L’AGONIA DEL CATALÀ

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

HISTÒRIA D’UN FRACÀS ESCOLAR

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

GENT D’UNA SOLA LLENGUA

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

LA DICTADURA DE LA CORRECCIÓ

Hi ha persones que creuen que si canviem el llenguatge canviarem la realitat. La idea no és nova, totes les dictadures han intentat imposar un determinat vocabulari o eliminar algunes paraules que els feien nosa. La idea era que si, posem per cas, anomenaven «Alzamiento Nacional» al seu cop d’estat contra la República, al final tothom creuria que, efectivament, havia passat el primer i no pas el segon. En el mateix sentit, però en ordre invers, la dictadura de torn feia desaparèixer el terme «llibertat» pensant que d’aquesta manera, en absència de la paraula, els ciutadans no tindrien la possibilitat de pensar ni d’expressar allò que els havien pres. No cal dir que totes les formes de censura obeeixen al mateix propòsit.

Fa pocs dies Carme Junyent, prestigiosa lingüista catalana, professora de la UB, va fer, a Lleida, la seva primera presentació pública del seu darrer llibre: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou de textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua,  publicat a Eumo. El llibre ve precedit d’una notable polèmica que l’autora creu producte d’un malentès. La «visibilització» del gènere femení i, més darrerament, dels individus que no volen ser classificats ni en el femení ni el masculí s’ha fet de manera forçada i sovint incorrecta. Una cosa és demanar que hom s’adreci a un col·lectiu docent amb el «professors i professores» de rigor i una altra és imposar als conductors de vehicles de competició un forçadíssim «pilots i pilotes», clarament incorrecte. El mateix s’escauria de dir si volem parlar de minyons i minyones, que, com és sabut, no són el masculí i el femení del mateix concepte. L’afer s’ha complicat més quan, després d’exigir el desdoblament dels substantius, es va imposar el dels adjectius: «matriculats i matriculades», «escolaritzats i escolaritzades», «afectats i afectades», «vacunats i vacunades», «vius i vives» i «morts i mortes»… I per rematar ara s’exigeixen pronoms nous: a banda del «tots» i «totes», com que no en teníem prou amb el «tothom», ara volen posar el «totis».

ELLS, ELLES I “ELLIS”

Diu Carme Junyent que hi ha llengües que distingeixen gènere, altres que no, unes on el gènere no marcat és el masculí, en altres és el femení. Per tant, el gènere no és pas universal. En canvi, el que sí és universal és el masclisme. Potser comença a ser hora d’adonar-nos que no tenen res a veure i que no podem combatre el masclisme forçant la gramàtica. Per aquells que encara ho creuen, podríem dir-los que proposin l’eliminació dels possessius. Sense el «meu» o «teu» desapareixeria la propietat i finalment tindríem, oh senyor, la utopia.

Read Full Post »

ENCARA FAREM SALAT

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

NOSALTRES, ELS TIBETANS

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana.

Read Full Post »

EL «DIALECTE» CATALÀ: EL CATANYOL

Abans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

Read Full Post »