Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Esport’ Category

Hi ha gent que porta vàries nits sense dormir perquè Messi no continuarà jugant al FC Barcelona. (Afegit el 10 d’agost: Des d’ahir, encara ho porten pitjor perquè, ara sí, han d’abandonar tota esperança: en Messi ja és al PSG.) Em consta que alguns fins i tot han anat en peregrinació a Montserrat, descalços, les botes penjades al coll, a demanar a la Verge negra que concedeixi un darrer favor al país i faci caure un ruixat de bitllets damunt del Camp Nou, que oportunament recolliran els directius de l’estadi. Aquests dies hem assistit a la ploranera pública dels seguidors i les llàgrimes de cocodril dels responsables del (més que un) club i dels rivals de tota la vida. Ara ja ja són fàcils de veure els panxots de riure que hom es fa a les esquenes del Barça.

Encara no se sap qui ha tingut la culpa de la no-renovació de l’astre, si la cobdícia d’aquest o la seva inqualificable infatuació, si la sobirana malaptesa dels directius (els d’ara acusen els d’abans, aquests als anteriors, i així ad infinitum), si l’enveja malaltissa dels altres clubs o la restricció quant a l’endeutament imposada per LaLiga espanyola de futbol. Malgrat que hi ha persones que han dedicat molt esforç a aclarir aquestes qüestions tan profundes, hom ha passat per alt un fet elemental, i és que es tracta d’una entitat privada que pot fer amb els seus diners el que li vingui de gust. El problema és que, privada com és, no té manies a l’hora d’acceptar subvencions públiques (de la Generalitat de Catalunya) i privades. En total, en rep de 24 entitats. Estiguem atents, que no se’ls acudeixi de demanar als culers fer una «caixa de solidaritat»…

Crec (potser és un verb excessiu), millor, opino que estem a les portes d’una reinterpretació del messianisme. Ja saben, una ideologia que pensa que el canvi radical de la dinàmica d’una societat o d’un grup de creients serà originat per l’arribada d’un heroi, que instaurarà el món utòpic (aquí la victòria a la Copa, o la Lliga). Aquest heroi o Messi-es, és una persona revestida amb facultats o poders especials, etc. Ja veuen que aquest temps messi-ànic ja fa temps que és entre nosaltres, només que no ens n’havíem adonat. Francament, jo no. Dec estar antiquat, pensava que el regne dels autèntics messies no era d’aquest món, però el protagonista del messianisme culer ingressa cinquanta milions d’euros anyals, només de nòmina, publicitat a banda. Res, com diu lo Postu de Lleida a la seva piulada: «Leo, si et falta feina, ara cullim blanquilla.». La frase, però, ja s’ha quedat antiquada. En Messi no ha deixat refredar-se el llit i ja té nou partenaire. Ja sabem, definitivament, que el regne de Messi és d’aquest món, i en ridícul queden aquells que pensaven que el mercenari de la pilota «sentia» els colors blaugrana. És evident que, com tothom en aquest negoci, només veu el color dels bitllets de 500.

Read Full Post »

Que hom no recorda Santa Bàrbara fins que no trona és una veritat com un temple, d’aquelles que la saviesa popular concreta en una metàfora feliç. La pandèmia del Covid-19 ha tingut efectes diversos. Ha estat com una ventada que ha posat al descobert l’ossamenta raquítica de l’estat del benestar. De sobte hem sigut conscients de l’extraordinària manca de previsió de l’Estat en qüestions de salut pública i hem assistit, i alhora hem estat víctimes, d’un conjunt accelerat de decisions improvisades, contradictòries i contraproduents. I fa basarda adonar-se que no s’estan prenent les mesures que permetin evitar els efectes d’un rebrot generalitzat de la infecció.

S’ha dit que, igual com el canvi climàtic, certes malalties són efecte de la nostra manera d’explotar el planeta, esgotant-ne els recursos i contaminant-lo; i pressionant la biosfera, de manera que aquesta ens transfereix determinades infeccions.  Cada cop hi ha més persones que saben ‒no que simplement creuen‒ que si no canviem el nostre sistema de vida tindrem problemes seriosos. És per això que l’ecologisme ha rebut un impuls amb la pandèmia. Els polítics són conscients que han de liderar i promoure els canvis necessaris abans no sigui massa tard i alhora han comprès que el canvi de mentalitat de la ciutadania fa inviable una política «inconscient» ecològicament parlant. Així, moltes ciutats, aprofitant la disminució de la circulació durant el confinament, han pres decisions valentes i de llarg recorregut quant a mobilitat.

