Què tenen les bombolles de sabó que atrauen la nostra mirada? És fàcil veure un nen, i encara un adult, badant mentre contempla surar en l’aire una bombolla opalina, a mercè del vent, i assistir a la seva sorpresa quan dues bombolles es toquen, i juntes vagaregen fins que topen amb alguna cosa, o cauen, i aleshores esclaten sense fer soroll. Una bombolla és un no-res, una esfera plena d’aire limitada per una superfície feta d’una finíssima capa d’aigua sabonosa, la iridescència de la qual li ve donada pel reflex de l’aigua atrapada de la seva superfície ‒límit i alhora barrera‒ entre dues capes de molècules tensioactives. Té una realitat física tènue i fugissera, amb un punt de màgia.
Les qualitats físiques de les bombolles han alimentat metàfores interessants. L’expressió «bombolla immobiliària» feia pensar en la inflor econòmica, en la hipertròfia de preus que, si bé corresponia al furor constructiu, no ho feia amb la riquesa dels que havien d’adquirir els habitatges. Com totes les bombolles, el sostre de preus, sostingut únicament pel sabó de les hipoteques, es va ensorrar sobtadament. I què em diran de la consideració metafòrica, encara més evident, que l’ésser humà és una bombolla? En efecte, res no hi ha de més fugaç i més fràgil que la vida humana; semblem sòlids i substancials però quan naixem ja comencem a morir. Som una cosa vana que veiem inflar-se, resplendir un instant i esvanir-se després. Passatgers són els nostres projectes, com la vida. I tanmateix, qui sap si la condició mortal no és una benedicció! S’imagina vostè viure eternament? Valdria la pena fer res: llegir, aprendre, treballar, estimar, fer projectes, pensar en el futur… Si sabéssim que tenim una eternitat al davant per tal de fer-ho en qualsevol moment? Qui no postergaria tota activitat que no fos el pur plaer? I qui no acabaria mortalment avorrit de qualsevol activitat plaent convertida en (cadena) perpètua?
Però els humans aspirem a la immortalitat, no volem ser glòbuls efímers com l’ombra del fum. Volem ser eterns. Uns busquen perpetuar-se a través del cos, una forma d’immortalitat que ve de la sang. Altres cerquen la glòria amb el que roman, com un llibre, una estàtua, una cançó… Què farà vostè per escapar al destí de ser bombolla?
Els dropos anem al cel o ens venen a buscar? Així preguntava l’home mandrós (engossat, diuen al meu poble) i malfeiner al capellà de la parròquia. Segurament la qüestió no faria al cas de Juli II, papa entre els anys 1503 i 1513. Aquest fou un home enèrgic i laboriós: féu construir la basílica de Sant Pere a Roma a Bramante, féu pintar la Capella Sixtina a Miquel Àngel… I també encetà, dirigí i guanyà no poques guerres per tal d’augmentar el domini temporal, la riquesa de l’Església i el poder del Papat. Deien les males llengües que vestí més temps l’armadura i l’espasa del guerrer que la sotana blanca i l’anell del pescador. I enmig de tanta activitat artística, militar i política, també tingué temps per als assumptes de família: nomenà cardenals tres «nebots» seus i casà la seva filla amb una de les millors famílies de la Ciutat Eterna. 
La frase del títol té un origen bíblic. Fer les coses «com Déu mana» significa fer-les bé, amb correcció, eficaçment i eficientment. Tot plegat és una extensió metafòrica del significat original, que era «complir amb la llei de Déu» expressada en el Decàleg, o «deu manaments», d’aquí ve directament això de «com Déu mana». Què mana? Els Manaments. 
Què faria, vostè, si el convidessin a dir unes paraules sobre l’amor? Seria capaç de sortir dels llocs comuns i els proverbis i les frases fetes? S’atreviria amb una confessió personal que tragués de la privacitat alegries i tristors, el primer enamorament i la primera decepció, el fracàs del seu «martirimoni» o de l’èxit d’una llarga convivència, plena, com gairebé totes, d’altibaixos notables? S’atreviria a parlar de la seva orientació amorosa i/o sexual o dels dubtes que, potser, ha tingut algun cop sobre aquesta? 
Què respondria a algú que li digués, amb posat seriós: « Si ningú no em mira, em torno invisible» ? El prendria per boig, oi? Hi ha alguna manera de comprovar que allò que diu és cert? Evidentment, no. Estic segur que vostè ha sentit abans aquest tipus de frases. Són «prediccions irrefutables», és a dir, enunciats que no es poden ni desmentir ni demostrar de cap manera. 
Amable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a sí mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix 
aguantar dempeus? 
Ramon Camats 