Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Amor’ Category

Existeix una forma d’acomiadar-se de la parella, (també de l’amic o el familiar) pel simple procediment de no respondre les seves trucades, els seus missatges de text (també les seves cartes, per bé que ara ja no se n’envia) sense cap advertiment previ i sense cap justificació aparent. Inclou també, necessàriament, el fet d’ignorar qualsevol intent d’aproximació o de contacte de la persona expressament bandejada. No cal dir-ho, les noves formes de relació, que sovint s’inicien a través de les xarxes socials o aplicacions de cites i el fet que cada cop més vivim en aglomeracions on és fàcil no veure més la persona a qui no vols veure, faciliten enormement l’anonimat i l’ocultació, és tan fàcil com prémer la tecla «suprimir». El procés no té res a veure amb la coneguda expressió «acomiadar-se a la francesa», que al·ludeix més aviat a la descortesia de no prendre comiat quan hom se’n va d’un lloc. De fet, els anglesos li van posar nom tot seguit. «Ghosting», gerundi que deriva del mot «ghost» o fantasma. Així, l’acomiadament agreujat (acomiadament amb greuge: acció o omissió, física o virtual, que perjudica injustament a una persona o a una institució) troba en el terme «ghosting» un bon concepte-metàfora.

«Fer un fantasma» seria una forma d’escapolir-se o fer-se el mort però només per a determinades persones, justament aquelles a les quals no volem donar cap explicació, amb les quals volem trencar la nostra relació o compromís o que han deixat d’interessar-nos. Des del punt de vista de la «víctima», que li facin un fantasma és lleig, al principi hom no sap si és que no han vist el missatge o se n’han oblidat. I encara després, quan és evident que l’ignoren, hom no sap si hi ha un malentès, si ha fet alguna cosa o si l’aparten sense explicació amb afany d’ofendre i menysprear, per simple covardia o per pura descortesia i mala educació.

Jo sempre he cregut en allò de «dir les coses a la cara». La paraula més gruixuda, el missatge més dur, són més educats que el silenci. Als que callen els manca gairebé sempre gentilesa i finor de cor. Callar és una objecció, empassar-se les coses produeix necessàriament un mal caràcter, fa malbé l’estómac, produeix o és el resultat d’una dispèpsia (mala digestió) de l’esperit.

Read Full Post »

Avui en dia les relacions personals segueixen el guió del mercat, on els preus pugen i baixen segons augmenta o disminueix l’oferta o la demanda. Al mercat, seguint la tremenda lògica del cost-benefici, amatent d’una rendibilitat variable i inconstant, valors com ara la lleialtat i la veracitat, o costums com ara fer honor a la paraula donada i als compromisos adquirits voluntàriament, són pràcticament obsolets.

Quan t’adones que mantens la feina perquè l’empresari o l’administració no ha trobat ningú que faci el mateix que tu per menys diners o en condicions pitjors; quan veus ben clar que aquell qui et contracta només se sent vinculat a tu per un paper, d’obligat compliment segons marqui la llei, ja et vas fent a la idea que no pots esperar cap lleialtat per la seva part. Prens consciència que no pots esperar que, si les vendes afluixen, augmenten els costos o es preveuen determinats canvis en la legislació laboral, l’empresari faci alguna cosa per tu, si li ha de costar diners. Així les coses, saps que no pots comptar amb cap mena de lleialtat de les persones amb qui mantens relacions econòmiques, siguin de treball o d’associació professional. I si no pots esperar lleialtat de ningú, és evident que tu, a tornajornals, tampoc no tens cap obligació de tenir-ne cap amb els altres.

Aquesta dinàmica de l’economia i, és clar, també de la política, ha contaminat totes les relacions humanes, que ja són vistes i viscudes des de la perspectiva de la caixa registradora. Això val també per a les relacions amoroses, on el matrimoni, entès com a institució feta per a durar i construir, està pràcticament obsolet. Ara s’estilen més les relacions superficials i sense compromís ferm, on hom tria parella com qui compra per internet un producte que després pot tornar. Tot l’entorn d’aplicacions com Tinder és testimoni del que dic. Les relacions duren poc i estan sotmeses a canvi constant. Ja se sap, quan hom patina sobre gel prim cal patinar molt ràpid. Per això, quan hom veu una parella que es compromet, que és capaç d’empenyorar la paraula amb una promesa de lleialtat i d’afecte, a romàntics com jo se’ls eixampla el cor mentre recobren l’esperança. No m’ho tinguin massa en compte, avui es casa la meva filla, a qui desitjo el millor.

El vertader discurset de boda, però, és el que transcric a continuació. Està en català i anglès, atès que una part de la família i amics viuen als EUA.

DISCURSET BODA/WEDDING SPEECH

Bona tarda a tothom. Vull dir-vos, en primer lloc, que no parlo només com a pare de la nòvia, sinó també en nom dels pares de Daniel i de nosaltres dos, perquè, com tothom sap, quan es casa una parella, també ho fan els pares, i fins i tot les famílies.

