Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ALIMENTACIÓ’ Category

Volgut lector, si li pregunto quantes denominacions d’origen hi ha a Catalunya, quantes en podria dir sense consultar? Si vostè és de Lleida, segurament dirà, tot seguit: “Costers del Segre”, i, en funció de la seva cultura enològica, mencionarà Priorat, Montsant, Terra Alta, Empordà, Alella, Cava, Conca de Barberà, Empordà, Pla de Bages, Tarragona o la denominació genèrica Catalunya. Confesso que jo mateix, abans d’informar-me, no n’hauria pas anomenat més de tres. És curiós que, amb tantes denominacions d’origen i essent, històricament parlant, un país productor de vins i caves, som dels que menys vi consumim? 

Fa uns dies vaig visitar la finca Mas Sinen, a Poboleda, un poblet del Priorat, encaixonat entre serres, on s’arriba per una carretereta plena de revolts. Salvador Burgos Porta, copropietari del celler i de les terres que el volten, tot passejant pels bancals plens de ceps de Cabernet, de Garnatxa, de Xardonay, de Ximenis…, ens va fer una explicació prolixa i entusiasta de la feina de viticultor. Va començar pel sòl on viuen els ceps, un sòl fet de Llicorella llimosa, un tipus de pissarra de tons ocres i blavosos. Aquest terra de roca metamòrfica de gra fi, d’un laminat trencadís, combinat amb el microclima de la zona, la baixa pluviometria, garanteix un raïm dens i un vi excel·lent. He de confessar que, fill de pagesos com soc, feia molt de temps que no sentia ningú parlar amb semblant intensitat i afecció del que significa viure de la terra. Al capdavall, ben comprensible, fa quaranta anys, quan els joves del Priorat abandonaven la tradició familiar a la recerca d’un futur millor, en Salvador va decidir quedar-se a casa i seguir amb la tradició vinícola. Acompanyat d’altres, van fundar cooperatives agràries i, poc a poc, van ressuscitar econòmicament i turística una comarca que ara resplendeix.

Si Alcarràs representa la decadència d’un sistema de vida, Poboleda simbolitza la seva resurrecció. Totes les comparacions són odioses, i aquesta no serà pas l’excepció. La pel·lícula Alcarràs ha posat davant dels ulls de molta gent el drama que viuen els pagesos de la comarca del Segrià amb la fruita, ofegats econòmicament pels preus a què es veuen obligats a vendre els seus productes, sempre per sota dels costos de producció. Obligats, en fi, a abandonar les seves terres, els indrets on han viscut durant generacions, per trobar altres feines i altres llars.

Com acabo d’explicar, el mateix drama va passar al Priorat fa quaranta anys, quan la comarca es dessagnava. Però hi va haver qui es va quedar. No diré allò de “qui resisteix, guanya” perquè les condicions no són les mateixes: la fruita és perible mentre el vi guanya amb el temps, però sí que hem de trobar la manera de fer del Segrià un Priorat.

Read Full Post »

Sempre hem pensat que fossin quins fossin els problemes amb què ens trobéssim, la ciència ens trauria del mal pas. Si és una pandèmia, la medicina ens facilitarà la vacuna corresponent i, si no és possible, els medicaments faran que la malaltia mortal esdevingui crònica. Això ha passat amb la SIDA i amb la COVID. Si la humanitat creix molt i no tenim menjar per tothom, la tecnociència farà augmentar la producció d’aliments: l’enginyeria genètica produirà cereals que creixin sense a penes aigua i crearem fertilitzants que triplicaran les collites. Si tenim més cotxes a les carreteres i anem curts de benzina, o bé trobarem més petroli amb novíssimes tècniques de prospecció, o bé aconseguirem que els vehicles consumeixin la meitat o bé trobarem alternatives als combustibles fòssils… Ha anat tan bé tot plegat que ara ja podem parlar d’una nova religió, la Tecnolatria, una mena d’adoració civil, sense oracions i sense cerimonial, de «La Ciència que ho pot tot», un déu vivent, tangible i d’efectes immediats.

          I tanmateix, tot plegat no és més que un miratge. Tothom sap, per una banda, que els recursos del planeta són limitats, que l’aigua disponible no és infinita i que la contaminació creixent en fa minvar la quantitat i qualitat. Quant als minerals fòssils, ja fa temps que sabem que molts són a punt d’esgotar-se amb l’actual ritme d’extracció o d’explotació. Per altra banda, poc a poc ens hem anat adonant que no hi ha una «ciència bona» que, per oposició a una «ciència dolenta» pugui fer el paper de Déu contra el diable. M’explico, la ciència bona seria, posem per cas, la tecnologia agrària dels fertilitzants. La ciència dolenta seria la bomba atòmica.  Vegem l’exemple: Els adobs estan fets de Nitrogen, Potasa i Fòsfor, i actualment es fan a través d’un procés químic que necessita grans quantitats de gas natural. Sense aquest gas, que anem esgotant, no podrem produir prou aliments, sense aliments… Però és que, alhora, els fertilitzants contaminen el sòl, i les aigües subterrànies, i el seu excés fa augmentar el nombre de tumors entre els que consumeixen els productes…

Sempre hem acabat fent tot el que ‒científicament‒ es podia fer. Hem actuat com si visquéssim en un espai infinit i ara comencem a adonar-nos que vivim en un barquet molt petit, amb recursos limitats que cal aprofitar. Potser comença a ser hora de desaccelerar.

Read Full Post »

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

JACK DANIELS WHISKEY«Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi». Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. (més…)

Read Full Post »

INTESTÍ PENSANTEl cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra? (més…)

Read Full Post »

carnsaladaAbstingueu-vos, mortals, d’embrutar els vostres cossos amb menjars fastigosos. Hi ha cereals, hi ha fruites i raïms als ceps, i plantes que és possible cuinar al foc (…) Amb carn, en canvi, sadollen la seva gana les feres, i encara no totes (…) Ai, quin crim més horrible és que s’emmagatzemin vísceres dins de vísceres i que, atipant-se de cos, un cos ansiós s’engreixi i que un ésser animat visqui de la mort d’un altre! És a dir, que, amb tants recursos com produeix la Terra, la millor de les mares, no t’agrada altra cosa que mastegar amb salvatges dents sinistres talls i reproduir els usos dels Cíclops***, i llevat que destrueixis algú altre no podràs satisfer les apetències del teu ventre voraç i de detestables hàbits» (més…)

Read Full Post »