Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ENYOR’ Category

Ted-Simon-travel-authorDiuen que qui té gana somia pa. Vet ací el principi de la interpretació dels somnis: aquests són sempre manifestacions de desitjos. Això en el sentit que en els somnis, a través de la imaginació, lliure de les cadenes de la vida diürna, els desitjos es realitzen. Ben cert que la reclusió a casa és la mare del que ara escric sobre el viatge.

Hi ha ocells de gàbia i hi ha ocells de bosc. Els viatgers impenitents són ocells de bosc, que pateixen de formigueig al cul i no es poden estar quiets. Estar a casa massa dies els provoca incomoditat, ànsia i un deler de sortir que no neix pas de l’avorriment ni de la rutina.

Viatjar no és travessar el món sinó deixar, mentre t’hi mous, que el món et travessi. Així, mentre viatgem i alhora vivim, no fem altra cosa que permetre que el món ens transformi. A l’ensems hi ha la possibilitat de transformar el món una mica, potser de deixar-hi una petjada efímera, com damunt la sorra de la platja. De fet, viatjar és el que més s’assembla a la vida, que no pot ser vista més que com un viatge, si més no com un desplaçament metafòric que comença al bressol i acaba a la sepultura, una destinació programada.

Sempre s’ha dit que viatjar obre la ment i mata prejudicis. Això només és cert si hom surtJUPITER'S TRAVELS MOTO SOLA amb la idea d’obrir-se al món, a les persones i a les experiències que hom viurà, de manera que aquestes et puguin canviar. Les persones que només viatgen per a «veure món», per tal de sumar trofeus en forma de postals, tornen igual que quan se’n van anar: eren invulnerables al canvi.

Quan hom viatja no és per veure coses, per poder dir allò de: «Enguany ens hem fet la Toscana, saps», sinó per sentir com és el seu interior, en contacte amb el defora. El model és l’epopeia d’Ulisses, aquella en què l’heroi, acabada la guerra de Troia, torna a casa, on no arriba fins al cap de deu anys «ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca», per dir-ho amb les bellíssimes paraules de LESTRIGONSKavafis. El cas és que el poeta recull bé la idea que l’essència del que hom trobarà ja ho portava al damunt: «Els Lestrígons i els Ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.». És justament per això que cal desitjar que el viatge sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences, un viatge que permeti alliberar-se dels monstres amb qui topa Ulisses perquè van amb ell. Només gràcies al viatge se’n desfà i arriba, finalment, a la seva pàtria, aquella sense la qual no hauria sortit, la seva Ítaca.

Read Full Post »

ariadna biblioteca«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país ­–i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar. (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »

dol rosaDilluns el Facebook em va recordar que fa setze anys havia publicat, en aquestes mateixes pàgines, un article escrit durant l’agonia de la meva padrina Mercè, el gener de 2002. De sobte em va assaltar l’enyor. Fou com un cop de llamp en un dia clar, que et cau damunt sense esperar-ho. De fet, l’article havia nascut del dol, d’un dol anticipat, perquè mentre l’escrivia, la padrina s’estava morint. Jo ho sabia, ella ho sabia. En vam parlar el dia mateix del seu traspàs; hi havia tanta claredat als seus ulls i tanta pau a les seves paraules… Em va semblar que era ella, la que havia de morir, qui em consolava a mi, com Sòcrates feu amb els amics que l’acompanyaven el dia que hagué de beure la cicuta a la presó d’Atenes. (més…)

Read Full Post »