Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CATANYOL’ Category

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va haver de buscar un lloc on les seves nebodes poguessin aprendre la llengua materna. No en va trobar cap. I les escoles públiques ja feia temps que no oferien educació bilingüe, explicant el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’oferien. «Això mata la nostra cultura», es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per 29TIBET1-jumboa una petició ‒bloquejada per les autoritats quan ja n’havia recollit 60.000‒ on demanava que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la seva pròpia llengua a fi de conservar la seva cultura tradicional. Després que aparegués un article al New York Times (28/11/2015): Tibetans Fight to Salvage Fading Culture in China (Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina), il·lustrat amb una fotografia de Wangxuk, aquest fou fet desaparèixer per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant tres mesos. Torturat durant els interrogatoris, fou acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la «unitat ètnica i nacional del país» i, en MONJO TIBETÀdefinitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües «regionals» seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, els són suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió.  A Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit… l’excusalhasa-fc-el-equipo-del-tibet-en-la-liga-china-que-quiere-enterrar-las-diferencias-politicasés similar a la dels xinesos: es tracta  que «els opositors es puguin presentar en condicions d’igualtat de mèrit i capacitat». Quan aquest principi obliguin a aplicar-lo als funcionaris d’ensenyament, ens trobarem amb el fet que, a més de tenir una majoria de jutges que no saben català, també tindrem mestres amb la mateixa condició. Bé, parlava de les semblances entre Xina i el Regne d’España. Aquesta és una. Una altra és que aquí també empresonen els pacífics independentistes que es fan veure massa, organitzant un referèndum, per exemple.

Anuncis

Read Full Post »

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

El mal ús, tant adés com ara, és clar, no acaba amb els mots castellans que usem en lloc BAR CATANYOLdels propis, hi ha també les importacions semàntiques, com provar un aliment en lloc de tastar-lo, donar voltes per fer voltes, donar classe per fer-ne. A la vora d’aquests, és clar, hi ha l’ús de les construccions castellanes: tinc que fer, res que dir, etc… construccions que ja tenen una llarga història (de fet, moltes ja eren presents en el català prenormatiu). La novetat, que ja no ho és tant, són les importacions no forçades del castellà, ara ja molt comunes a Barcelona, presents sovint als programes i tertúlies de TV3, que CATANYOL 8 AÑYSs’estenen arreu sense aparent aturador. Exemples dels mitjans, els que calgui: «ha de quedar en llibertat quan abans» , calc exacte del «cuanto antes»; «a Oliola tenen nou», entesos, tenen nou graus de temperatura, però la frase, que formava part d’una enumeració, exigia dir, «a Ponts tenen 10 graus, i a Oliola en tenen nou.»; «Al dia següent es constituirà la Diputació», quan volen dir l’endemà; «Marc Márquez s’ha caigut al revolt», per ha caigut.

El «cumpleanys» de Rosalia no és rellevant, com a barbarisme, en aquest mapa que dibuixo. Sí que ho és, en canvi, parlar de l’ús social de la llengua catalana i del context polític en què aquesta malviu. Així, el fet que Rosalia canti una cançó en català és inqüestionablement bo per a la llengua. Ser llepafils amb l’eventual incorrecció és sobrer. És necessari, tanmateix, tenir present que els catalans som forçats a un bilingüisme on només una llengua i una cultura reben protecció del Regne d’España, on CATANYOL FARRAGÓS FEIXUCel procés de substitució del català pel castellà passa, com s’esdevé en contextos colonials, per la subordinació d’una llengua a l’altra i per la dialectalització de la llengua minoritzada. El perill real, a banda de la residualització de la llengua catalana (es parla només a l’escola i no al carrer, no és la llengua real d’integració dels nouvinguts, no és la llengua neutra no marcada ‒aquesta funció la fa el castellà‒, i estem en una situació clara de diglòssia) és doble: primer, que el català esdevingui un dialecte del castellà. El segon que el català deixi de parlar-se o que només es parli en els cercles familiars resistencialistes.

Quant al primer, és fàcil d’explicar: la diglòssia afavoreix cada com més les importacions no forçades, lèxiques, semàntiques i gramaticals. Això converteix, de facto, el català en catanyol abstindreuna subordinada del castellà. Aquest fenomen ja ha passat a la península amb el Gallec, que hores d’ara ja no és gran cosa més que un dialecte, essent el portuguès ‒originalment idèntic‒ la vertadera llengua gallega.

Quant al segon, la pèrdua de parlants, hi ha molt a dir. Una llengua no és res si no es parla. ‒deixem a banda el llatí, per la seva excepcionalitat‒. Si no volem que la llengua de Frabra acabi en patuès del castellà ja cal que ens calcem. I la millor sabata és aquella que es pot dur cada dia, festiu i feiner, arreu.

Read Full Post »