«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.
Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.
Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.
**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10
«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país –i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar. 
