Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘HAMLET’ Category

skull-hd-wallpaper-dekstopLa fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí.

Sòcrates digué fa dos-mil cinc-cents anys que filosofar és aprendre a morir, una preparació per a la mort, vaja, com ens recorda el primer paràgraf d’aquest article, estrafet a partir dels Essais de Montaigne. Entre nosaltres, però, l’única forma de pensament que s’ha preocupat de preparar la gent per a la mort és el Cristianisme, que aquests dies celebra el seu dogma fonamental: mort i resurrecció de Jesucrist. Només hi ha un problema, en aquesta filosofia, i és que per eliminar la por a la mort hom la nega alhora que inventa una vida eterna, però sense el cos. Deixo de banda la radical disminució del valor de la existència física que s’obre per aquest camí, on la vida passa a ser una «vall de llàgrimes», com fa la coneguda oració, i alhora, només un pont i un camí per a la «vertadera» vida que és la mort. Però això no resta valor a l’enorme aportació del Cristianisme pel que fa a aquest tema, i assenyala la necessitat d’una vertadera educació laica per a la mort, absent a la nostra cultura.

En efecte, entre nosaltres només hi ha el silenci i l’ocultació davant de la mort, o, a l’altra banda, la més barroera de les actituds. Fa pocs dies «los novios de la muerte», això és, els membres de la Legión, van cantar la marxa nupcial del soldat que es disposa a casar-se amb la mort, davant d’uns nens i dels seus familiars a l’Hospital Materno de Málaga, dins dels actes de celebració de la Setmana Santa de la ciutat. No es perdin la lletra, que diu així: «Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera. / Soy un novio de la muerte legion-canta-novio-muerte-materno-1_g/ que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera». En realitat, ja entenem que aquells, la feina dels quals consisteix a matar o a morir, necessiten si més no amistançar-se amb el futur proper. Més tràgic i llastimós és que el Ministerio de Defensa ordeni fer onejar la bandera a mig pal  a tots els quarters per la mort de Crist. Un Real Decreto, fet promulgar per Carmen Chacón, a qui quan han enterrat tan bé aquests dies, quan era titular de Defensa, diu que, en cas de dol nacional per la mort del titular de la Corona, del president del govern o de soldats morts en combat, es farà així. Me n’assabento ara, equiparen el misteri cristià (mort de Crist) amb algun d’aquests tres casos? No seria d’estranyar, ja deia el Caudillo que ho era «Por la gracia de Dios». També el rei és rei i mana por la gracia del Caudillo, no? El que no em queden tan clars són els altres dos casos. Què té a cospedal-costaleraveure Rajoy amb Jesucrist? Potser que, com ell, ressuscita quan ja el donem per mort? I els pobres soldats morts en combat, que reviscolaran el dia del Judici final?  O és tota una altra cosa: la mateixa enfadosa cançó de sempre, un estat falsament aconfessional com España, que ens fa empassar les hòsties amb un embut i on els màxims dirigents de l’estat, mentre llepen ciris ens donen a tots pel cul?

Read Full Post »

calavera acolorida«Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Si pensa amb més noblesa qui suporta els dards i fonades de la ultratjant fortuna o qui s’arma contra un mar de desgràcies, i amb les armes s’hi oposa per finir-les…» Així fa el conegut monòleg de Hamlet, príncep de Dinamarca, protagonista de l’obra homònima de Shakespeare. Com és sabut, Hamlet es debat entre dues alternatives: venjar l’assassinat del seu pare i rei, perpetrat pel seu propi oncle, amb totes les dificultats que l’empresa suposarà,  o acceptar resignadament els fets. En el seu monòleg, Hamlet examina una tercera alternativa: suïcidar-se per tal de fugir d’aquesta incertesa asfixiant. Només el reté una incertesa encara més gran: la d’ignorar si en el son de la mort hi ha un malson més gran que el patiment diürn que donen les desgràcies de la vida, això, diu, és el que fa que no acabem amb un punxó les fuetades de la fortuna i suportem la desraó del dèspota, la llei injusta, els insults del poder i el seu escarni. (més…)

Read Full Post »