Així doncs, us volem donar la benvinguda a tots i a totes, tant als amics i familiars que venen de molt lluny (Amèrica, Escòcia, Suècia, Alemanya i Lituània) com els que venen de Catalunya. Us volem agrair que avui sigueu aquí per compartir la nostra alegria.

Good afternoon to everybody. I would like to tell you, first of all, that I speak not only as a bride’s father, but also on behalf of Daniel’s parents and the two of us, because, as everyone knows, when a couple marries, so do the parents and families.

So, we want to welcome you all, both friends and family who have come from far away (America, Scotland, Sweden, Germany and Lithuania) and those who come from Catalonia. We want to thank you very much  for being here today to share our joy.

També volem agrair al Toni que ens hagi llegit el seu magnífic poema, i a Kelly pels seus bons oficis de la cerimònia, i també per fer-nos un resum dels anys que fa que Ariadna i Daniel estan junts, i ja són 8 (de fet, hi ha matrimonis que duren molt menys). Van començar a Orient i continuen a Occident, la seva és una història d’amor internacional i cosmopolita, com els seus protagonistes, que han passejat la seva relació per tres continents.

We would also like to thank Toni for reading his magnificent poem, and Kelly for her good cerimony skills, and also for sharing with/giving us a summary of the years that Ariadna and Daniel have been together, and they are already 8 (in fact, there are marriages that last much less). They started in the East and continue in the West, theirs is an international and cosmopolitan love story, like their protagonists, who have spent their relationship in three continents.

La festa d’avui és per ells dos, que han volgut fer-nos partícips de la seva unió, desitgem-los doncs, una vida llarga perquè la puguin gaudir molts anys, si pot ser en vida nostra, (encara que això últim ja és demanar massa); molta salut perquè res no entrebanqui els seus projectes i molta sort perquè res no enteli la seva relació.

Today’s celebration is for the two of them, who have wanted to make us participants of their union, so we wish them a long life so that they can enjoy it for many years, if possible in our lifetime, (although this last one is already asking too much); good health so that nothing hinders their projects and good luck so that nothing hinders their relationship.

Al diàleg El Convit, de Plató es narra una reunió com ara la nostra, amb gent convidada per celebrar un esdeveniment important. Els convidats decideixen fer un ús moderat del vi perquè al final de l’àpat hauran de fer, per torns, un discurs sobre EROS, el déu de l’amor dels grecs antics.  Sort que només eren 8 perquè si nosaltres féssim el mateix, estaríem una setmana. En qualsevol cas, poderós déu és l’amor, que inspira coratge i noblesa en els que s’estimen, i que permet afrontar totes les dificultats d’aquest viatge de la vida. I parlant de viatges, cal recordar als que avui s’han casat de nou que la vida que emprenen és justament això, un viatge, i que ens cal desitjar, com diu el poeta, que duri molts anys, i que siguin moltes les matinades. Cal recordar-los, com diu el poema de Kavafis que explica el viatge d’Odisseu cap a Ítaca, que no han de forçar gens aquesta travessia que han començat, que han d’esperar a ser vells quan arribin a la seva illa, rics de tot el que hauran guanyat fent el camí, un camí que és alhora destí, sense el qual no haurien sortit.

In Plato’s dialogue The feast (The banquet), Plato narrates a meeting like ours, with people invited to celebrate an important event. The guests decide to make a moderate use of wine because at the end of the meal they have to make, in turns, a speech about EROS, the god of love of the ancient Greeks.  Luckily there were only 8 of them, because if we were to do the same, we would last for a week. In any case, powerful God is love, which inspires courage and nobility in those who esteem each other, and which allows us to face all the difficulties of this journey of life. And speaking of travel, we must remind those who have now remarried that the life they undertake is just that, a journey, and we must wish, as the poet says, that it lasts for many years, and that there are a lot of mornings. It is important to remind them, as Kavafis’ poem that explains Odysseus’ journey to Ithaca says, that they should not force this journey they have started, that they have to wait to be old when they arrive at their island, rich with everything they have gained along the way, a road that is also a destiny, without which they would not have left.

Això del matrimoni sempre suma. Els que es casen guanyen un company de viatge i de vida, també guanyen uns sogres, que són uns nous pares. I els pares, alhora guanyem un fill o una filla, i també guanyem uns consogres i una família nova a qui estimar.

A Ariadna l’estimàvem fins i tot abans que naixés. A Daniel vam començar a estimar-lo fa vuit anys quan va venir per primer cop a casa i ens el vam afillar. D’ella podria explicar munió d’anècdotes de la infància i l’adolescència, cosa que no faré. Resumiré dient que estem molt orgullosos d’ella i que si nosaltres sempre hem intentat donar-li ales, ella sola ha après a volar.

That thing of marriage always adds up. Those who get married gain a travel and life partner; they also gain in-laws, who are new parents. And the parents, at the same time, we gain a daughter or a son-in-law, and we also gain in-laws and a new family to love.

