Si llegeixen el contracte estàndard per a les mestres americanes de 1923 (els europeus eren similars) s’assabentaran d’algunes perles, curioses unes i ofensives i degradants unes altres, però totes igual de reveladores de la consideració que la societat tenia per les docents d’Educació Primària. Font: Michael W. Apple: Teachers and texts: A political economy of class and gender relations in education (1986). El primer que sabem és que el contracte exigia que la mestra fos soltera, potser per això ha quedat allò de «senyoreta», d’ús universal i indiscriminat. Tot seguit algunes de les clàusules: «2-No anar en companyia d’homes; 3-Estar a casa entre les vuit del vespre i les sis del matí, llevat que sigui per atendre una funció escolar; 6-No fumar cigarretes; 7-No beure cervesa, vi o whiskey; 8-No viatjar en automòbil amb cap home, llevat que sigui són germà o son pare; 9-No vestir robes de colors llampants; 10-No tenyir-se el cabell; 11-Usar almenys dos enagos; 12-No dur vestits que quedin cinc centímetres pel damunt dels turmells; 13-Mantenir neta l’aula: escombrar el terra, almenys un cop al dia, fregar el terra un cop per setmana amb aigua calenta i sabó i encendre el foc a les set, de manera que la cambra estigui calenta a les vuit, quan arribin els nens, i finalment netejar la pissarra un cop al dia. 14-No usar pólvores facials, no maquillar-se ni pintar-se els llavis…
Resulta evident la interferència, ara diríem que inadmissible, per masclista i tirànica, del contractador ‒en aquest cas el Consell Nacional d’Educació‒ en la vida privada de les mestres. Sorprèn, per absència, cap referència a la funció docent, que se suposa és el motiu del contracte. Com si la docència ‒la seva excel·lència en forma i continguts‒ es donés, o bé per descomptada o bé no importés en absolut perquè en el fons el que interessava és que la mestra es fes càrrec de la canalla durant unes hores al dia.
Conec molts docents que afegirien elements d’actualitat que donen força a la segona interpretació. Dilluns es reprèn el curs escolar, i als docents els demanarem, com cent anys enrere, que facin moltes activitats extracurriculars: controlar l’ús de la mascareta a classe, identificar positius, desinfectar superfícies, ser conillets d’índies d’un experiment social de transmissió de virus, etc. Alguna referència a com podran fer la seva activitat docent?
«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país –i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar. 
