Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘DOL’ Category

Hom no es pot entrenar per a morir bé. És clar, es tracta d’una activitat o experiència irrepetible, de la qual no es poden fer proves o tests per tal d’assolir un resultat òptim o amb un mínim de qualitat. A més, no pot ser pas una competició amb guanyadors i perdedors perquè, en certa manera, tothom guanya i perd alhora. Així doncs, hi ha una manera d’aprendre a morir bé? Té alguna cosa a veure amb viure bé, o millor, amb saber viure?

Els vells s’adapten millor a la idea de la mort, l’entomen sense fer escarafalls. Diuen que és perquè ja la tenen a sobre. L’inevitable declivi del cos els ha obligat a fer-se a la idea. Però què passa amb la gent jove, que veuen lluny la mort, especialment la seva, i només n’adquireixen noció per la desaparició d’algú proper? És possible que els joves puguin preparar-se per aquella representació que no admet assajos i de la qual hom no sap quan caldrà fer de protagonista? Potser caldria dir-los que, atès que no sabem on la mort ens espera, cal esperar-la arreu i tothora. I tanmateix, que difícil és fer-ho! Pocs escapem al prejudici segons el qual anomenar-la és cridar-la, per això existeix aquest tabú tan estès: no parlar de la mort a la canalla per tal de «protegir-los», no parlar-ne entre adults per no cridar el mal temps, o perquè «és de mal gust»…; tot això no són sinó noms de la por irracional.

El que veiem, arreu, és que només prenen consciència de la mort els malalts als quals hom avisa de la seva proximitat. Són aquests a qui la imminència obliga a preparar-se. Els anglesos tenen un terme «deadline» per referir-se a la data límit per lliurar una cosa o una feina. És curiós que provingui de «death» i «line», la línia de la mort, literalment. Es tracta d’una metàfora deliciosa, macabra, però efectiva. Deixa clar que hom no pot travessar aquesta línia, que és alhora un final i un límit. La feina s’ha de lliurar abans (altrament mors, o et maten… ja em permetran el punt d’humor negre). Els humans som procrastinadors, vull dir que no fem el que hem de fer fins que hi som obligats, fins que no hi ha més remei o fins que no ens apropem al límit. El mateix ens passa amb la vida i amb la mort. No pensem en la mort fins que no la tenim a tocar, i, potser, de retruc, no pensem en el valor de la vida fins que no som conscients de la mort, de la nostra. Dic tot això com una forma de treure’m el barret davant dels qui saben morir bé perquè han sabut viure bé, i moren amb un cant a la vida. Va per tu, Pau Donés. 

Read Full Post »

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

Read Full Post »

angel-hernandez-con-esposa-maria-jose-carrasco-1554397185502«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure. (més…)

Read Full Post »

dol rosaDilluns el Facebook em va recordar que fa setze anys havia publicat, en aquestes mateixes pàgines, un article escrit durant l’agonia de la meva padrina Mercè, el gener de 2002. De sobte em va assaltar l’enyor. Fou com un cop de llamp en un dia clar, que et cau damunt sense esperar-ho. De fet, l’article havia nascut del dol, d’un dol anticipat, perquè mentre l’escrivia, la padrina s’estava morint. Jo ho sabia, ella ho sabia. En vam parlar el dia mateix del seu traspàs; hi havia tanta claredat als seus ulls i tanta pau a les seves paraules… Em va semblar que era ella, la que havia de morir, qui em consolava a mi, com Sòcrates feu amb els amics que l’acompanyaven el dia que hagué de beure la cicuta a la presó d’Atenes. (més…)

Read Full Post »