Shakespeare va néixer l’any 1564, quan la pesta bubònica feu la seva primera aparició a Londres. I aquesta fou l’escenari de fons de bona part de la seva vida. L’any que es va casar,1582, va esdevenir-se el segon rebrot de la malaltia; deu anys després, amb el tercer, ja era famós per les seves obres, però encara en vida seva va tenir lloc un quart i encara un cinquè rebrot. Les autoritats d’aleshores ja s’havien adonat que les multituds augmentaven els contagis, i van decretar mesures del que ara anomenem “distància social”, com el confinament de la població, el tancament d’espectacles públics i la restricció de les activitats als mínims supervivencials. Un decret de 1603 explicitava que, quan els morts passaven de 30 a la setmana, calia tancar totes les assemblees, festes, trobades, competicions i teatres. Llevat, és clar, de les misses on, per una rara superstició, hom creia que ningú no es podia infectar. Això sí, per si de cas, els infectats tenien prohibit assistir-hi. Entre els anys 1606 i 1610, durant els quals ens consta que el dramaturg va escriure Macbeth, Antoni i Cleòpatra, Un conte d’hivern o La tempesta, els teatres amb prou feines van poder obrir nou mesos en total, i encara amb interrupcions.
Curiosament, ni a les seves obres ni als seus poemes no apareix directament la pesta, però s’hostatja en el rerefons i també en les expressions de disgust dels personatges i en les comparacions i metàfores amb què aquests s’expressen. Així el rei Lear insulta la seva desagraïda filla dient que és “A plague-sore, or embossed carbuncle / In my corrupted blood.” Això és, una nafra de pesta, una pústula purulenta en la meva sang corrupta. O Coriolà, que escup els plebeus dient-los: “You herd of boils and plagues”, això és “Vosaltres, ramat de foruncles i plagues (de pesta).” A les obres de Shakespeare hi ha morts violentes de tota mena, però ningú mor empestat, per bé que el desllorigament d’una de les més famoses, Romeo i Julieta, no seria el mateix sense la plaga. Romeu és desterrat a Mantua per haver occit Tybald en revenja perquè aquest ha matat Mercutio, el seu amic. Mentrestant, Julieta i el frare Laurence han elaborat un estratagema per reunir els amants: Ella prendrà una poció catalèptica que la farà passar per morta. Però la carta avisant-lo del fet no arriba a Romeu, perquè qui l’havia de dur ha estat retingut pels agutzils i obligat a fer quarantena. Això farà que Romeu vagi a la tomba de Julieta per acompanyar-la en la mort.
Dit això, quin ensenyament podem treure de l’experiència shakespeariana en relació a la pesta, el confinament, la mort, la producció i el consum cultural?
Com una situació de confinament pot influir en la creació artística?
En primer lloc proporcionant lleure, repòs i tancament a l’escriptor o creador en general. Sovint, la creació no reclama més que això: temps i espai mental. Badar no és simplement no fer res. Badar és com dormir, quan les neurones es refan i alhora estableixen noves connexions. Recordin la dita: “Consultar amb el coixí”. Aquesta és la qüestió, la nit del repòs, ni que sigui d’un repòs confinat, gesta l’art en la foscor.
En segon lloc, proporcionant temes de reflexió o de treball. No cal que siguin temes nous, només cal que les circumstàncies facin ressaltar coses en les quals abans no havíem parat compte. L’egoisme, la hipocresia, la indiferència d’uns pels altres… i també la generositat, l’altruisme i fins i tot l’heroïcitat.
En fi, l’art resisteix sempre els dards i fonades de la ultratjant fortuna. Parafrasejant Hamlet, només podem armar-nos contra el mar de sofriments (adés la pesta, ara la pandèmia) i enllestir-los lluitant, resistint. La millor lliçó que l’exemple de Shakespeare ens ensenya és que ell feu el cor fort, els teatres van tornar a obrir i les seves obres, nascudes entre crits d’agonia i desesperació, han esdevingut, potser per això mateix, immortals.
Ramon Camats 