Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CIUTADANS’ Category

doble-cara 1De Pedro Sánchez alguns diaris europeus i americans no han sabut dir res millor que el fet que és alt i ben plantat. Molts hi han afegit que és «handsome», això és, guapo. Altres han destacat la seva fotogènia, o han dit, en la seva descripció, que era impossible ignorar la «bellesa objectiva del nou president espanyol de 1.90». L’elogi més forassenyat, però, ha vingut d’un titular del londinenc i usualment circumspecte Times: «Pedro Sanchez, the ‘Handsome PEDRO SANCHEZ 1One’ who can help sulky Spain grow up» (P.S., ‘el guapo’ que pot ajudar a fer créixer una España pansida». La superficialitat de la premsa –i de la gent‒ no és un fet nou; es caracteritza per jutjar segons les aparences, com si la lluentor de la beina pogués parlar del fil o del tremp de l’espasa.

A Erasme, cèlebre autor de la frase: «l’hàbit no fa el monjo», de fàcil interpretació fins i tot per aquells que odien pensar, li agradava reflexionar sobre la condició humana. En un dels seus Adagis: Els silens d’Alcibíades, ens recorda que Sòcrates, en una ocasió, va SILÈser comparat amb les estàtues dels silens que acostumaven a presidir els tallers dels escultors de l’antiguitat. Els silens o sàtirs, eren criatures mitològiques de gran lletjor: rostres i ulls botits, nassos deformes i xatos, potes de cabra i ventres enormes. Les estàtues que tenien els escultors, però, eren buides, i en obrir-se, mostraven la figura en or d’un deu. Alcibíades, que és qui fa la comparació, vol mostrar el contrast entre l’antiestètica aparença del filòsof Sòcrates i la bellesa del seu interior, ple de saviesa i virtut.

La gràcia dels silens es troba quan els gires de dins a fora. Els que són com Sòcrates resplendeixen. Però n’hi ha molts que no són silens autèntics sinó meres còpies construïdes a l’inrevés; són els silens invertits: són lluents de fora com un inodor de porcellana, però a dins no hi tenen més que merda pudenta de latrina. De fora semblen honorables, però en obrir-los trobes que són uns lladres. Quan semblen savis acabes trobant que no saben res. Els que apareixen com defensors de la democràcia resulten ser els seus pitjors enemics. Els que s’esgargamellen més repetint rivera enfonsat.jpgcertes coses acaben essent els mentiders més recalcitrants. La configuració, dreta o invertida, no és exclusiva, però: hi ha qui és tan lleig per fora com per dins. No voldria que hom em prengués a la lletra deduint que Rajoy, posem per cas, és com Sòcrates. I també hi ha casos en què, miraculosament, l’interior és tan bell com l’exterior. Fets aquests aclariments i coneixent el món de la política, on només compta el que es veu, digui’m ara, volgut lector, quina mena de silens li semblen Pedro Sánchez, Arrimadas, Alberto Rivera…

Anuncis

Read Full Post »

resultat eleccions 21.12S’hi posi com s’hi posi l’unionisme, el missatge de les eleccions forçades de dijous és el que he intentat expressat, col·loquialment, amb el títol. El 155 ha estat amplament rebutjat pels catalans i catalanes, que han votat sota condicions de tirania. Amb els caps de llista dels partits independentistes majoritaris a l’exili o a la presó, altres imputats i en llibertat sota fiança, i encara uns altres amb els béns embargats i pendents de judici, així hem anat a unes eleccions que, com ja va dir la Cospedal, estaven pensades perquè les guanyessin els partits «constitucionalistes». (més…)

Read Full Post »

RIVERA AMB EL CUL A L'AIRE 2Fa deu anys, Albert Rivera va ensenyar el cul, literalment, per mostrar (és un dir) que no tenia res a amagar i que pretenia acabar amb la corrupció i la mentida polítiques. Ja veiem com ha acabat: tapant les vergonyes metafòriques i també reals dels més corruptes i mentiders de tots.  Ja se sap, qui paga mana. El rètol electoral de Ciutadans (aleshores encara nom català, com passa el temps, oi) a les eleccions catalanes era impactant. Un individu jove, ben plantat, despullat de pèl a pèl i tapant-se les vergonyes (les reals només) amb les mans. La simbologia era potent, venia a dir: «Ho tinc tot a la vista, no tinc rerebotiga ni comptes pendents, no m’avergonyeixo de cap de les meves idees i faig de la franquesa la meva divisa, no menteixo». Tot plegat es presentava com una regeneració de la vida política, gairebé com una antítesi, no tant pel contingut ideològic com per les formes. (més…)

Read Full Post »

rebequeria arrimadasCal tractar tothom amb la mateixa cortesia i atenció amb què et tracten a tu. De la mateixa manera, això és, a tornajornals, cal tractar amb indiferència i menyspreu aquell (persona física o jurídica) que et menysprea i no et té per res. Crec que Inés Arrimadas va trobar l’expressió escaient ‒en castellà, és clar‒ per descriure què va fer dimecres el Parlament de Catalunya amb el Tribunal Constitucional. «Se pasan la justicia por el arco del triunfo», va afirmar, encesa, índex acusador i boca oberta en rictus mode emprenyat. Mentrestant, Carles Puigdemont contemplava el sostre del Parlament amb expressió displicent. No es perdin la foto que immortalitza l’instant. És representativa de la situació global, que resumeixo a continuació. (més…)

Read Full Post »

las_intermitencias_de_la_muerte2Què passaria si la Mort deixés d’actuar? Parlo, és clar, com si la mort fos un ésser real i no simplement fi o acabament o de la vida. Però ja entenen la personificació, al capdavall, la mort és tan propera. La novel·la de Saramago parteix d’aquesta hipòtesi delirant per imaginar què s’esdevindria si, de cop i sobte, només dins dels límits d’un país, els ferits greus d’accident no morissin o si els desnonats pels metges als hospitals continuessin vivint malgrat la ciència mèdica que els pronostica només una hora de vida. S’imaginen la inicial alegria? Renoi, tots immortals. I veuen també els problemes? Funeràries arruïnades, hospitals plens a vessar per habitacions que no es buiden… La novel·la, però, tot seguit es posa seriosa. (més…)

Read Full Post »

du yu spic inglisEspaña concursarà a Eurovisió amb una cançó en anglès. Això no constitueix una novetat. Fa anys que diversos països renuncien a les seves llengües per tal d’aconseguir major promoció. Recorden “Waterloo”, la cançó amb què el grup suec ABBA aconseguí endur-se el premi de l’edició de 1974? La justificació de la renúncia a emprar la gloriosa i mil·lenària llengua castellana és que la cançó en anglès –guanyi o no guanyi– arribarà a un mercat més gran. Ras i curt, cal cantar en la llengua que parlen més persones del món –ni que sigui perquè l’aprenen a l’escola. (més…)

Read Full Post »

remar«La majoria dels individus, per aconseguir els seus fins, són més capaços d’un gran esforç que d’una llarga perseverança». Aquestes paraules, escrites per Jean de La Bruyère, a Les Caractères, fa més de tres-cents anys, són tan certes com aleshores. En efecte, la mandra i la inconstància fan que molts individus perdin l’avantatge dels millors començaments, i sovint es deixen avançar per altres que caminen lentament però no s’aturen mai. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »