi? Hi ha alguna manera de comprovar que allò que diu és cert? Evidentment, no. Estic segur que vostè ha sentit abans aquest tipus de frases. Són «prediccions irrefutables», és a dir, enunciats que no es poden ni desmentir ni demostrar de cap manera. 
El Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española s’ha negat a modificar, malgrat les crítiques rebudes, la cinquena accepció de l’adjectiu «fácil», que diu, literalment: «Dicho especialmente de una mujer: Que se presta sin problemas a mantener relaciones sexuales». Diu el seu portaveu que no volen «censurar» el diccionari i que, en qualsevol cas, l’expressió també es pot referir als homes. Això darrer és cert sobre el paper, que tot ho aguanta, però difícilment «home fàcil» s’entendrà en el mateix sentit que «dona fàcil», especialment en una societat tan masclista com la nostra, que en aquest punt assenyala 
més l’excepció que no pas la norma. En efecte, «fàcil» probablement, si acceptem la definició del diccionari, s’aplicaria pràcticament a tots els homes, potser per això mateix no es fa servir l’expressió, car ja es dóna per suposada la seva veritat. 
Ramon Camats 