Tomas Paine va escriure «Common sense» al gener de l’any 1776, sis mesos abans que les tretze colònies angleses a Amèrica declaressin la seva independència del regne britànic. El pamflet va ser llegit arreu, es van vendre 500.000 còpies en poc temps, i va preparar el camí mental que els americans havien de recórrer fins a prendre el determini de volar sols. Al text, Paine diu que els americans no s’han de limitar a discutir amb la corona anglesa les abusives taxes amb què aquesta els empobreix. El que han de fer, al marge de qualsevol altra consideració, és lluitar per la independència, perquè és l’única cosa amb sentit comú que poden fer. Tot seguit parla de la república, que és la forma de govern que correspon a un poble racional que no vol ser esclau d’una monarquia hereditària que distingeix falsament entre reis i súbdits i per acabar apunta quatre idees sobre els passos que s’han de fer. L’escrit de Paine és molt interessant perquè, sense cap rancúnia contra els anglesos ‒ell també ho és, per naixement‒ s’adreça a tots els habitants de les colònies, per tal de fer-los veure que, amb independència de si estimen més o menys la pàtria de naixement, han d’adonar-se que no els convé en absolut seguir sotmesos al seu domini tirànic.
La literatura de les declaracions d’independència és molt florida, i España compta amb el dubtós honor d’haver estat objecte de moltes. Totes fan referència al dret a constituir un estat nou, a la necessària llibertat dels pobles i a les infames condicions en què la monarquia espanyola manté els seus súbdits de les colònies. La més antiga d’aquestes declaracions és l’Acta d’Abjuració dels Països Baixos, de 26 de juliol de 1581, on es diu que «Déu no va crear els homes esclaus del seu príncep, per obeir les seves ordres, sinó que va crear el príncep per a governar per al bé dels seus subjectes. I quan no es comporta així, sinó que per contra els oprimeix, en cerca d’oportunitats per a infringir els seus antics costums i privilegis i exigir-los el compliment servil, aleshores ja no és un príncep, sinó un tirà i els subjectes només l’han de veure així.» A la declaració parlen del monarca, però si mirem el capteniment habitual del regne d’España, oi que fa una estranya impressió d’actualitat?
Quan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és 
que no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? 
Ramon Camats 