Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ENTRECUIX’ Category

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor».

Ara bé, hi ha fortes objeccions contra la primera afirmació: «és impossible aprendre a amorliquido BES ULLS CLUCSestimar». Considerem un moment els arguments que presenta l’autor. Diu aquest que cada vegada que ens enamorem ‒perquè en realitat, només parla d’aquest amor, i no pas del filial o fraternal‒ és una experiència única, diferent i permanentment nova. I encara que cada cop diem el mateix:  «m’he enamorat», en realitat és un fenomen independent de l’anterior. Les emocions són similars, fins i tot ho pot ser la seva intensitat i els seus efectes, i tanmateix hom comet els mateixos errors i encerts, un cop i un altre. No val aquí l’excusa que els humans som els únics éssers que ensopeguem dos vegades ‒o més‒ a la mateixa pedra. El cas és que no existeix un «aprenentatge» de l’amor, si més no del mateix tipus que es dona quan aprenem a conduir o a escriure amb bona lletra; altrament dit, no hi ha una manera clara de fer-ho bé «la propera vegada que ho haguem de fer». Així, doncs, com és que tenim la impressió, a través de l’experiència personal de l’amor, que aprenem alguna cosa? És potser perquè tenim idees i experiències similars que ens fan pensar que hi ha relacions de causalitat entre unes coses i unes altres? És perquè d’aquesta manera podem creure que hi ha determinades regles o normes que hom pot adquirir i dominar? Però, aquestes regles i normes, existeixen de debò o només necessitem creure-ho així? En qualsevol cas, serveixen aquestes suposades regles per «estimar millor» o només tenen la utilitat de l’experiència del gat escaldat, que de l’aigua tèbia fuig? Si, una utilitat negativa, aprendre amor de butxacaa estimar, no seria en realitat  aprendre a no fer-ho per no enganxar-se els dits? Quina paradoxa: aprendre a estimar no seria altra cosa que aprendre a evitar els paranys de l’amor, aprendre a evitar «enamorar-se massa», a comprometre’s massa, a il·lusionar-se massa.

I sí, una de les sentències dels set savis de Grècia, gravada al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos, deia «De res, massa», versió culta del que ja deia ma padrina: «Totes les masses piquen». I, tot i així, si per por a fer-nos mal per culpa de l’amor, acabem renunciant a ell, pensant que és possible trobar «amors de butxaca» via Tinder i similars (és una metàfora), en realitat perdrem l’amor mateix.  És cert que els amors superficials i mancats de compromís no comporten cap penyora, però alhora impliquen la desaparició de tot amor eternsentiment vertader. Si posem molta aigua al vi potser no tindrem ressaca, però tampoc cap eufòria. Algú ho va dir en frase encertada: un amor racional és un oxímoron, com intel·ligència militar, fred abrusador, dolç dolor o instant etern. Sí, per a eternitats, si n’hi ha, només conec la tan ben descrita per Victor Jara a «Te recuerdo, Amada».**

 

NOTA BENE: Per als illetrats de llatí, recordo que «amanda» és el participi passiu d’amare, i significa: «la que ha de ser estimada».

Anuncis

Read Full Post »

humor rosaLa nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». (més…)

Read Full Post »

EROS ESTÀTUAQuè faria, vostè, si el convidessin a dir unes paraules sobre l’amor? Seria capaç de sortir dels llocs comuns i els proverbis i les frases fetes? S’atreviria amb una confessió personal que tragués de la privacitat alegries i tristors, el primer enamorament i la primera decepció, el fracàs del seu «martirimoni» o de l’èxit d’una llarga convivència, plena, com gairebé totes, d’altibaixos notables? S’atreviria a parlar de la seva orientació amorosa i/o sexual o dels dubtes que, potser, ha tingut algun cop sobre aquesta? (més…)

Read Full Post »

olimpiades antiguesA les Olimpíades de l’antiguitat els atletes competien nus. Hom els comparava amb els déus per les seves proeses gimnàstiques i també per la bellesa dels seus cossos i l’harmonia dels seus moviments; no hi faltaven raons i a més, Olímpia, nom de la ciutat de la península del Peloponès on tenien lloc els Jocs, significa «la que pertany a l’Olimp», que és la morada dels déus immortals, que són representats nus, com els atletes. (més…)

Read Full Post »

rebequeria arrimadasCal tractar tothom amb la mateixa cortesia i atenció amb què et tracten a tu. De la mateixa manera, això és, a tornajornals, cal tractar amb indiferència i menyspreu aquell (persona física o jurídica) que et menysprea i no et té per res. Crec que Inés Arrimadas va trobar l’expressió escaient ‒en castellà, és clar‒ per descriure què va fer dimecres el Parlament de Catalunya amb el Tribunal Constitucional. «Se pasan la justicia por el arco del triunfo», va afirmar, encesa, índex acusador i boca oberta en rictus mode emprenyat. Mentrestant, Carles Puigdemont contemplava el sostre del Parlament amb expressió displicent. No es perdin la foto que immortalitza l’instant. És representativa de la situació global, que resumeixo a continuació. (més…)

Read Full Post »