We loved Ariadna even before she was born. We started to love Daniel eight years ago when he came home for the first time and we godfathered him. I could explain a lot of childhood and adolescence anecdotes about Ariadna, which I won’t do. I will summarize it all by saying that we are very proud of her and that even if we have always tried to give her wings, she has learned to fly by herself.

Daniel, fill, estem molt contents que siguis el marit i company de vida d’Ariadna, sabem que tots dos feu una parella excel·lent i que esteu en les millors condicions per fer-vos feliços l’un a l’altre i permetre que els quatre pares que teniu siguem també feliços d’acompanyar-vos i de veure-us.

Perquè tot sigui com acabo de descriure-ho, els pares: Ashley i Carme, Terence i jo mateix, volem aixecar la nostra copa i convidar-vos a tots a fer-ho. Per Dan i Ariadna, per Ariadna i Dan, perquè siguin molt feliços.

Daniel, son, we are very happy that you are Ariadna’s husband and and life partner, we know that you both make an excellent couple and that you are in the best conditions to make each other happy and allow that the four parents you have may also be happy to accompany you and see you.

So that everything is as I just described it, parents: Ashley and Carme, Terence and myself, we want to raise our glass and invite you all to do so. To Dan and Ariadna, To Ariadna and Dan, so that you may be very happy.

Read Full Post »

«Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.» Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes no són gaire diferents «…He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo… en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias». Quant al desenvolupament, moltes contenen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21, tercera bateria, on en Josep tenia el destí i que ell, com els altres reclutes, havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és «Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo». Hores d’ara en prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que encara conserven les rigideses estructurals que els són pròpies. Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada, especialment quan els corresponent tenien una relació ben propera.

Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys. Els meus pares no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien aprés a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (al carrer sí, oportuns «hable en cristiano» se sentien sovint), ells no el sabien escriure.

D’aquí venim. Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir ara les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha «Apartheid lingüístic» contra el castellà.

Read Full Post »

Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.

En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu ­–o, gairebé pitjor, se’ls mostra­– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.

A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.

Read Full Post »

Els «amics de moixaines» és un respectable eufemisme per referir-se al que, de manera impròpia, per influència del castellà, alguns anomenen «follamics». En català, m’atreveixo a dir que hauria de ser alguna cosa així com «cardamics», si volem conservar l’estructura del neologisme anglès: fuckfriends o fuckbuddies.  El cas és que el govern belga, en ocasió dels confinaments domiciliaris en temps de pandèmia,  ha reconegut els drets dels «knuffelcontact», o amics d’abraçades o moixaines. És evident que aquest executiu està amatent a les necessitats de companyia i de contacte de les persones que viuen soles, siguin solteres, vídues, separades o malcasades. El mateix va fer fa temps el govern holandès, amb la figura del «Sexbubby», afegint d’escreix un consell profilàctic força raonable: «Si quedes sempre amb la mateixa persona per mantenir qualsevol tipus de contacte físic o sexual; assegureu-vos que tots dos esteu sans.»

L’executiu holandès, però, no sé si per una qüestió de moralitat o de prevenció respecte a la covid-19, especifica que les persones confinades soles al domicili ‒és clar que es refereix als breus períodes de confinament domiciliari decretats per als moments més aguts de la pandèmia‒ només poden tenir sexe amb una altra. Entenguis, només poden notificar l’existència d’una persona no resident al seu domicili com a visitant habitual. En canvi, en això, el govern belga té la màniga més ampla, i indica que els solters o els que visquin sols poden designar dos companys/es. Això sí, no els poden convidar alhora. La «immoralitat» ha de tenir un límit, faltaria més: parelles sí, trios no.

Estem en una societat cada cop més atomitzada i entotsolada, que ens condemna a «l’anonimat de replà», a la indiferència ferotge dels veïns de l’escala, a la ignorància de la nostra existència entre els habitants del barri i a l’absoluta irrellevància dins de la ciutat. La vella classificació de Pla: «amics, coneguts i saludats» està a punt de passar a la història, aviat no hi haurà ni els «saludats» perquè, amb la mascareta posada, ja no saps si saludes un conegut o un per conèixer. Aviat haurem de sortir amb un rètol a la front amb el nostre nom.

Només ens ha faltat augmentar aquest aïllament amb els successius confinaments, domiciliari, comarcal i local. Ja hi ha estudis sobre els efectes de la solitud no buscada en la salut mental i emocional de la gent que recomanen a individus i executius vetllar per alguna cosa més que per no agafar la infecció. Així doncs, si tenen «bombolla» o amistançat/da, cuidin-lo i cuidin-se, no estalviïn les moixaines.

Read Full Post »

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Llàstima del careto del dictador asssassí que presidia cada enviament

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format  n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams?  Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…

De quan a la força havíem d’escriure’ns en castellà

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.

Read Full Post »

DESAMOR ODIHi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. (més…)

Read Full Post »

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor». (més…)

Read Full Post »

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats. (més…)

Read Full Post »

angel-hernandez-con-esposa-maria-jose-carrasco-1554397185502«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »