Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CARDAMICS’ Category

Hi ha grups de persones que es troben cada quatre o cinc mesos, o cada any, o quan poden, «d’aquest any no passa», es diuen, perquè en el seu moment foren amics. Van anar junts a escola, després a l’institut, i encara a la universitat. Altres es van conèixer fent el grau o el màster, o durant l’Erasmus a l’estranger. També hi ha els que es van conèixer a l’empresa on treballaven fa vint anys. Per què es troben aquestes persones? Em dirà que per amistat. Sí, per suposat, aquest és el nom que donen a la seva relació. Però si vostè pregunta a algú d’aquests que, amb quaranta anys encara es troba amb els seus amics de l’institut, és possible que li digui que ara veu els amics de l’adolescència amb una perspectiva nova. «El nostre punt de vista sobre qüestions econòmiques, socials i polítiques és completament diferent, i n’hi ha que tenen unes idees molt estranyes sobre la vida, la parella, els fills… És clar, d’això no en parlàvem, a l’institut.» Però bé us trobeu de tant en tant, li dirà vostè. «Sí, és clar, ens trobem, però és com un ritual governat per la força del costum. És estrany, però fora d’aquestes trobades, si es donés el cas que disposés de temps, no em vindria pas la idea de dir-li a un d’ells d’anar a prendre alguna cosa, si només haguéssim de ser dos. De fet, si fos a fer ara, crec que amb la majoria dels antics companys no ens faríem pas amics.» Si és així, com és que cada cop que el conviden a una trobada d’antics companys de classe, vostè no falla mai? I el seu interlocutor li respondrà: «Oh, és que si no hi anés els trobaria a faltar d’alguna manera, vull dir, si deixéssim de veure’ns definitivament»

Hi ha qui diu que es mantenen aquestes «amistats» per orgull, perquè si hem estat amics durant quinze o vint anys, ho hem de continuar essent, allò que hem mantingut ‒ni que sigui amb trobades de tant en tant‒ no es pot deixar fer malbé. A banda d’això, és clar, hi ha els records, car les velles amistats ens retornen a un període de la nostra vida. I a voltes no és tant el que hem viscut, sinó com ho recordem o volem recordar-ho. I aquí els amics fan de testimonis de la nostra existència. Potser això, més que no pas cap mena de deure moral, que cap «com cal» és el que fa que, malgrat tot, ens diguem amics.

Read Full Post »

Els «amics de moixaines» és un respectable eufemisme per referir-se al que, de manera impròpia, per influència del castellà, alguns anomenen «follamics». En català, m’atreveixo a dir que hauria de ser alguna cosa així com «cardamics», si volem conservar l’estructura del neologisme anglès: fuckfriends o fuckbuddies.  El cas és que el govern belga, en ocasió dels confinaments domiciliaris en temps de pandèmia,  ha reconegut els drets dels «knuffelcontact», o amics d’abraçades o moixaines. És evident que aquest executiu està amatent a les necessitats de companyia i de contacte de les persones que viuen soles, siguin solteres, vídues, separades o malcasades. El mateix va fer fa temps el govern holandès, amb la figura del «Sexbubby», afegint d’escreix un consell profilàctic força raonable: «Si quedes sempre amb la mateixa persona per mantenir qualsevol tipus de contacte físic o sexual; assegureu-vos que tots dos esteu sans.»

L’executiu holandès, però, no sé si per una qüestió de moralitat o de prevenció respecte a la covid-19, especifica que les persones confinades soles al domicili ‒és clar que es refereix als breus períodes de confinament domiciliari decretats per als moments més aguts de la pandèmia‒ només poden tenir sexe amb una altra. Entenguis, només poden notificar l’existència d’una persona no resident al seu domicili com a visitant habitual. En canvi, en això, el govern belga té la màniga més ampla, i indica que els solters o els que visquin sols poden designar dos companys/es. Això sí, no els poden convidar alhora. La «immoralitat» ha de tenir un límit, faltaria més: parelles sí, trios no.

Estem en una societat cada cop més atomitzada i entotsolada, que ens condemna a «l’anonimat de replà», a la indiferència ferotge dels veïns de l’escala, a la ignorància de la nostra existència entre els habitants del barri i a l’absoluta irrellevància dins de la ciutat. La vella classificació de Pla: «amics, coneguts i saludats» està a punt de passar a la història, aviat no hi haurà ni els «saludats» perquè, amb la mascareta posada, ja no saps si saludes un conegut o un per conèixer. Aviat haurem de sortir amb un rètol a la front amb el nostre nom.

Només ens ha faltat augmentar aquest aïllament amb els successius confinaments, domiciliari, comarcal i local. Ja hi ha estudis sobre els efectes de la solitud no buscada en la salut mental i emocional de la gent que recomanen a individus i executius vetllar per alguna cosa més que per no agafar la infecció. Així doncs, si tenen «bombolla» o amistançat/da, cuidin-lo i cuidin-se, no estalviïn les moixaines.

Read Full Post »