Els «amics de moixaines» és un respectable eufemisme per referir-se al que, de manera impròpia, per influència del castellà, alguns anomenen «follamics». En català, m’atreveixo a dir que hauria de ser alguna cosa així com «cardamics», si volem conservar l’estructura del neologisme anglès: fuckfriends o fuckbuddies. El cas és que el govern belga, en ocasió dels confinaments domiciliaris en temps de pandèmia, ha reconegut els drets dels «knuffelcontact», o amics d’abraçades o moixaines. És evident que aquest executiu està amatent a les necessitats de companyia i de contacte de les persones que viuen soles, siguin solteres, vídues, separades o malcasades. El mateix va fer fa temps el govern holandès, amb la figura del «Sexbubby», afegint d’escreix un consell profilàctic força raonable: «Si quedes sempre amb la mateixa persona per mantenir qualsevol tipus de contacte físic o sexual; assegureu-vos que tots dos esteu sans.»
L’executiu holandès, però, no sé si per una qüestió de moralitat o de prevenció respecte a la covid-19, especifica que les persones confinades soles al domicili ‒és clar que es refereix als breus períodes de confinament domiciliari decretats per als moments més aguts de la pandèmia‒ només poden tenir sexe amb una altra. Entenguis, només poden notificar l’existència d’una persona no resident al seu domicili com a visitant habitual. En canvi, en això, el govern belga té la màniga més ampla, i indica que els solters o els que visquin sols poden designar dos companys/es. Això sí, no els poden convidar alhora. La «immoralitat» ha de tenir un límit, faltaria més: parelles sí, trios no.
Estem en una societat cada cop més atomitzada i entotsolada, que ens condemna a «l’anonimat de replà», a la indiferència ferotge dels veïns de l’escala, a la ignorància de la nostra existència entre els habitants del barri i a l’absoluta irrellevància dins de la ciutat. La vella classificació de Pla: «amics, coneguts i saludats» està a punt de passar a la història, aviat no hi haurà ni els «saludats» perquè, amb la mascareta posada, ja no saps si saludes un conegut o un per conèixer. Aviat haurem de sortir amb un rètol a la front amb el nostre nom.
Només ens ha faltat augmentar aquest aïllament amb els successius confinaments, domiciliari, comarcal i local. Ja hi ha estudis sobre els efectes de la solitud no buscada en la salut mental i emocional de la gent que recomanen a individus i executius vetllar per alguna cosa més que per no agafar la infecció. Així doncs, si tenen «bombolla» o amistançat/da, cuidin-lo i cuidin-se, no estalviïn les moixaines.
Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?” Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació, Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl 
Marx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.
dignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors
molt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.
Hi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. 
No és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. 
Per a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps. 
