L’emperador Vespasià (69-79 dC) va posar un impost a l’orina que els adobadors de pell i bugaders treien de les clavegueres de Roma. Ara ens pot semblar estrany tant una cosa com l’altra, però cal saber que l’orina, aleshores, tenia un ús industrial. Servia per a preparar les pells i també per a rentar i blanquejar la roba de llana gràcies a l’amoníac que conté. Vespasià no va desaprofitar l’ocasió de gravar aquest ús productiu del pixum humà. Segons conta Suetoni al seu llibre Vida dels cèsars (VIII, 23), el seu fill Titus, que més tard també seria emperador, li va retreure aquesta avidesa de diners. A la qual cosa ell va posar-li sota el nas una moneda i li preguntà si feia olor. Titus va dir que no, és clar. I Vespasià li va dir que, tanmateix, la moneda procedia de l’orina.
El missatge és ben clar: els diners no fan olor. O, altrament dit, els diners són diners i no importa la seva procedència. Es diu que Vespasià va augmentar els tributs arreu, especialment a les províncies, venia les magistratures i càrrecs públics al candidat que més diners oferia, i fins i tot baratava les absolucions als condemnats. Sigui com sigui, l’emperador va emprar bé allò que havia adquirit malament, car va manar reconstruir ciutats devastades per terratrèmols, va protegir les ciències i les arts i en tot es va mostrar una liberal prudència.
La hisenda espanyola (recorda? «Hacienda somos todos») té la mateixa avidesa de diners que l’emperador romà. Ara, les víctimes d’accident de trànsit (o els seus hereus) que han de cobrar indemnitzacions per danys i seqüeles hauran de tributar. Fins ara, com és lògic, les indemnitzacions eren exemptes de tributar. És clar, no són pas rendes del treball, no són premis, i qui les rep no s’enriqueix pas, sinó que accepta una compensació ‒ben sovint molt magra‒ pel treball perdut, pel dany al vehicle o pel mal personal que ha patit, les seqüeles del qual, en forma de discapacitats, pot arrossegar tota la vida. A més, aquesta pujada d’impostos ha aparegut amagada en una disposició addicional, a la pàgina 156 d’un document de 163. És allò de l’estafa de la «lletra petita», tan típica de les «democràcies consolidades». Ara, per cobrar la totalitat del que els correspongui, si no arriben a un acord davant de notari amb l’asseguradora, els accidentats hauran d’anar a judici, amb tot el que suposa. El pitjor de tot plegat és la íntima convicció que tinc que l’Estat espanyol, a diferència de l’administració romana, gasta pitjor el que adquireix malament. Sense anar més lluny, ja saben que es gasta els quartos en «Pegasos», i no són pas camions.
Ramon Camats 
Deixa un comentari