Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘DONA’ Category

Hi ha persones que creuen que si canviem el llenguatge canviarem la realitat. La idea no és nova, totes les dictadures han intentat imposar un determinat vocabulari o eliminar algunes paraules que els feien nosa. La idea era que si, posem per cas, anomenaven «Alzamiento Nacional» al seu cop d’estat contra la República, al final tothom creuria que, efectivament, havia passat el primer i no pas el segon. En el mateix sentit, però en ordre invers, la dictadura de torn feia desaparèixer el terme «llibertat» pensant que d’aquesta manera, en absència de la paraula, els ciutadans no tindrien la possibilitat de pensar ni d’expressar allò que els havien pres. No cal dir que totes les formes de censura obeeixen al mateix propòsit.

Fa pocs dies Carme Junyent, prestigiosa lingüista catalana, professora de la UB, va fer, a Lleida, la seva primera presentació pública del seu darrer llibre: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou de textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua,  publicat a Eumo. El llibre ve precedit d’una notable polèmica que l’autora creu producte d’un malentès. La «visibilització» del gènere femení i, més darrerament, dels individus que no volen ser classificats ni en el femení ni el masculí s’ha fet de manera forçada i sovint incorrecta. Una cosa és demanar que hom s’adreci a un col·lectiu docent amb el «professors i professores» de rigor i una altra és imposar als conductors de vehicles de competició un forçadíssim «pilots i pilotes», clarament incorrecte. El mateix s’escauria de dir si volem parlar de minyons i minyones, que, com és sabut, no són el masculí i el femení del mateix concepte. L’afer s’ha complicat més quan, després d’exigir el desdoblament dels substantius, es va imposar el dels adjectius: «matriculats i matriculades», «escolaritzats i escolaritzades», «afectats i afectades», «vacunats i vacunades», «vius i vives» i «morts i mortes»… I per rematar ara s’exigeixen pronoms nous: a banda del «tots» i «totes», com que no en teníem prou amb el «tothom», ara volen posar el «totis».

ELLS, ELLES I “ELLIS”

Diu Carme Junyent que hi ha llengües que distingeixen gènere, altres que no, unes on el gènere no marcat és el masculí, en altres és el femení. Per tant, el gènere no és pas universal. En canvi, el que sí és universal és el masclisme. Potser comença a ser hora d’adonar-nos que no tenen res a veure i que no podem combatre el masclisme forçant la gramàtica. Per aquells que encara ho creuen, podríem dir-los que proposin l’eliminació dels possessius. Sense el «meu» o «teu» desapareixeria la propietat i finalment tindríem, oh senyor, la utopia.

Read Full Post »

Molta gent fa com si no existissin. Quan les veuen endreçar les habitacions dels hotels, quan les veuen passar l’escombra o la baieta per l’escala de la comunitat de veïns, quan freguen el terra de les oficines de l’empresa o quan recullen les papereres, aspiren el terra sota les taules o passen el drap pel damunt… no els diuen res. Ni un bon dia ni un adéu, ni un gràcies per tenir-ho tot tan net. Quan surten de l’ascensor i veuen que estan fregant, molts no s’avoren per evitar trepitjar el moll, ni demanen permís o es disculpen per trepitjar la feina acabada de fer, res. Les professionals de la baieta no existeixen.

Hi ha feines que reben nom per l’eina o material bàsic que fan servir: fusta i fuster, paleta (o professional de la paleta), de la baieta (o de la baieta de pal, que alguns anomenen incorrectament motxo o fregona), de la brotxa (gruixuda, que als altres els anomenen pintors, i encara artistes), del bisturí, dels fogons, de la ploma… D’entrada cap d’aquests afegits no desmereix la l’activitat ni qui la fa, són simples extensions metafòriques o descriptives. Amb els professionals de la baieta, el personal de neteja, les kellys (el nom no ve de l’anglès, sinó del joc de paraules fonètic, en castellà: «las que limpian»), les persones de «fer feines»…, hi ha, però, un seguit de desafortunades connotacions. La primera és física, la seva feina és netejar coses que estan brutes, sovint primer amb l’escombra («escombraria» ve d’aquí).

La civilització és neteja, esterilització, i el nostre rebuig cultural per la brutícia s’estén ‒ben impròpiament i injusta‒ als que ens en deslliuren. La segona és un prejudici masclista: la tasca de neteja s’ha considerat tradicionalment «feina de dones», al costat de la de criança. Aquest prejudici, lamentablement, el comparteixen no poques dones, i això fa que, com amb totes les feines «feminitzades», això és, exercides majoritàriament per dones, tingui menys prestigi social. La tercera és un prejudici classista de pa sucat amb oli: la tasca de neteja, tradicionalment mal pagada, es considerada «de classe baixa».  

De professional a professional, vull reivindicar el valor i la dignitat de les persones que fan aquesta tasca necessària, sense la qual viuríem en un abocador, tant en l’espai privat com en el públic. Qui no ho vegi així no té el valor de les deixalles que les professionals recullen.

Read Full Post »

FERRERES I VOX VIOLÈNCIA DE GÈNEREEl títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra. (més…)

Read Full Post »

aretha joveNo cal entendre la lletra d’una cançó per tal de gaudir-ne, fins i tot de tremolar d’emoció en sentir-la. Això és el que té la música, un llenguatge que pot prescindir de paraules. La paradoxa és només aparent. La música és un gest que sense cos, sap tocar, i que, com una besada, pot fer estremir de plaer i omplir la imaginació de somnis. Si, la música, a més, s’expressa amb paraules, la seva força expressiva es desmesura. Les lletres que cantava Aretta Franklin tenien aquesta doble qualitat que he tractat d’escriure. Vagi per ella el meu respecte. (més…)

Read Full Post »

DONA PICASSOLa vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra. (més…)

Read Full Post »