L’anunci del Pla Pilot per a l’ensenyament a les escoles i instituts de la Religió Islàmica ha aixecat una polseguera considerable. Els que sempre ens hem oposat al fet que el sistema educatiu inclogui la religió, qualsevol religió, al currículum avaluable, hem trobat una nova ocasió per dir que aquesta no és una matèria educativa sinó doctrinal o confessional, responsabilitat dels pares o tutors, i que ha de ser transmesa a les esglésies, mesquites, sinagogues, per dir alguns dels temples més coneguts. Altres s’hi ha oposat per motius purament xenòfobs o directament racistes, car associen l’Islam amb determinades ètnies o procedències. Sembla que només se n’alegren els possibles usuaris i la Comissió Islàmica d’España, que podrà designar els perfils oportuns del professorat; ep, que ara ja ho fa, al seu torn, la Conferència Episcopal. També deu estar content el conseller del ram. Deu pensar, innocent, que tot plegat fa progre.
Ara, qualsevol escarafall és inútil i superflu. Que la religió, en aquest cas, catòlica, s’ensenyi a les escoles no és cap novetat. Hi ha un conveni amb un estat estranger que ho fa possible, i la despesa, a més, és a càrrec de l’Estat, presumptament aconfessional. El problema no és, doncs, si s’afegeix una nova religió com a objecte d’adoctrinament, perquè d’això es tracta, oi, de doctrina. No, el problema és de permetre que el sistema educatiu d’un país suposadament democràtic i teològicament neutre, s’immisceixi en el proselitisme i les eternes disputes ‒hores d’ara, civilitzades i no sagnants‒ entre grups organitzats que s’atribueixen, cadascun d’ells, l’exclusiva del favor o l’amor de Déu (cadascun el seu, és clar) i el coneixement dels camins que condueixen a la vertadera felicitat, present o futura.
No és cert que els practicants del judaisme siguin els únics que creuen que són «el poble escollit per Déu», o el més beneït, o, en definitiva, el millor. Tots creuen això de la seva particular opció. I aquí està el problema. Com canalla malcriada que reclama l’atenció dels seus pares, cada confessió exigeix per a sí l’exclusiva de la veritat teològica i de l’amor de Déu, del seu, és clar, l’únic i vertader. En fi, com acostuma a dir-se, amb no poca ironia, que cadascú vagi cap a casa seva, i Déu sigui a la de tots.
La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs 
(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. 
Pot un ateu admirar Notre Dame? Pot un musulmà, un budista, un animista, plorar pel mal patit per la catedral parisina? La resposta és fàcil: Sí. I l’Estat francès, perquè està de dol nacional? Per quina raó el seu president, quan es va declarar l’incendi de dimarts, va dir que tota la nació estava emocionada, i que parlava en nom de tots els catòlics i també de tots els francesos…? Textual: «Com tots els nostres compatriotes, estic trist en veure una part de nosaltres que es crema». Val a dir que França ha desamortitzat dos cops els béns de l’església, el primer fou el 2 de novembre de 1789, al bell mig de la Revolució, a través d’un decret. La segona, el 9 de desembre 1905, a través d’una Llei de separació de les esglésies i l’Estat, laic per si feia falta consignar-ho. Compari amb la «no confessional» España i veurà què en surt. A França tots els edificis religiosos són de l’estat, que en fa el manteniment, per bé que usualment cedeix l’espai per al culte religiós. A España, l’estat no és propietari de res, i encara ha permès l’Església d’apropiar-se de milers d’edificis, com ara la Mesquita de Còrdova, subvenciona l’Església a través dels pressupostos generals, paga el sou als capellans i ha de fer el manteniment dels edificis amb valor artístic com si fossin seus). 
Aquesta setmana hem celebrat ‒és un dir, és clar‒ l’inici del cop d’estat que duria a la mort més de tres-centes mil persones i a la funesta dictadura feixista de Franco. Encara avui aquest infame assassí reposa sota una creu, com si els seus crims poguessin ser santificats per les oracions i les misses d’una basílica. N’hi ha que, ara que hom parla de desallotjar-lo d’aquest mausoleu, construït amb la sang esclava de soldats republicans i de desafectes al règim, demanen un nou «Alzamiento nacional». I mentrestant, tots els poders de l’estat: judicatura, fiscalia i govern, tanquen els ulls davant dels feixistes que saluden amb el braç enlaire, canten el «Cara al sol», i negligeixen l’agressió a un periodista per part d’un inspector de la brigada d’informació 
Policia Nacional, més coneguda com a «secreta». 
A Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà v
a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure. 
Ramon Camats 