Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 25/06/2022

«Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.» Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes no són gaire diferents «…He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo… en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias». Quant al desenvolupament, moltes contenen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21, tercera bateria, on en Josep tenia el destí i que ell, com els altres reclutes, havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és «Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo». Hores d’ara en prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que encara conserven les rigideses estructurals que els són pròpies. Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada, especialment quan els corresponent tenien una relació ben propera.

Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys. Els meus pares no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien aprés a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (al carrer sí, oportuns «hable en cristiano» se sentien sovint), ells no el sabien escriure.

D’aquí venim. Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir ara les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha «Apartheid lingüístic» contra el castellà.

Read Full Post »

Volgut lector, si li pregunto quantes denominacions d’origen hi ha a Catalunya, quantes en podria dir sense consultar? Si vostè és de Lleida, segurament dirà, tot seguit: “Costers del Segre”, i, en funció de la seva cultura enològica, mencionarà Priorat, Montsant, Terra Alta, Empordà, Alella, Cava, Conca de Barberà, Empordà, Pla de Bages, Tarragona o la denominació genèrica Catalunya. Confesso que jo mateix, abans d’informar-me, no n’hauria pas anomenat més de tres. És curiós que, amb tantes denominacions d’origen i essent, històricament parlant, un país productor de vins i caves, som dels que menys vi consumim? 

Fa uns dies vaig visitar la finca Mas Sinen, a Poboleda, un poblet del Priorat, encaixonat entre serres, on s’arriba per una carretereta plena de revolts. Salvador Burgos Porta, copropietari del celler i de les terres que el volten, tot passejant pels bancals plens de ceps de Cabernet, de Garnatxa, de Xardonay, de Ximenis…, ens va fer una explicació prolixa i entusiasta de la feina de viticultor. Va començar pel sòl on viuen els ceps, un sòl fet de Llicorella llimosa, un tipus de pissarra de tons ocres i blavosos. Aquest terra de roca metamòrfica de gra fi, d’un laminat trencadís, combinat amb el microclima de la zona, la baixa pluviometria, garanteix un raïm dens i un vi excel·lent. He de confessar que, fill de pagesos com soc, feia molt de temps que no sentia ningú parlar amb semblant intensitat i afecció del que significa viure de la terra. Al capdavall, ben comprensible, fa quaranta anys, quan els joves del Priorat abandonaven la tradició familiar a la recerca d’un futur millor, en Salvador va decidir quedar-se a casa i seguir amb la tradició vinícola. Acompanyat d’altres, van fundar cooperatives agràries i, poc a poc, van ressuscitar econòmicament i turística una comarca que ara resplendeix.

Si Alcarràs representa la decadència d’un sistema de vida, Poboleda simbolitza la seva resurrecció. Totes les comparacions són odioses, i aquesta no serà pas l’excepció. La pel·lícula Alcarràs ha posat davant dels ulls de molta gent el drama que viuen els pagesos de la comarca del Segrià amb la fruita, ofegats econòmicament pels preus a què es veuen obligats a vendre els seus productes, sempre per sota dels costos de producció. Obligats, en fi, a abandonar les seves terres, els indrets on han viscut durant generacions, per trobar altres feines i altres llars.

Com acabo d’explicar, el mateix drama va passar al Priorat fa quaranta anys, quan la comarca es dessagnava. Però hi va haver qui es va quedar. No diré allò de “qui resisteix, guanya” perquè les condicions no són les mateixes: la fruita és perible mentre el vi guanya amb el temps, però sí que hem de trobar la manera de fer del Segrià un Priorat.

Read Full Post »