Per què no podem entendre que algú vulgui suïcidar-se? Senzillament, perquè la seva opció és contrària a la nostra, perquè desafia la nostra concepció de l’existència, perquè repta la nostra normalitat. Els que no ens suïcidem pensem que la vida és com el pa: molla i crosta, i cal empassar-se’l sencer, si convé amb una mica d’oli i sucre perquè baixi millor. Els que no ens suïcidem hem decidit, si més no tàcitament, perquè potser mai no hi hem pensat, que la vida és per viure-la i no es pot abandonar fins que aquesta ens abandona. Quan algú ha mort per la pròpia mà o manifesta que vol plegar de la vida no podem acceptar-ho, però en realitat no volem acceptar-ho perquè fer-ho ens obligaria a replantejar el que pensem sobre el valor i el sentit de l’existència i, segons els cas, el valor de les creences religioses en què que ho fonamentem.
Aquests darrers dies és notícia el cas d’una jove francesa de vint-i-tres anys, anomenada Olympe, que ha anunciat a les xarxes socials que vol suïcidar-se el tercer trimestre d’aquest mateix any amb l’ajuda del servei de suïcidi assistit que ofereix l’estat belga.
Evidentment, el seu anunci ha aixecat enorme polseguera. Hom li ha preguntat si ja és conscient del (mal) exemple que pot donar a altres persones, especialment les més joves. La seva resposta és que ja ha viscut prou en funció dels altres i no vol continuar fent-ho ni continuar vivint només perquè els altres així ho volen. De fet, té molts motius per voler plegar de viure: el maltracte, i després abandonament familiar que ha sofert, la pedofília patida durant quatre anys, l’assetjament escolar posterior, les cinc violacions de què ha estat víctima durant l’adolescència, la malaltia mental que l’aclapara (trastorn dissociatiu de personalitat) i les resultants psicosomàtiques que l’acompanyen: anorèxia i bulímia. Tot un recital que fa que declari que, malgrat no haver-ho intentat tot encara, ja no pugui resistir més, «epuisée» és el mot que empra.
No vol que es faci un debat sobre la seva decisió perquè no es tracta d’un debat, es tracta de la seva vida. Aleshores, ens preguntem, perquè ha fet un vídeo a Instagram? Potser encara hi ha esperança. No és una manifestació en cerca de notorietat, de fet, és un crit desesperat d’auxili.
En Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.
casa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per 
tracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».
darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar. Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.
«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure. 
Dilluns el Facebook em va recordar que fa setze anys havia publicat, en aquestes mateixes pàgines, un article escrit durant l’agonia de la meva padrina Mercè, el gener de 2002. De sobte em va assaltar l’enyor. Fou com un cop de llamp en un dia clar, que et cau damunt sense esperar-ho. De fet, l’article havia nascut del dol, d’un dol anticipat, perquè mentre l’escrivia, la padrina s’estava morint. Jo ho sabia, ella ho sabia. En vam parlar el dia mateix del seu traspàs; hi havia tanta claredat als seus ulls i tanta pau a les seves paraules… Em va semblar que era ella, la que havia de morir, qui em consolava a mi, com Sòcrates feu amb els amics que l’acompanyaven el dia que hagué de beure la cicuta a la presó d’Atenes. 
Ramon Camats 