Hi ha grups de persones que es troben cada quatre o cinc mesos, o cada any, o quan poden, «d’aquest any no passa», es diuen, perquè en el seu moment foren amics. Van anar junts a escola, després a l’institut, i encara a la universitat. Altres es van conèixer fent el grau o el màster, o durant l’Erasmus a l’estranger. També hi ha els que es van conèixer a l’empresa on treballaven fa vint anys. Per què es troben aquestes persones? Em dirà que per amistat. Sí, per suposat, aquest és el nom que donen a la seva relació. Però si vostè pregunta a algú d’aquests que, amb quaranta anys encara es troba amb els seus amics de l’institut, és possible que li digui que ara veu els amics de l’adolescència amb una perspectiva nova. «El nostre punt de vista sobre qüestions econòmiques, socials i polítiques és completament diferent, i n’hi ha que tenen unes idees molt estranyes sobre la vida, la parella, els fills… És clar, d’això no en parlàvem, a l’institut.» Però bé us trobeu de tant en tant, li dirà vostè. «Sí, és clar, ens trobem, però és com un ritual governat per la força del costum. És estrany, però fora d’aquestes trobades, si es donés el cas que disposés de temps, no em vindria pas la idea de dir-li a un d’ells d’anar a prendre alguna cosa, si només haguéssim de ser dos. De fet, si fos a fer ara, crec que amb la majoria dels antics companys no ens faríem pas amics.» Si és així, com és que cada cop que el conviden a una trobada d’antics companys de classe, vostè no falla mai? I el seu interlocutor li respondrà: «Oh, és que si no hi anés els trobaria a faltar d’alguna manera, vull dir, si deixéssim de veure’ns definitivament»
Hi ha qui diu que es mantenen aquestes «amistats» per orgull, perquè si hem estat amics durant quinze o vint anys, ho hem de continuar essent, allò que hem mantingut ‒ni que sigui amb trobades de tant en tant‒ no es pot deixar fer malbé. A banda d’això, és clar, hi ha els records, car les velles amistats ens retornen a un període de la nostra vida. I a voltes no és tant el que hem viscut, sinó com ho recordem o volem recordar-ho. I aquí els amics fan de testimonis de la nostra existència. Potser això, més que no pas cap mena de deure moral, que cap «com cal» és el que fa que, malgrat tot, ens diguem amics.
Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?” Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació, Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl 
Marx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.
dignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors
molt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.
Hi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. 
No és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. 
Per a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps. 
Ramon Camats 