Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘AMISTAT’ Category

… I et diré què seràs.» És aquesta una màxima de provada solvència. No hi ha pare responsable que no vulgui saber amb qui surten els seus fills, car és perfectament conscient que la (mala) influència dels amics pot malmetre la millor de les educacions. Deu ser per això que els pares es preocupen tant a l’hora de trobar escola, creuen que els companys de classe també ho seran de lleure. Aquesta esperança, però, sovint es revela vana car els fills tenen unes afinitats electives que no sempre responen a les expectatives dels pares.

La dita de l’encapçalament, però, té la cua de palla, si més no en algun cas. Jesucrist, si hem de fer cas dels Evangelis, no feia altre que freqüentar malfactors, lladres, prostitutes, recaptadors d’impostos, pecadors i marginats de tota jeia. Amb tot i això, la seva virtut no es veié mai afectada; és més, en algun lloc es troba escrit que digué que no havia vingut a cridar els justos, sinó els que no ho eren, perquè els qui necessiten metge no són els sans, sinó els malalts. El problema d’aquest exemple és que no val universalment. Vegem el cas dels metges, que viuen entre malalts, el tracte i la cura de la salut dels quals sovint els deteriora la pròpia, car la freqüentació de certes malalties en facilita el contagi. Fa un parell de dies la directora del Servei Català de la Salut (CatSalut) va dir que 700 professionals del sistema sanitari català estan de baixa després d’haver donat positiu de Covid. No són pocs, doncs, els professionals que han vist afectada la seva salut de resultes del seu compromís amb la salut dels altres. Vagi per tots ells el meu reconeixement.

Hi ha persones tan egoistes i estúpides que pensen que això de la prevenció contra la Covid no els concerneix, que només obeeixen l’amenaça de sanció i que creuen que els professionals del sistema sanitari estan per servir-los. Raonament idèntic al dels cínics desaprensius que no recullen la merda del seu gos perquè els treballadors dels serveis de neteja es puguin guanyar la vida. 

Que els sanitaris caiguin malalts en l’exercici i a causa de la seva feina els honora. Però és inacceptable que això sigui en part per culpa de la nostra displicència, de la nostra ignorància culpable i de la nostra irresponsabilitat.

Read Full Post »

Els «amics de moixaines» és un respectable eufemisme per referir-se al que, de manera impròpia, per influència del castellà, alguns anomenen «follamics». En català, m’atreveixo a dir que hauria de ser alguna cosa així com «cardamics», si volem conservar l’estructura del neologisme anglès: fuckfriends o fuckbuddies.  El cas és que el govern belga, en ocasió dels confinaments domiciliaris en temps de pandèmia,  ha reconegut els drets dels «knuffelcontact», o amics d’abraçades o moixaines. És evident que aquest executiu està amatent a les necessitats de companyia i de contacte de les persones que viuen soles, siguin solteres, vídues, separades o malcasades. El mateix va fer fa temps el govern holandès, amb la figura del «Sexbubby», afegint d’escreix un consell profilàctic força raonable: «Si quedes sempre amb la mateixa persona per mantenir qualsevol tipus de contacte físic o sexual; assegureu-vos que tots dos esteu sans.»

L’executiu holandès, però, no sé si per una qüestió de moralitat o de prevenció respecte a la covid-19, especifica que les persones confinades soles al domicili ‒és clar que es refereix als breus períodes de confinament domiciliari decretats per als moments més aguts de la pandèmia‒ només poden tenir sexe amb una altra. Entenguis, només poden notificar l’existència d’una persona no resident al seu domicili com a visitant habitual. En canvi, en això, el govern belga té la màniga més ampla, i indica que els solters o els que visquin sols poden designar dos companys/es. Això sí, no els poden convidar alhora. La «immoralitat» ha de tenir un límit, faltaria més: parelles sí, trios no.

Estem en una societat cada cop més atomitzada i entotsolada, que ens condemna a «l’anonimat de replà», a la indiferència ferotge dels veïns de l’escala, a la ignorància de la nostra existència entre els habitants del barri i a l’absoluta irrellevància dins de la ciutat. La vella classificació de Pla: «amics, coneguts i saludats» està a punt de passar a la història, aviat no hi haurà ni els «saludats» perquè, amb la mascareta posada, ja no saps si saludes un conegut o un per conèixer. Aviat haurem de sortir amb un rètol a la front amb el nostre nom.

Només ens ha faltat augmentar aquest aïllament amb els successius confinaments, domiciliari, comarcal i local. Ja hi ha estudis sobre els efectes de la solitud no buscada en la salut mental i emocional de la gent que recomanen a individus i executius vetllar per alguna cosa més que per no agafar la infecció. Així doncs, si tenen «bombolla» o amistançat/da, cuidin-lo i cuidin-se, no estalviïn les moixaines.

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Llàstima del careto del dictador asssassí que presidia cada enviament

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format  n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams?  Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…

De quan a la força havíem d’escriure’ns en castellà

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.

Read Full Post »

FREUD FUMANT1Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?”  Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació,  Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl CAMP CONCENTRACIÓMarx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.

Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: líving and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció, els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer.

Quan aquests fets van tenir lloc no hi havia cap regulació jurídica del dret a morir FREUD FUMANTdignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors

FREUD FUMANT3 AMB LA FILLA

Sigmund i Anna Freud (la seva filla)

permanents i difícils de suportar.

No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit… En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa pel dret a morir dignament d’una persona. Les nostres legislacions, que malgrat els obstacles, progressen adequadament, encara han de fer molt per aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i per la mort dels ciutadans.

*El text és una recreació del context i de la conversa entre Freud i Schur. En realitat Schur, al seu llibre diu que, després de patir max schur freud living and dyingmolt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.

 

Read Full Post »

DESAMOR ODIHi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. (més…)

Read Full Post »

SOLITUD CHAPLINNo és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. (més…)

Read Full Post »

AMITIE COMNUMICATIONPer a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps. (més…)

Read Full Post »