L’Annex I al «Pacte d’Entesa per al Canvi Honest, Valent i Emprenedor a la ciutat de Lleida» és resultat del pacte de govern municipal de la ciutat per aquesta legislatura. Diu coses molt interessants quant a mobilitat, com que «cal aconseguir un gir radical i assolir una opció en mobilitat òptima, cohesionadora i segura.» I s’adhereix explícitament al «principi de jerarquia envers la mobilitat: 1r anar a peu, 2n en bici, 3r en transport públic i 4rt en cotxe compartit», proposant accions concretes. Ho celebro tant com desitjo que es duguin a terme. Estic segur que si la Paeria proporciona a Santa Bàrbara una bici (els peus ja els té, per caminar) i, a més li posa una xarxa de carrils completa i segura, no l’haurem de sentir tronar.

Read Full Post »

ALARÓ FULTBOL«Quince minutos antes de la suspensión del partido, le dije al delegado local que llamase a la fuerza pública (ésta tardó 25-30 minutos, no sé si es porque no pudieron antes o porque no se le avisó hasta que se lió la tangana). Una vez duchado, pude acceder a mi vehículo acompañado de la fuerza pública». Aquestes són les darreres frases de l’acta de l’àrbitre. No era pas una final de Lliga, ni la Supercopa, ni la Champions, on sembla que els equips s’hi juguen la vida i els afeccionats l’honor. Era un partit d’infantils, una colla de nens de menys de 14 anys, a Alaró, Mallorca, diumenge passat. Una batussa entre dos nens per unapare nen fútbol 2 entrada violenta seguida per una entrada de pares al camp, en defensa o contra els jugadors d’un i altre equip, però sempre contra l’esport, l’educació i la decència, va acabar amb una baralla amb insults, puntades i cops de puny d’un nombrós grup d’enfurismats pares. Això mentre algunes senyores cridaven a l’ordre als familiars «Qué vergüenza! Por favor, señores, que hay niños!!! ». (més…)

Read Full Post »

olimpiades antiguesA les Olimpíades de l’antiguitat els atletes competien nus. Hom els comparava amb els déus per les seves proeses gimnàstiques i també per la bellesa dels seus cossos i l’harmonia dels seus moviments; no hi faltaven raons i a més, Olímpia, nom de la ciutat de la península del Peloponès on tenien lloc els Jocs, significa «la que pertany a l’Olimp», que és la morada dels déus immortals, que són representats nus, com els atletes. (més…)

Read Full Post »

el-nombre-de-la-rosaA la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco, recentment traspassat, es cometen diversos assassinats per culpa d’un llibre. Es tracta de la Poètica d’Aristòtil, que un monjo de l’abadia benedictina on tenen lloc els fets, ha ocultat a la cambra secreta del laberint de la biblioteca. L’habitació té una porta sense pany, i només pot obrir-la qui coneix l’ordre amb què s’han de prémer les lletres de pedra que coronen el llindar. Si un monjo agosarat és capaç de superar aquestes dificultats i aconsegueix fer-se amb el el nombre de la rosa LLIBREllibre, l’espera la mort: el marge dels fulls està untat amb un poderós verí que el lector durà als seus llavis cada cop que s’humitegi els dits per passar les pàgines. (més…)

Read Full Post »

Hem de castigar l’assassinat amb penes exemplars. Si no ho fem, la gent aviat es prendrà la llibertat de robar caixes d’estalvi a punta de pistola, i travessat aquest llindar, després ja robaran queviures als supermercats. Encabat falsejaran les dades a les seves declaracions de renda i, en un crescendo imparable, faltaran a la feina amb falses excuses. Tot seguit s’atreviran a aparcar el cotxe als xamfràs, a mentir a la sogra sobre la qualitat dels seus dinars i a dir mal dels seus companys de feina. I finalment, en aquesta espiral de bogeria, Déu no ho vulgui, acabaran posant el dit a l’ull dels seus rivals esportius. (més…)

Read Full Post »

Els castells humans són un espectacle de rara bellesa. Allò que ens estreny el cor en contemplar-los és una mescla d’aprensió pel perill que endevinem però que els participants decideixen ignorar, d’admiració bocabadada davant del que sembla un prodigi i de tensió per l’empatia involuntària que sentim envers els que hi intervenen. Sense adonar-nos-en, enrigidim cadascuna de les fibres del nostre cos mentre dura la bastida i no amollem fins que descarrega. (més…)

Read Full Post »