L’AGONIA DEL CATALÀ

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

SENSE FI NO HI HA CAMÍ

«Caminante, no hay camino, se hace camino al andar». Aquests coneguts versos de Machado contenen una veritat parcial. El camí és caminar, cert, no és una cosa feta, sinó que es fa, i no té altra existència que l’acció del caminant. I tanmateix, bé cal que aquest sàpiga  cap on va, altrament no començaria la ruta. A Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, en una conversa entre un gat i Alícia, aquesta pregunta: «Cap on em puc dirigir des d’aquí?» El gat li respon: «Això depèn d’on vulguis anar.» Alícia replica: «Ah, això tant se me’n dóna.» I el gat contesta: «Doncs, aleshores és igual cap on et dirigeixis.» El gat té tota la raó del món. Si no tenim un objectiu, una fita, un destí, digueu-li com vulgueu, és igual la direcció que emprenguem: no anirem enlloc. I també és indiferent l’indret des del qual partim, ni que sigui a tocar d’un possible destí.

Tot plegat té molt a veure amb l’educació: els objectius són les metes de l’acció educativa. Són aquelles coses: coneixements, destreses, actituds, que esperem que els alumnes assoleixin acompanyats per nosaltres –els docents– i gràcies, naturalment, al seu propi esforç i perseverança. Però, ai, si bé tothom creu que les criatures han de ser educades, hi ha gran discrepància quant als objectius finals de l’educació. Per a uns, cal educar per a la vida. Educar és ensenyar a viure, però no qualsevol forma de vida, no la d’un delinqüent o d’un ignorant, en tot igual a una bèstia. Això significa que el «problema» de l’educació és essencialment ètic. Els que pensem així tenim la convicció que ensenyar és més que una feina car és, alhora, una tasca intel·lectual i una empresa moral.

Per a uns altres, l’objectiu de l’educació no és altre que proporcionar a uns un mitjà de vida i als altres una mà d’obra dotada de les «competències professionals» bàsiques que els permeti ‒i no cal més‒ rendir laboralment. Per a uns tercers, finalment, l’educació no és altre que un camp de batalla polític, on cal sembrar consignes per recol·lectar vots. No dic més, volgut lector. Vostè, que és una persona educada, formada i amb criteri propi, sabrà disculpar les meves simplificacions, i alhora em podrà dir quina o quines de les tres orientacions està prenent l’educació al nostre país.

Read Full Post »

APROVAR SUSPENENT

Jo no sé vostè, però quan duc el cotxe al taller, vull que me l’arreglin. No en tinc prou que em diguin que no se n’han sortit però que he d’abonar igual la factura perquè el mecànic s’hi ha estat hores i, sobretot, s’ha esforçat molt. Tampoc no em satisfà que em diguin que m’he de fer al càrrec que l’operari té problemes a casa, que no s’entén amb els pares (amb els quals, pel que sembla, encara viu) i que, a causa d’altres variades circumstàncies, li costa concentrar-se: el distreu cada mosca que es posa damunt del càrter. Per tot plegat em rebenta que, per arrodonir el discurs, el propietari del taller, mentre em torna les claus d’un cotxe que no arranca, em presenti la factura dient que ja em faran un «pla individual de pagament», a còmodes terminis, però que pagui igualment.

Read Full Post »