Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.
Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams? Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…
El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.
Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?” Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació, Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl 
Marx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.
dignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors
molt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.
Hi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. 
No és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. 
Per a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps. 
