Existeix una forma d’acomiadar-se de la parella, (també de l’amic o el familiar) pel simple procediment de no respondre les seves trucades, els seus missatges de text (també les seves cartes, per bé que ara ja no se n’envia) sense cap advertiment previ i sense cap justificació aparent. Inclou també, necessàriament, el fet d’ignorar qualsevol intent d’aproximació o de contacte de la persona expressament bandejada. No cal dir-ho, les noves formes de relació, que sovint s’inicien a través de les xarxes socials o aplicacions de cites i el fet que cada cop més vivim en aglomeracions on és fàcil no veure més la persona a qui no vols veure, faciliten enormement l’anonimat i l’ocultació, és tan fàcil com prémer la tecla «suprimir». El procés no té res a veure amb la coneguda expressió «acomiadar-se a la francesa», que al·ludeix més aviat a la descortesia de no prendre comiat quan hom se’n va d’un lloc. De fet, els anglesos li van posar nom tot seguit. «Ghosting», gerundi que deriva del mot «ghost» o fantasma. Així, l’acomiadament agreujat (acomiadament amb greuge: acció o omissió, física o virtual, que perjudica injustament a una persona o a una institució) troba en el terme «ghosting» un bon concepte-metàfora.
«Fer un fantasma» seria una forma d’escapolir-se o fer-se el mort però només per a determinades persones, justament aquelles a les quals no volem donar cap explicació, amb les quals volem trencar la nostra relació o compromís o que han deixat d’interessar-nos. Des del punt de vista de la «víctima», que li facin un fantasma és lleig, al principi hom no sap si és que no han vist el missatge o se n’han oblidat. I encara després, quan és evident que l’ignoren, hom no sap si hi ha un malentès, si ha fet alguna cosa o si l’aparten sense explicació amb afany d’ofendre i menysprear, per simple covardia o per pura descortesia i mala educació.
Jo sempre he cregut en allò de «dir les coses a la cara». La paraula més gruixuda, el missatge més dur, són més educats que el silenci. Als que callen els manca gairebé sempre gentilesa i finor de cor. Callar és una objecció, empassar-se les coses produeix necessàriament un mal caràcter, fa malbé l’estómac, produeix o és el resultat d’una dispèpsia (mala digestió) de l’esperit.
Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?” Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació, Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl 
Marx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.
dignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors
molt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.
Hi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. 
No és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. 
Per a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps. 
Ramon Camats 