PER NADAL, CADA OVELLA…

«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país ­–i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar.

Read Full Post »